El Ple de la Sala Social del Tribunal Suprem ha anticipat el contingut d’una sentència que estableix que el tribunals no poden imposar quantitats addicionals a l’import de la indemnització per acomiadament improcedent atenent a les circumstàncies concretes del cas.
................................................
El 16 de juliol de 2025, el Tribunal Suprem feia pública una nota de premsa on anticipa el sentit d’una nova sentència que suposa un pas enrere preocupant en la protecció efectiva dels drets de les persones treballadores a l’Estat espanyol. L’Alt Tribunal rebutja, una vegada més, que els jutjats puguin fixar indemnitzacions superiors a les legalment taxades en els casos d’acomiadament improcedent, malgrat la claredat i contundència dels pronunciaments del Comitè Europeu de Drets Socials (CEDS) manifestant que l’actual regulació a l’Estat espanyol incompleix el contingut de la Carta Social Europea, en vigor a Espanya des del passat desembre de 2022.
Recordem que, a l’agost de 2024, des del nostre despatx vam publicar un article reclamant una reforma urgent de la indemnització per acomiadament improcedent valorant, precisament, que la indemnització de 33 dies per any treballat vigent des de la Reforma Laboral de 2012 és manifestament insuficient per complir el propòsit de reparació del dany i penalització per a les empreses que exigeix diversa normativa supranacional signada i ratificada per Espanya com ara, entre d’altres, el Conveni 158 de la OIT o la Carta Social Europea.
Aquesta normativa esmentada estableix que la indemnització pels acomiadaments que no tenen causa legalment establerta ni estan justificats (allò que anomenem «improcedents») ha de satisfer una doble funció: d’una banda, compensar la totalitat de perjudicis que comporta la pèrdua del lloc de treball seguint el principi de reparació íntegra i, de l’altra, tenir un efecte dissuasiu per a les empreses, de tal forma que es penalitzi de forma efectiva l’extinció injustificada de llocs de treball.
A criteri del CEDS, però, la indemnització taxada per l’ordenament legal a Espanya per a aquest supòsit no satisfà cap d’aquestes obligacions i, per tant, incompleix el mandat de la Carta Social Europea. És a dir, ni és suficient per garantir que es repara suficientment el dany ni té efecte dissuasiu i de penalització per a les empreses.
El Tribunal Suprem s’enroca
En sentit diametralment oposat s’ha pronunciat el Ple de la Sala Social del Tribunal Suprem a través d’una nota de premsa on anticipa el sentit d’una sentència encara no publicada que nega taxativament la possibilitat de que els tribunals espanyols puguin imposar el pagament d’una indemnització addicional quan considerin que la legalment taxada és insuficient atenent a les circumstàncies concretes d’un cas. I ho fa valorant que la doctrina constitucional ha considerat «adequada» l’actual indemnització taxada i que aquesta formula ha aportat «seguretat jurídica» i «uniformitat» a la reparació per la pèrdua del lloc de treball. Però anant més enllà, el Tribunal Suprem ataca la línia mateixa de flotació de la Carta Social Europea negant que el seu contingut sigui d’aplicació directa entre particulars per la seva «inconcreció» i resolent que els articles d’aquesta norma supranacional no són mandats directament aplicables pels tribunals europeus sinó tan sols «declaracions programàtiques, d’oberta interpretació». És a dir, poc més que un brindis al Sol sense capacitat real d’incidència sobre l’ordenament legal nacional dels diferents estats signants desproveït de la possibilitat d’erigir-se en font de protecció per a les les persones treballadores front a les pràctiques abusives de les empreses.
Un sistema de protecció insuficient i ineficaç
Tal i com hem reiterat en diferents ocasions i en línia amb el criteri del CEDS, des de Col·lectiu Ronda considerem que el sistema vigent d’indemnització taxada per acomiadament improcedent—33 dies per any treballat amb un màxim de 24 mensualitats, des de la reforma laboral de 2012— no garanteix la reparació íntegra dels danys causats per la pèrdua injustificada de la feina i és insuficient per exercir la funció dissuasiva que el dret europeu exigeix per evitar acomiadaments arbitraris. Un mecanisme indemnitzatori rígid i inflexible com l’actual, no permet adaptar-se a les circumstàncies i perjudicis de diferent naturalesa que l’acomiadament pot causar. No és el mateix, per exemple, perdre la feina quan s’és jove que amb una edat avançada, amb més dificultats per reincorporar-se al món laboral, o en funció de si tenim càrregues familiars o no, entre moltes altres variables que poden arribar a concórrer. Per tant, la indemnització que pot ser suficient en un cas pot perfectament no ser-ho en d’altres, però la legislació vigent no fa cap distinció i només contempla la imposició d’una indemnització addicional en el supòsit en què l’acomiadament no sigui tan sols improcedent sinó nul per vulneració de drets fonamentals (a la igualtat, a la no discriminació...).
Però en comptes d’expressar complicitat amb el propòsit de garantir una reparació justa i suficient, el Tribunal Suprem s’ha limitat a reiterar una postura formalista i autorreferencial del Dret intern, ignorant el compromís de l’Estat amb les obligacions internacionals contretes en matèria de drets socials. Una postura que debilita el dret fonamental al treball i normalitza una concepció purament econòmica de la relació laboral, on la persona treballadora esdevé un factor substituïble i prescindible, i no un subjecte de drets.
És urgent una reforma valenta i ambiciosa
Reiterem, com ja vam fer el 2024, que és urgent i imprescindible una reforma en profunditat del règim de l’acomiadament improcedent que situï la persona treballadora al centre del sistema i que compleixi amb els estàndards europeus de protecció. Aquesta reforma ha de garantir:
- Indemnitzacions proporcionals al perjudici real sofert per la persona acomiadada, més enllà dels barems fixats de manera abstracta per llei.
- Un veritable caràcter dissuasori que desincentivi l’ús injustificat de l’acomiadament com a eina de gestió empresarial.
- L’aplicació efectiva de la Carta Social Europea, reconeixent la seva força vinculant i la seva capacitat d’incidir en les relacions laborals internes.
En definitiva, cal recuperar el sentit de justícia i protecció que ha de presidir qualsevol règim democràtic de relacions laborals i acabar amb la perpetuació d’un sistema on l’acomiadament és lliure, està exempt de veritable justificació i continua sent barat, molt barat per a les empreses.
