Les empreses i mútues poden contractar detectius per investigar possibles fraus laborals, però sempre amb límits clars: han d’existir sospites raonables, l’actuació ha de ser proporcional i respectar la intimitat, el dret a l’honor i la inviolabilitat de les comunicacions. Si es vulneren aquests drets, les proves són nul·les i l’empresa pot ser condemnada.
Cada vegada és més habitual que empreses i mútues col·laboradores de la Seguretat Social contractin els serveis de detectius privats per investigar les conductes i els hàbits de persones treballadores davant la sospita de possibles fraus i incompliments laborals com ara, per exemple, baixes mèdiques simulades o absentisme injustificat.
Cal tenir present, però, que la legislació vigent i els jutjats han anat definint límits clars i estrictes per a l’actuació d’aquests professionals, protegint els drets de les persones treballadores davant tot allò que pugui constituir una intromissió il·legítima en la seva vida privada. Quan això succeeix i es vulneren els drets de les persones investigades, les decisions empresarials adoptades en base a les proves obtingudes de forma fraudulenta poden esdevenir nul·les i comportar l’obligació d’indemnitzar la persona afectada pels danys morals derivats de la violació dels seus drets.
Sospites raonables i actuació proporcional
Les empreses tenen reconegut el dret a vigilar i controlar el compliment de les obligacions laborals i les mútues també poden fer seguiment dels processos d’incapacitat. Però abans de recórrer als serveis d’un detectiu privat, és necessari acreditar l’existència de sospites i indicis raonables d’activitats o comportaments que puguin incórrer en un frau de llei. És a dir, no es pot contractar detectius per investigar de forma preventiva. La utilització d’investigadors ha de ser una mesura justificada i proporcional. I no qualsevol sospita legitima un seguiment exhaustiu. El Tribunal Suprem i diversos tribunals superiors de justícia han anul·lat acomiadaments quan han considerat que l’empresa disposava d’alternatives menys invasives per comprovar la veracitat de les seves sospites o quan el seguiment i el control ha acabat esdevenint un element de pressió, assetjament o coerció.
Respectar sempre els drets fonamentals de la persona
A banda del criteri de proporcionalitat i raonabilitat, el control i seguiment que faci un detectiu sempre ha de respectar els drets fonamentals a la intimitat, l’honor i la pròpia imatge de la persona investigada. Això, per exemple, significa que els detectius poden seguir una persona i observar la seva activitat en espais públics o oberts: carrers, bars, comerços, etc. Les imatges preses en aquests contextos poden acabar sent una prova vàlida davant un jutjat si acrediten que la conducta del treballador contradiu les obligacions derivades del contracte o de la situació de baixa. Però està terminantment prohibit violar la intimitat del domicili. Qualsevol enregistrament en domicilis, espais privats, lavabos o vestidors, entre d’altres, vulnera drets bàsics i anul·la les proves obtingudes.
Juntament amb el dret a la intimitat, un altre límit infranquejable pels detectius és el secret de les comunicacions, protegit constitucionalment. Els tribunals han estat taxatius al respecte. Interceptar trucades, llegir correus electrònics, accedir a missatges de WhatsApp o col·locar localitzadors GPS sense consentiment són pràctiques expressament vetades.
Els informes elaborats pel detectiu només poden lliurar-se al client que els ha encarregat o, si cal, a l’autoritat judicial. El seu contingut no pot difondre’s ni utilitzar-se per a altres finalitats. A més, han de respectar les normes de protecció de dades, conservant la informació de manera segura i només durant el temps estrictament necessari.
El detectiu, només un observador
Per últim, una altra de les limitacions rellevants que operen sobre l’activitat dels detectius privats és l’obligació d’actuar exclusivament com a observadors i testimonis dels fets que es produeixen de manera espontània. La seva tasca és recollir i documentar allò que ja succeeix, no provocar-lo. La llei i la jurisprudència rebutgen qualsevol pràctica que consisteixi a induir una conducta per després utilitzar-la en contra de la persona investigada, perquè això equivaldria a una manipulació i desvirtuaria completament el valor probatori de la investigació. Els informes només són vàlids quan descriuen fets reals i aliens a qualsevol intervenció o pressió del detectiu.
En definitiva, el detectiu privat pot ser un instrument d’empreses i mútues en la lluita contra els incompliments i el frau, però sempre dins d’uns marges legals molt estrictes. El seguiment ha de fer-se en espais públics, amb respecte escrupolós a la intimitat i a la vida personal del treballador, i només quan existeixi un interès legítim i proporcional. Quan aquests límits s’ultrapassen, no només es posa en risc la validesa de la prova, sinó que l’empresa s’exposa a condemnes per vulneració de drets fonamentals.
