Des de Col·lectiu Ronda volem manifestar el nostre suport i sincera solidaritat als treballadors del sector del metall de la província de Cadis, en vaga indefinida per un conveni just que garanteixi salaris dignes i comenci a revertir la incessant pauperització de les seves condicions laborals que pateixen des de fa dècades.
..........................................
La vaga de les gairebé 30.000 persones ocpades al sector del metall a la província de Cadis no només guarda relació amb la negativa de la patronal a subscriure un nou conveni que substitueixi el ja decaigut que actualitzi les taules salarials per compensar la pèrdua de poder adquisitiu derivat de l’increment de l’IPC. Les veritables raons d'aquesta aturada laboral que alguns mitjans de comunicació pretenen reduir a un repetitiu, crític i monocorde reguitzell d'imatges de pneumàtics cremant i enfrontaments amb els cossos de seguretat de l'estat són més profundes i arrelades en el temps. A Cadis se'n va a la vaga perquè els processos de reconversió industrial dels governs socialistes de la dècada dels vuitanta van deixar una desocupació massiva i ferides que mai no han acabat de cicatritzar després de veure com se substituïa la indústria naval que constituïa el motor econòmic de la Badia pel monocultiu del turisme, l'hostaleria i els serveis. Se'n va a la vaga perquè la desocupació a la província se situa prop del 30% i en algunes localitats com la Línia de la Concepció, arriba al 40%, malgrat la proximitat a grans instal·lacions industrials com el Port d’Algesires o la refineria de CEPSA. Percentatges que encara resultarien baixos si atenguéssim en exclusiva les xifres de desocupació juvenil, fins i tot més sagnants i intolerables. A Cadis hi ha vaga perquè els contractes indefinits són quimeres inassolibles i la taxa de temporalitat s'eleva folgadament per sobre de la mitjana espanyola, on ja se situa insofriblement allunyada dels estàndards de la Unió Europea. Se'n va a la vaga perquè les jornades són llargues, les hores extra no s'abonen i per a qui reclama, sempre està a punt aquella frase que ens recorda que altres voldran fer allò que nosaltres no vulguem. Una frase que adquireix ressons dramàtics quan la desocupació arriba als nivells que abans esmentàvem.
A Cadis hi ha vaga. I hi ha empreses auxiliars i contractes. Moltes. Més de 5000 són les agrupades a l'organització patronal que aquests dies es nega a acordar la renovació del conveni provincial del metall. La immensa majoria prestant serveis per a les grans empreses tractores de la indústria gaditana, dedicades a la indústria naviliera o aeronàutica i algunes amb passat com a indústria pública abans de ser privatitzades. Empreses que aquests dies no es veuen afectades en excés per la vaga sectorial ja que el conveni en discussió no és el seu. Elles compten amb conveni propi que recull unes condicions laborals ostensiblement més favorables que les contemplades a l'acord sectorial provincial. I en aquest escenari de subcontractació massiva és on hem de mirar per trobar respostes a la pregunta de per què a Cadis la gent va esgotar la paciència, va bandejar la por i va sortir al carrer per airejar tota la seva frustració i cansament.
A Espanya, subcontractació i precarietat són paraules que actuen com a sinònims perfectes. Les empreses, les grans empreses, recorren a la subcontractació de forma entusiasta en supòsits que poc o res tenen a veure l'existència de necessitats que, per les seves condicions específiques, justificarien la necessitat de comptar amb empreses especialitzades en la matèria. Però gairebé mai no passa així. Les empreses recorren a terceres persones per fer-se càrrec de la seva pròpia activitat principal. I és evident que si ho fan és perquè hi ha un interès econòmic i material a actuar així. Com pot ser més rendible contractar una empresa perquè es faci càrrec de la teva activitat abans que contractar directament el personal necessari per desenvolupar-la? Potser l'empresa subcontractada no aplica els seus propis marges ni obté cap benefici? Per descomptat que els aplica i tot i així, l'operació és plenament profitosa tant per a qui contracta, empresa principal, com per a la contractada. Profit i rendibilitat per a tothom excepte per a uns: les plantilles de les subcontractes, quines carreguen i pateixen amb l'empobriment de les condicions laborals i salarials. Una pauperització en què rau l'atractiu de la subcontractació.
Ho veiem aquests dies a Cadis i des de fa més d'un any a Barcelona amb el rerefons del conflicte del tancament de Nissan. I diàriament, en un o altre punt de la geografia estatal. Lluites obreres amb el denominador comú del perjudici causat pel recurs creixent i cada cop més accentuat a una subcontractació per a la qual bufa el vent molt a favor, especialment des de la imposició el 2012 de la Reforma Laboral.
A Cadis hi ha vaga pel seu conveni provincial. Però el fum dels pneumàtics és una bandera que parla i clama pels drets laborals en reculada a tot l'Estat. I un dit acusador per la promesa encara incomplerta de derogar -no de matisar ni encara menys de maquillar- una Reforma Laboral que segueix sent l’origen del fang on avui s’ofeguen els nostres drets. Farien bé molts dels qui s'indignen per la intensitat de les mobilitzacions dels treballadors del metall a Cadis a dedicar un moment a pensar que la seva lluita és la de molts. La de tots i totes.
