El dret de vaga en temps d’externalitzacions i subcontractació


L'Auto del Jutjat Social 27 de Barcelona que va desestimar l'adopció de mesures cautelars contra la substitució dels muntadors de Fira de Barcelona declarats en vaga durant el període de creació dels espais destinats a acollir el festival Sónar obliga a reflexionar, una vegada més, sobre la progressiva desnaturalització imposada a un dels drets, el de vaga, considerats fonamentals per la Constitució espanyola.

En el cas referit, el col·lectiu de vaguistes sol·licitava al jutjat que impedís a Fira de Barcelona seguir endavant amb la contractació de terceres empreses a les que s'havia sol·licitat la realització de les tasques habitualment encomanades en exclusiva a la seva empresa ocupadora, UTE Rigging, actual adjudicatària del servei. Una pretensió a la qual s'oposava Fira de Barcelona argumentant que la normativa l'autoritzava a contractar els serveis d'empreses alienes en aquells casos en què UTE Riggingno estigués en disposició de complir amb les seves tasques afectant a esdeveniments organitzats per tercers, tal com succeïa en aquesta ocasió respecte a l'empresa promotora del festival Sónar, completament aliena al conflicte laboral entre les parts però damnificada pels efectes de la vaga en coincidir aquesta amb el període de construcció dels seus escenaris i instal·lacions.

Invisibilitat del conflicte

Davant d'aquesta situació, el jutge Santiago Vidal va decidir no estimar la petició dels treballadors i desestimar l'adopció d'unes mesures cautelars contra el presumpte esquirolatge instat per Fira de Barcelona que podien haver tingut com a conseqüència la definitiva cancel·lació d'un esdeveniment cultural de gran repercussió artística, social i econòmica. Una decisió sens dubte controvertida que podia haver estat adoptada tenint en consideració simplement alguna de les al·legacions efectuades com per exemple, la possibilitat de causar un dany irreparable a una empresa implicada en el conflicte però impossibilitada per resoldre'l o, fins i tot, l'extrema dificultat de realitzar de manera ordenada una cancel·lació que obligaria a resoldre centenars de contractes o gestionar la devolució dels imports corresponents als més de 100.000 abonaments venuts. Al cap i a la fi, hem de valorar que aquest Auto tan sols havia de resoldre la qüestió d'aplicar mesures cautelars i no el fons de l'assumpte. Per tant, des d'una perspectiva estrictament jurídica, havia de fer servir un criteri valoratiu com la ponderació equilibrada dels diferents interessos en conflicte i una anàlisi rigorosa de les conseqüències potencialment irreversibles tant d'actuar com de no fer-ho. No obstant això, l'Auto del jutjat barceloní va molt més enllà. Perillosament més enllà.

En el seu escrit, el jutge prevé contra un "ús desproporcionat en l'exercici d'aquest dret fonamental generador de perjudicis irreparables i molt elevats per a una pluralitat de subjectes passius", entre els que inclou els sectors de l'hostaleria, la restauració o el transport i raona que "exercir legítimament el dret de vaga d'uns quants, no pot posar mai en perill la viabilitat del lloc de treball de molts altres treballadors", invocant el principi de proporcionalitat.

Una argumentació que al nostre entendre, suposa sotmetre el dret de vaga a uns pressupostos i a un control innecessaris que condueixen a buidar-lo de contingut, possibilitant fins i tot situacions antagòniques com la qualificació d'una vaga de legítima o abusiva en funció de l'afectació que causi. De tal manera que podria arribar a pensar-se que únicament les vagues que tinguin una incidència limitada en termes de repercussió econòmica haurien de ser considerades legalment vàlides.

Entenent que aquest judici es produeix en un moment processal en què únicament es decideix sobre la conveniència o no d'imposar mesures cautelars en defensa de l'exercici del dret de vaga, podem concedir que potser en el moment de resoldre la qüestió de fons aquests arguments no es reprodueixin de la mateixa manera. No obstant això, l'Auto adquireix un to més inquietant quan afirma que "el dret de vaga es configura com un dret fonamental del treballador enfront de la seva empresa [...] Plantejar-com un instrument de pressió exclusiva respecte a tercers, esdevé una extralimitació que no mereix empara legal".

De Alstrad als riggers de Fira de Barcelona

Aquesta última argumentació segons la qual les vagues no han de instrumentalitzar per pressionar supòsits tercers emana, bàsicament, de la coneguda com sentència Alstrad (STS rec, 59/2016 de 16 de novembre de 2016) en la qual el Tribunal Suprem resolia que no podia considerar-se un cas de esquirolatge la contractació de tercers per part d'una empresa principal per atendre les seves pròpies necessitats productives i organitzatives en cas de vaga dels treballadors de la contractista que habitualment li prestava els serveis. És a dir, davant el conflicte d'interessos i de legitimitats que es produeix en col·lisionar el dret a vaga dels treballadors front al dret d'organització i de llibertat d'empresa, el Tribunal Suprem va optar per decantar amb claredat a favor de protegir l'activitat empresarial amb l'única condició que la substitució dels vaguistes no es realitzi mitjançant el personal o els mitjans de la pròpia empresa principal sinó utilitzant a tercers aliens.

Aquest criteri del Tribunal Suprem que exonera l'empresa principal de l'obligació de fer front a les conseqüències de les vagues que es desenvolupin a les empreses amb les que manté una relació clientelar, sembla no tenir en compte que a l'Estat espanyol, i en la resta del món, els sistemes i maneres de producció s'han modificat de manera radical accentuant els processos d'externalització i subcontractació. A dia d'avui, poques són les grans empreses que encara centralitzen la totalitat de la seva pròpia activitat i aquesta tendència a comptar amb el recurs de terceres empreses que es fan càrrec de processos concrets o parcel·les determinades d'activitat no deixa de guanyar pes. Per tant, establir que les empreses principals no estan obligades a suportar els efectes de les vagues que es desenvolupin en les seves empreses subcontractades, i, per tant, legitimar que puguin esquivar els seus efectes suposa, en la pràctica, buidar radicalment de contingut i fins i tot de sentit el dret de vaga dels empleats d'aquestes contractes. I més si tenim en compte l'evidència que, en moltes ocasions, l'origen del conflicte que acaba conduint a la convocatòria d'una vaga sol estar, precisament, en les decisions o en les condicions imposades per l'empresa principal a la contracta. Un clar exemple és, precisament, el conflicte dels muntadors de Fira de Barcelona, ​​on algun dels motius que condueixen a la vaga es troben a la deficient confecció del plec de condicions per a la nova licitació del servei realitzada per la mateixa Fira de Barcelona i la repercussió que aquestes deficiències tenen sobre la perspectiva d'ocupació dels treballadors en vaga. Tot i que l'origen del greuge no és responsabilitat exclusiva de l’ocupadora, UTE Rigging, sinó de Fira de Barcelona, ​​la tesi sostinguda jurisprudencialment assenyalaria que no és possible convocar vaga si la mateixa pot dirigir també contra una empresa diferent a la que contracta als treballadors en vaga prioritzant l'interès empresarial i laminant la condició de fonamental que acompanya al dret de vaga que, en casos com aquest, queda greument minvat.

Necessitat de recuperar una visió social del dret de vaga

Davant aquesta situació jurisprudencial i veient com els supòsits de vulneració efectiva del dret de vaga en empreses subcontractades no deixen de succeir-se, ens sembla imprescindible que la judicatura opti per recuperar una visió radicalment social i defensora del dret de vaga i de protecció de l'interès els treballadors tal com correspon a una jurisdicció que té assignada la funció principal de vetllar per l'interès de la part més feble en tot conflicte laboral, que són els treballadors. Limitar l'abast de les vagues que tenen per escenari empreses subcontractades o, directament, invisibilitzar completament els seus efectes suposa negar a una porció cada vegada més gran dels assalariats d'aquest país el dret de vaga, principal element de confrontació legalment constituït davant del desacord amb seva ocupadora.

El treballador en vaga no es pot veure reduït a la condició d'impediment material. Un treballador en vaga, que està assumint el perjudici de veure’s privat de salari, no és un mer inconvenient que una empresa principal pot esmenar d'una manera tan senzilla com contractar un altre per així ignorar les seves reivindicacions. El treballador no és un instrument substituïble al qual recórrer o no segons la conveniència; és dipositari de drets en els quals refugiar-se i als quals recórrer quan així ho consideri necessari. En aquest cas, a més, parlem d'un dret fonamental que hauria de ser, suposadament, objecte d'un especial grau de protecció pel fet de trobar-se enquadrat dins de la Secció de la Constitució Espanyola que és susceptible d'empara constitucional, on, per cert, no figura el dret a la llibertat d'empresa.

El conflicte dels riggers de Fira de Barcelona no ha fet altra cosa que exemplificar el franc retrocés que el dret de vaga està experimentant en aquest país i les greus conseqüències que comporta la progressiva degradació d'una institució que ha tingut, té i hauria de seguir tenint una importància cabdal en la consecució de millores de les nostres condicions laborals.

En el cas referit, el col·lectiu de vaguistes sol·licitava al jutjat que impedís a Fira de Barcelona seguir endavant amb la contractació de terceres empreses a les que s'havia sol·licitat la realització de les tasques habitualment encomanades en exclusiva a la seva empresa ocupadora, UTE Rigging, actual adjudicatària del servei. Una pretensió a la qual s'oposava Fira de Barcelona argumentant que la normativa l'autoritzava a contractar els serveis d'empreses alienes en aquells casos en què UTE Riggingno estigués en disposició de complir amb les seves tasques afectant a esdeveniments organitzats per tercers, tal com succeïa en aquesta ocasió respecte a l'empresa promotora del festival Sónar, completament aliena al conflicte laboral entre les parts però damnificada pels efectes de la vaga en coincidir aquesta amb el període de construcció dels seus escenaris i instal·lacions.

Invisibilitat del conflicte

Davant d'aquesta situació, el jutge Santiago Vidal va decidir no estimar la petició dels treballadors i desestimar l'adopció d'unes mesures cautelars contra el presumpte esquirolatge instat per Fira de Barcelona que podien haver tingut com a conseqüència la definitiva cancel·lació d'un esdeveniment cultural de gran repercussió artística, social i econòmica. Una decisió sens dubte controvertida que podia haver estat adoptada tenint en consideració simplement alguna de les al·legacions efectuades com per exemple, la possibilitat de causar un dany irreparable a una empresa implicada en el conflicte però impossibilitada per resoldre'l o, fins i tot, l'extrema dificultat de realitzar de manera ordenada una cancel·lació que obligaria a resoldre centenars de contractes o gestionar la devolució dels imports corresponents als més de 100.000 abonaments venuts. Al cap i a la fi, hem de valorar que aquest Auto tan sols havia de resoldre la qüestió d'aplicar mesures cautelars i no el fons de l'assumpte. Per tant, des d'una perspectiva estrictament jurídica, havia de fer servir un criteri valoratiu com la ponderació equilibrada dels diferents interessos en conflicte i una anàlisi rigorosa de les conseqüències potencialment irreversibles tant d'actuar com de no fer-ho. No obstant això, l'Auto del jutjat barceloní va molt més enllà. Perillosament més enllà.

En el seu escrit, el jutge prevé contra un "ús desproporcionat en l'exercici d'aquest dret fonamental generador de perjudicis irreparables i molt elevats per a una pluralitat de subjectes passius", entre els que inclou els sectors de l'hostaleria, la restauració o el transport i raona que "exercir legítimament el dret de vaga d'uns quants, no pot posar mai en perill la viabilitat del lloc de treball de molts altres treballadors", invocant el principi de proporcionalitat.

Una argumentació que al nostre entendre, suposa sotmetre el dret de vaga a uns pressupostos i a un control innecessaris que condueixen a buidar-lo de contingut, possibilitant fins i tot situacions antagòniques com la qualificació d'una vaga de legítima o abusiva en funció de l'afectació que causi. De tal manera que podria arribar a pensar-se que únicament les vagues que tinguin una incidència limitada en termes de repercussió econòmica haurien de ser considerades legalment vàlides.

Entenent que aquest judici es produeix en un moment processal en què únicament es decideix sobre la conveniència o no d'imposar mesures cautelars en defensa de l'exercici del dret de vaga, podem concedir que potser en el moment de resoldre la qüestió de fons aquests arguments no es reprodueixin de la mateixa manera. No obstant això, l'Auto adquireix un to més inquietant quan afirma que "el dret de vaga es configura com un dret fonamental del treballador enfront de la seva empresa [...] Plantejar-com un instrument de pressió exclusiva respecte a tercers, esdevé una extralimitació que no mereix empara legal".

De Alstrad als riggers de Fira de Barcelona

Aquesta última argumentació segons la qual les vagues no han de instrumentalitzar per pressionar supòsits tercers emana, bàsicament, de la coneguda com sentència Alstrad (STS rec, 59/2016 de 16 de novembre de 2016) en la qual el Tribunal Suprem resolia que no podia considerar-se un cas de esquirolatge la contractació de tercers per part d'una empresa principal per atendre les seves pròpies necessitats productives i organitzatives en cas de vaga dels treballadors de la contractista que habitualment li prestava els serveis. És a dir, davant el conflicte d'interessos i de legitimitats que es produeix en col·lisionar el dret a vaga dels treballadors front al dret d'organització i de llibertat d'empresa, el Tribunal Suprem va optar per decantar amb claredat a favor de protegir l'activitat empresarial amb l'única condició que la substitució dels vaguistes no es realitzi mitjançant el personal o els mitjans de la pròpia empresa principal sinó utilitzant a tercers aliens.

Aquest criteri del Tribunal Suprem que exonera l'empresa principal de l'obligació de fer front a les conseqüències de les vagues que es desenvolupin a les empreses amb les que manté una relació clientelar, sembla no tenir en compte que a l'Estat espanyol, i en la resta del món, els sistemes i maneres de producció s'han modificat de manera radical accentuant els processos d'externalització i subcontractació. A dia d'avui, poques són les grans empreses que encara centralitzen la totalitat de la seva pròpia activitat i aquesta tendència a comptar amb el recurs de terceres empreses que es fan càrrec de processos concrets o parcel·les determinades d'activitat no deixa de guanyar pes. Per tant, establir que les empreses principals no estan obligades a suportar els efectes de les vagues que es desenvolupin en les seves empreses subcontractades, i, per tant, legitimar que puguin esquivar els seus efectes suposa, en la pràctica, buidar radicalment de contingut i fins i tot de sentit el dret de vaga dels empleats d'aquestes contractes. I més si tenim en compte l'evidència que, en moltes ocasions, l'origen del conflicte que acaba conduint a la convocatòria d'una vaga sol estar, precisament, en les decisions o en les condicions imposades per l'empresa principal a la contracta. Un clar exemple és, precisament, el conflicte dels muntadors de Fira de Barcelona, ​​on algun dels motius que condueixen a la vaga es troben a la deficient confecció del plec de condicions per a la nova licitació del servei realitzada per la mateixa Fira de Barcelona i la repercussió que aquestes deficiències tenen sobre la perspectiva d'ocupació dels treballadors en vaga. Tot i que l'origen del greuge no és responsabilitat exclusiva de l’ocupadora, UTE Rigging, sinó de Fira de Barcelona, ​​la tesi sostinguda jurisprudencialment assenyalaria que no és possible convocar vaga si la mateixa pot dirigir també contra una empresa diferent a la que contracta als treballadors en vaga prioritzant l'interès empresarial i laminant la condició de fonamental que acompanya al dret de vaga que, en casos com aquest, queda greument minvat.

Necessitat de recuperar una visió social del dret de vaga

Davant aquesta situació jurisprudencial i veient com els supòsits de vulneració efectiva del dret de vaga en empreses subcontractades no deixen de succeir-se, ens sembla imprescindible que la judicatura opti per recuperar una visió radicalment social i defensora del dret de vaga i de protecció de l'interès els treballadors tal com correspon a una jurisdicció que té assignada la funció principal de vetllar per l'interès de la part més feble en tot conflicte laboral, que són els treballadors. Limitar l'abast de les vagues que tenen per escenari empreses subcontractades o, directament, invisibilitzar completament els seus efectes suposa negar a una porció cada vegada més gran dels assalariats d'aquest país el dret de vaga, principal element de confrontació legalment constituït davant del desacord amb seva ocupadora.

El treballador en vaga no es pot veure reduït a la condició d'impediment material. Un treballador en vaga, que està assumint el perjudici de veure’s privat de salari, no és un mer inconvenient que una empresa principal pot esmenar d'una manera tan senzilla com contractar un altre per així ignorar les seves reivindicacions. El treballador no és un instrument substituïble al qual recórrer o no segons la conveniència; és dipositari de drets en els quals refugiar-se i als quals recórrer quan així ho consideri necessari. En aquest cas, a més, parlem d'un dret fonamental que hauria de ser, suposadament, objecte d'un especial grau de protecció pel fet de trobar-se enquadrat dins de la Secció de la Constitució Espanyola que és susceptible d'empara constitucional, on, per cert, no figura el dret a la llibertat d'empresa.

El conflicte dels riggers de Fira de Barcelona no ha fet altra cosa que exemplificar el franc retrocés que el dret de vaga està experimentant en aquest país i les greus conseqüències que comporta la progressiva degradació d'una institució que ha tingut, té i hauria de seguir tenint una importància cabdal en la consecució de millores de les nostres condicions laborals.