Dret a percebre el 100% de l'Ingrés Mínim Vital


El Jutjat Social 28 de Barcelona ha reconegut el dret de Daniel, la persona sense llar que el passat mes d’octubre de 2020 va iniciar una vaga de fam a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, a ser beneficiari dels 465,10 euros mensuals corresponents a l’Ingrés Mínim Vital (IMV), instaurat pel Govern espanyol al juny de l’any passat.

L’INSS havia aprovat la prestació de l’Ingrés Mínim Vital a favor de Daniel uns dies després d’iniciar-se la vaga de fam però ho va fer no pas per la quantia de 465,10€ que corresponien sinó per un import inferior de 253,16 euros mensuals com a conseqüència d’una aplicació errònia -però desgraciadament habitual- de la norma reguladora.

Durant 7 dies, Daniel, una persona sense llar de 62 anys afectat d’epilèpsia, hipertensió i ansietat crònica, va pernoctar a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i va realitzar una vaga de fam en protesta per la denegació per part de la Generalitat de la seva sol·licitud de percebre la Renda Garantida de Ciutadania. Un acte desesperat que només va abandonar com a conseqüència del seu ràpid deteriorament físic i el risc per a la seva salut. Transcorreguts uns dies des que posés punt i final a aquesta protesta, l’INSS va notificar-li l’aprovació de la seva sol·licitud per obtenir l’Ingrés Mínim Vital (IMV). La resolució de l’ens gestor, però, no li reconeixia l’IMV per l’import dels 465,10€ que la norma estableix com a prestació per a les persones sense ingressos o que durant l’any anterior aquests no superessin el llindar dels 461,5 euros menys 10 euros, és a dir 451,5 euros mensuals. En comptes d’això, l’INSS reconeixia al Daniel el dret a percebre un import mensual de tan sols 253,16 euros.

Aplicació irregular

 

Aquesta situació ve donada pel fet que, per tal de calcular quin és l’import de la prestació a satisfer, l’INSS es remet a l’article 10.1 del RDL 20/2020, que regula l’IMV. Aquest article assenyala que «la quantia mensual de la prestació d'ingrés mínim vital que correspon a la persona beneficiària individual o la unitat de convivència vindrà determinada per la diferència entre la quantia de la renda garantida, segons el que estableix l'apartat següent, i el conjunt de totes les rendes i ingressos de la persona beneficiària o dels membres que componen aquesta unitat de convivència de l'exercici anterior, en els termes que estableixen els articles 8, 13 i 17, sempre que la quantia resultant sigui igual o superior a 10 euros mensuals». És a dir, en aprovar-se la prestació amb efectes de l’any 2020, per tal de valorar quin és l’import a prendre en consideració s’analitzen els ingressos de l’exercici anterior, any 2019. I en aquest cas, com reflecteix la sentència, en Daniel va tenir ingressos durant 2019. Concretament, abans de que la seva empresa tanqués i ell acabés sense feina i desnonat del seu habitatge, va obtenir uns rendiments del treball per valor de 2660,47 euros durant aquell any, a diferència de l’exercici 2020, en què el certificat d’imputacions de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques es constata que no ha tingut activitat econòmica ni ingressos de cap tipus.

Si bé és cert que la normativa, de forma ordinària, s’articula prenent els ingressos de l’exercici anterior com a base del càlcul de la prestació, el mateix RDL 20/2020 incorpora també una Disposició transitòria tercera que estableix un «règim excepcional aplicable» per a aquelles sol·licituds «cursades per situació de manca de rendes» que permet que només es considerin com a rendiment econòmic «la part proporcional dels ingressos que hagi tingut la unitat de convivència durant el temps transcorregut en l'any corrent». Per tant, es tracta d’una disposició concebuda, precisament, per afavorir l’accés a l’IMV de persones en la mateixa situació que el propi Daniel, que poden haver tingut ingressos o rendiments del treball durant l’exercici anterior al de la seva sol·licitud sense que aquests tinguin continuïtat ni afectin la situació present de manca absoluta de rendes i possibilitats econòmiques de la persona sol·licitant.

 

«És indignant que una persona sense recursos de cap tipus es vegi obligada a recórrer als tribunals per tal que se li reconegui el dret a percebre íntegrament l’IMV quan del redactat de la norma deriva de forma clara aquest dret», explica Miguel Arenas, advocat de Col·lectiu Ronda responsable de la demanda estimada pel Jutjat Social 28 de Barcelona. «Sense l’ajut de la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania, segurament el Daniel, en la seva situació de precarietat absoluta, mai hagués tingut una oportunitat real de defensar els seus drets. I tot plegat perquè l’Administració interpreta la norma de forma restrictiva i amb clara voluntat de reduir l’import econòmic destinat a satisfer el compromís de l’Ingrés Mínim Vital, a costa del desemparament de moltíssimes persones i famílies en situació d’extrema vulnerabilitat. Per accedir a la prestació, ja es requereix un procediment gens àgil i farragós, les condicions de insuficiència de renda imposades són dures...només falta també que l’administració decideixi inaplicar les disposicions normatives que poden anar a favor dels sol·licitants. És per fets com aquest que s’explica amb claredat perquè més del 50% de les sol·licituds són rebutjades i la implantació de l’IMV continua sent profundament deficient, sense arribar a desplegar el poder benefactor i d’equitat social que podria arribar a tenir», conclou l’advocat.

L’INSS havia aprovat la prestació de l’Ingrés Mínim Vital a favor de Daniel uns dies després d’iniciar-se la vaga de fam però ho va fer no pas per la quantia de 465,10€ que corresponien sinó per un import inferior de 253,16 euros mensuals com a conseqüència d’una aplicació errònia -però desgraciadament habitual- de la norma reguladora.

Durant 7 dies, Daniel, una persona sense llar de 62 anys afectat d’epilèpsia, hipertensió i ansietat crònica, va pernoctar a la Plaça Sant Jaume de Barcelona i va realitzar una vaga de fam en protesta per la denegació per part de la Generalitat de la seva sol·licitud de percebre la Renda Garantida de Ciutadania. Un acte desesperat que només va abandonar com a conseqüència del seu ràpid deteriorament físic i el risc per a la seva salut. Transcorreguts uns dies des que posés punt i final a aquesta protesta, l’INSS va notificar-li l’aprovació de la seva sol·licitud per obtenir l’Ingrés Mínim Vital (IMV). La resolució de l’ens gestor, però, no li reconeixia l’IMV per l’import dels 465,10€ que la norma estableix com a prestació per a les persones sense ingressos o que durant l’any anterior aquests no superessin el llindar dels 461,5 euros menys 10 euros, és a dir 451,5 euros mensuals. En comptes d’això, l’INSS reconeixia al Daniel el dret a percebre un import mensual de tan sols 253,16 euros.

Aplicació irregular

 

Aquesta situació ve donada pel fet que, per tal de calcular quin és l’import de la prestació a satisfer, l’INSS es remet a l’article 10.1 del RDL 20/2020, que regula l’IMV. Aquest article assenyala que «la quantia mensual de la prestació d'ingrés mínim vital que correspon a la persona beneficiària individual o la unitat de convivència vindrà determinada per la diferència entre la quantia de la renda garantida, segons el que estableix l'apartat següent, i el conjunt de totes les rendes i ingressos de la persona beneficiària o dels membres que componen aquesta unitat de convivència de l'exercici anterior, en els termes que estableixen els articles 8, 13 i 17, sempre que la quantia resultant sigui igual o superior a 10 euros mensuals». És a dir, en aprovar-se la prestació amb efectes de l’any 2020, per tal de valorar quin és l’import a prendre en consideració s’analitzen els ingressos de l’exercici anterior, any 2019. I en aquest cas, com reflecteix la sentència, en Daniel va tenir ingressos durant 2019. Concretament, abans de que la seva empresa tanqués i ell acabés sense feina i desnonat del seu habitatge, va obtenir uns rendiments del treball per valor de 2660,47 euros durant aquell any, a diferència de l’exercici 2020, en què el certificat d’imputacions de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques es constata que no ha tingut activitat econòmica ni ingressos de cap tipus.

Si bé és cert que la normativa, de forma ordinària, s’articula prenent els ingressos de l’exercici anterior com a base del càlcul de la prestació, el mateix RDL 20/2020 incorpora també una Disposició transitòria tercera que estableix un «règim excepcional aplicable» per a aquelles sol·licituds «cursades per situació de manca de rendes» que permet que només es considerin com a rendiment econòmic «la part proporcional dels ingressos que hagi tingut la unitat de convivència durant el temps transcorregut en l'any corrent». Per tant, es tracta d’una disposició concebuda, precisament, per afavorir l’accés a l’IMV de persones en la mateixa situació que el propi Daniel, que poden haver tingut ingressos o rendiments del treball durant l’exercici anterior al de la seva sol·licitud sense que aquests tinguin continuïtat ni afectin la situació present de manca absoluta de rendes i possibilitats econòmiques de la persona sol·licitant.

 

«És indignant que una persona sense recursos de cap tipus es vegi obligada a recórrer als tribunals per tal que se li reconegui el dret a percebre íntegrament l’IMV quan del redactat de la norma deriva de forma clara aquest dret», explica Miguel Arenas, advocat de Col·lectiu Ronda responsable de la demanda estimada pel Jutjat Social 28 de Barcelona. «Sense l’ajut de la Comissió Promotora de la Renda Garantida de Ciutadania, segurament el Daniel, en la seva situació de precarietat absoluta, mai hagués tingut una oportunitat real de defensar els seus drets. I tot plegat perquè l’Administració interpreta la norma de forma restrictiva i amb clara voluntat de reduir l’import econòmic destinat a satisfer el compromís de l’Ingrés Mínim Vital, a costa del desemparament de moltíssimes persones i famílies en situació d’extrema vulnerabilitat. Per accedir a la prestació, ja es requereix un procediment gens àgil i farragós, les condicions de insuficiència de renda imposades són dures...només falta també que l’administració decideixi inaplicar les disposicions normatives que poden anar a favor dels sol·licitants. És per fets com aquest que s’explica amb claredat perquè més del 50% de les sol·licituds són rebutjades i la implantació de l’IMV continua sent profundament deficient, sense arribar a desplegar el poder benefactor i d’equitat social que podria arribar a tenir», conclou l’advocat.