El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya rectifica el criteri de l’INSS i estableix que la COVID d’un treballador d’una residència de gent gran de Barcelona ha de ser considerada com a malaltia professional sense necessitat d’«entrar en cap valoració respecte si poden existir altres causes o la concurrència d'altres patologies, essent del tot irrellevant també el nivell d'exposició”.
...........................
El passat 2 de maig de 2020, el treballador a qui el TSJC avala la seva petició de determinació de contingència, va iniciar un període d’incapacitat temporal derivat del contagi per Covid-19 al seu centre de treball, la residència per a gent gran Fort Pienc, a Barcelona. En aquestes instal·lacions, gestionades per la multinacional SACYR, desenvolupava funcions de gerocultor com a responsable de la planta on s’ubicaven els residents amb major grau de dependència. Un espai on en aquell moment residien 28 persones que en la seva totalitat es van veure contagiades pel virus de la SARS Covid-19. Després d’un període inicial d’hospitalització, el treballador afectat va continuar amb la seva recuperació al domicili.
Segons l’INSS, aquest període de baixa mèdica va derivar de malaltia comuna, desestimant la reclamació prèvia presentada pel treballador per tal que es reconegués la contingència professional i el fet que la seva patologia tenia per origen l’activitat laboral. Una pretensió que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, a instàncies de Col·lectiu Ronda, avala completament. En aquest sentit, el TSJC recorda l’INSS que s’escau atendre «la presumpció legal» sobre l’etiologia laboral de la Covid-19 quan afecta les persones que «prestessin serveis en centres sanitaris o sociosanitaris [...] amb total independència de si el centre on prestava serveis estava o no registrat».
«Continus canvis normatius que no han tingut un contingut prou clar»
Tot i disculpar les carències de la legislació dictada durant la pandèmia en relació a la consideració que han de tenir els casos de contagi per la Covid-19 en el «caràcter extraordinari i urgent» de la situació d’alarma sanitària, el TSJC es mostra crític amb els «continus canvis normatius» i la «confusa evolució» que ha experimentat la determinació de la contingència. Així, el TSJC recorda que en un moment inicial es va assenyalar que els períodes d’incapacitat temporal derivats de la Covid-19 havien d’assimilar-se a accidents de treball referint-se «exclusivament al període de carència, a la data de naixement del dret al cobrament de la prestació, al percentatge aplicable, a la base reguladora i a la inexistent imputació a l’empresa del pagament del quart al setzè dia de la baixa». Amb posterioritat, es va ampliar la normativa per indicar que no tindria la consideració d’assimilat a accident de treball sinó la de pròpiament accident de treball «quan es provi que la malaltia s’hagi contret per causa exclusiva en la realització de la feina». Un requisit que el TSJC valora negativament per la «complexa acreditació» que imposa. Per últim, la sentència esmenta el RDL 3/2021 que ampliava els límits normatius previs per indicar, ara sí, que les persones afectades per Covid-19 que treballessin en centres sanitaris i sociosanitaris tindrien accés «a les mateixes prestacions que el sistema de la Seguretat Social atorga a les persones afectades per una malaltia professional».
Covid-19 i Quadre de Malaties Professionals
Front a aquests successius canvis normatius vigents durant la situació d’alarma sanitària, el TSJC se situa en la mateixa línia que ja han exhibit altres Tribunals Superiors de Justícia com ara el de Cantàbria o el Madrid i acull l’argumentació de la nostra cooperativa en el sentit de considerar el contagi per la Covid-19 com una de les patologies laborals incorporades al Quadre de Malalties Professionals com a risc específic per a les persones que treballen en centres sanitaris i sociosanitaris, incloent-hi geriàtrics i residències de gent gran.
Lidia Ripoll, advocada de Col·lectiu Ronda responsable de la defensa jurídica d’aquest cas, recorda que «el Quadre de malalties professionals especifica amb claredat que el personal dedicat a professions sanitàries i activitats assistencials està exposat al risc de infecció i patir malalties contagioses com a conseqüència de l’exposició a agents biològic. I aquest quadre ha mantingut la seva vigència durant tot el període pandèmic, sense que càpiga desestimar la seva plena aplicabilitat i encara menys en detriment dels drets de les persones que han treballat en contacte directe amb el virus, sovint en absència de mesures adequades de prevenció i protecció de la salut».
A la vigència del Quadre de Malalties Professionals es refereix, precisament, el TSJC quan esmenta que la inclusió de la patologia en aquest barem implica que «regeix, per tant, un principi d’automaticitat absoluta, de tal forma que si la patologia està tipificada en el reglament en relació a les activitats llistades en la mateixa norma, no escau entrar en cap valoració respecte si poden existir altres causes o la concurrència d’altres patologies, essent del tor irrellevant també el nivell d’exposició».
«Una vegada més - lamenta l’advocada - veiem com l’INSS aplica un criteri absolutament restrictiu i contrari a la norma amb l’única finalitat de reduir l’abast de les prestacions i de l’acció protectora que correspon a les persones que emmalalteixen per causa de la feina». En aquest sentit, els lletrats es feliciten «per la primera sentència del TSJC que obliga l’INSS a rectificar el seu criteri i admetre que no pot fer servir una normativa que, malgrat les evidents carències i imperfeccions, es va dictar amb la pretensió d’ampliar l’acció protectora de la figura legal de l’accident de treball per erigir-la contra els drets prèviament reconeguts als col·lectius exposats a un major risc de contagi i infeccions».
