A Espanya, el reconeixement del càncer laboral com a malaltia professional pateix una greu mancança: existeix una infradiagnosi sistemàtica que impedeix que milers de treballadors i treballadores i les seves famílies rebin el reconeixement i les prestacions que els corresponen.
Quan analitzem les dades estadístiques disponibles, es fa evident que la distància entre el nombre de casos de càncer diagnosticats en total i els que es reconeixen com a causats per factor vinculats amb l’activitat laboral, especialment l’exposició a agents cancerígens al lloc de treball, és abismal i absolutament irreal. Una situació que suposa la vulneració constant i diària dels drets de les persones treballadores i de les seves famílies, impedint l’accés a les compensacions econòmiques i les prestacions que els corresponen i traslladant els costos de l’atenció sanitària al sistema públic quan correspondria que fossin les mútues les responsables d’atendre la salut malmesa d’aquestes persones per causa de la feina i, en molts casos, per l’incompliment empresarial de les mesures de protecció i prevenció de riscos laborals.
Un problema d'infradiagnosi flagrant
Les xifres són esfereïdores. Segons dades de l’INE, l'any 2023 el càncer va provocar 115.429 morts a Espanya, causant la defunció de 68.164 homes i 47.265 dones. Això significa que tres de cada deu defuncions en homes i dues de cada deu en dones van ser a causa del càncer, de tal forma que aquesta patologia és la primera causa de mort en homes i la segona en dones.
Del total de casos de càncer diagnosticats, diverses estimacions científiques assenyales que durant aquest 2025, a Espanya es produiran 15.693 casos de càncer atribuïbles a exposicions laborals, amb més de 6.000 defuncions associades. Però d’aquests, amb tota seguretat, la immensa majoria no es relacionaran amb la feina i es consideraran malaltia comuna. Així ho indica la sèrie històrica estadística. Durant 2024, per exemple, només s'han comunicat 106 casos de malaltia professional causada per l’exposició a agents cancerígens en el lloc de treball. Aquesta diferència enorme entre el nombre estimat de casos i els casos reconeguts evidencia una infradeclaració alarmant que condemna a l'oblit la major part dels afectats.
El problema no és menor si comparem Espanya amb altres països europeus. Només el 0,1% de les malalties professionals declarades al nostre país són càncers, mentre que aquest percentatge s'eleva fins al 32% a Alemanya i a l'11% a Àustria. Una comparativa que reflecteix amb cruesa fins a quin punt Espanya es troba a la cua del reconeixement del càncer laboral, tot i compartir entorn normatiu amb la resta de la Unió Europea.
Un exemple paradigmàtic, però ni molt menys l’únic, és el càncer de pulmó per exposició a la sílice. El 2024, només es van reconèixer 19 casos a Espanya, quan s'estima que hi haurà 4.946 casos d'aquest tipus de càncer només en homes el 2025, la majoria professionals de la indústria del marbre i de la construcció. Aquesta disparitat posa de manifest un sistema que falla a l'hora de detectar i reconèixer els danys reals sobre la salut laboral.
Les dones: les grans oblidades
Si la infradiagnosi afecta tota la població treballadora, el cas de les dones encara és més clamorós. Del total de 106 casos de càncer laboral reconeguts el 2025, 98 corresponen a homes i només 8 a dones. Aquesta desigualtat, lluny d'explicar-se exclusivament per la presència més gran d'homes en sectors industrials, reflecteix la manca d'una perspectiva de gènere en el diagnòstic i reconeixement de les malalties professionals.
El Reial decret 1299/2006, que regula el quadre de malalties professionals a Espanya, inclou 33 patologies causades per agents cancerígens, de les quals dues són exclusivament masculines i cap femenina. Això malgrat que existeix evidència científica robusta que vincula determinats càncers que afecten majoritàriament les dones, com el càncer de mama i el càncer d'ovari, amb exposicions laborals a agents com plaguicides, radiacions ionitzants, treball nocturn o amiant.
Aquest buit legal genera una discriminació indirecta per raó de gènere: els càncers que afecten les dones en àmbits laborals continuen sent considerats malalties comunes, privant-les de reconeixements i prestacions que sí que reben altres malalties professionals. Això evidencia que el sistema actual està dissenyat a partir d'un model masculí de treballador industrial, ignorant les condicions laborals i exposicions pròpies de sectors feminitzats.
El cas de l'amiant: una triple invisibilització
L'amiant és l'agent cancerigen amb més casos reconeguts a Espanya, amb 55 comunicacions de càncer laboral el 2024 a tot l’Estat. Molts menys casos del que els jutjats han acabat reconeixent després que les víctimes i les seves famílies es veiessin obligades a recórrer a la via judicial per obtenir el reconeixement que els corresponia. Però malgrat ocupar la primera posició en aquest raquític ranking, la infradiagnosi és més evident. Si atenem només als casos de mesotelioma o càncer de pleura, una patologia gairebé exclusivament atribuïble a la inhalació de fibres d'amiant, l’any 2023 es van diagnosticar 617 casos, dels quals com a mínim 486 serien d'origen laboral. Això contrasta amb els 55 casos oficialment reconeguts com a malaltia professional, cosa que reflecteix una important bretxa de reconeixement.
De nou, la situació s'agreuja si parlem de les dones: fins fa molt poc, ni tan sols es reconeixia a nivell europeu que l'exposició a l'amiant podia provocar càncer d'ovari. No ha estat fins a la Directiva 2023/2668 que s'ha començat a reconèixer aquest vincle però a Espanya aquest tipus de càncer continua sense incloure’s al quadre de malalties professionals. I el mateix passa amb el càncer de mama relacionat amb exposicions a substàncies i agents químics a l’entorn laboral, tal com ja passa en altres països europeus.
Aquesta invisibilització de les exposicions femenines a l'amiant encara té altres dimensions: juntament amb les dones exposades directament en entorns laborals, també trobem aquelles que van emmalaltir per rentar la roba contaminada dels seus familiars, una exposició domèstica històricament ignorada que els tribunals han sabut reconèixer però que continua sent invisible a ulls de l’administració.
Vulneració dels drets laborals
La manca de reconeixement del càncer laboral no és només una qüestió estadística: és una vulneració dels drets fonamentals de les persones treballadores i de les seves famílies. Sense aquest reconeixement, les víctimes no poden accedir a les compensacions econòmiques ni les prestacions per incapacitat que els corresponen, veient-se obligades a acudir als jutjats per aconseguir el reconeixement que se’ls hauria d’atorgar. Una situació injusta que s’accentua amb les víctimes de l’amiant, que des de fa més de dos anys esperen l’anunciada creació d’un Fons de Compensació aprovat per llei sense que, a dia d’avui, existeixi cap previsió per a la seva entrada en funcionament.
És imprescindible un canvi de paradigma en el sistema de reconeixement de les malalties professionals a Espanya. Cal adaptar el marc normatiu a la realitat actual del mercat laboral, incorporar una perspectiva de gènere en el diagnòstic i actualitzar el quadre de malalties professionals per incloure aquelles patologies amb base científica demostrada, com el càncer de mama o d'ovari.
Només així es podrà garantir que totes les persones treballadores, independentment del sector o del seu gènere, rebin el reconeixement, la protecció i la justícia que mereixen.
