Fundació Mescladís demana mesures cautelars per paralitzar el desnonament administratiu
La Fundació Mescladís, impulsora d'un reconegut projecte de lluita contra l'exclusió social i a favor de la convivència, la cohesió i els drets de les persones migrades ha interposat recurs amb l'assessorament de Col·lectiu Ronda davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) per tal que es paralitzi cautelarment el desnonament administratiu de l'emblemàtic Espai Mescladís, el cafè-restaurant situat als Jardins Pou de la Figuera, previst inicialment pel proper dia 30 d'abril.
En opinió de Martín Habiague, president de la Fundació, «abandonar aquest local posa severament en qüestió la viabilitat de l'organització i la tasca de formació i acompanyament que desenvolupem amb menors sense acompanyament, persones migrades, refugiades i altres col·lectius en risc evident d'exclusió social. La nostra actuació es financia en més d'un 95% a través de fons propis que generem amb la nostra pròpia activitat. I d'aquest pressupost, un 80% correspon als ingressos de l'Espai Mescladís. S'està posant contra les cordes un projecte que anualment proporciona formació professional en cuina i hostaleria a més de 80 alumnes que, sovint, tenen en aquesta oportunitat l'única via per accedir al món laboral i fugir de l'exclusió i la marginalitat».
Un llarg conflicte
Fundació Mescladís s'ha fet càrrec de la gestió d'aquest local de propietat municipal durant els darrers 8 anys, inicialment a través de la concessió administrativa atorgada pel Departament de Parcs i Jardins. L'any 2017, la competència sobre la concessió es va traslladar de Parcs i Jardins al propi Districte de Ciutat Vella que va sotmetre la renovació de la concessió a un nou concurs. «En el primer concurs impulsat per Parcs i Jardins -explica Habiague- les característiques requerides i més valorades eren les que tenien a veure amb la projecció social de la gestió i el seu arrelament a l'entorn comunitari però en aquesta ocasió no ha estat així. En el concurs impulsat pel Districte s'ha prioritzat de forma inequívoca una lògica purament mercantil».
Mescladís va presentar un recurs d'alçada contra la valoració de les diferents ofertes presentades i que va concloure privant a la Fundació de la concessió que havia explotat durant 8 anys i atorgant-la a un empresari privat que actualment ja gestiona altres concorregudes terrasses de titularitat municipal com la del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) o la del Jardins Rubió i Lluch, a l'entorn de l'antic Hospital de la Santa Creu. «La millor prova de que el concurs dissenyat per assignar la concessió de l'actual Espai Mescladís no es va fer prioritzant els elements de valor social de les diferents propostes està en el fet que la concessió s'ha acabat atorgant a un empresari sense cap tipus de vinculació prèvia ni amb el teixit del barri ni en l'àmbit del treball social però que, això sí, estava en disposició d'assegurar a l'Ajuntament el pagament d'un cànon anual que augmenta en un 700% l'oferta mínima de cànon anual que fixava les bases del concurs, cosa que òbviament nosaltres no estem en disposició de fer perquè necessitem els fons per invertir-los en el futur de les persones que depenen de nosaltres».
Com recorda Marc Vilar, advocat de Col·lectiu Ronda que assessora la Fundació, al marge de l'exagerada puntuació que el concurs assignava al component econòmic de l'oferta («una disposició legal, cert, però reprovable des d'un punt de vista ètic i absolutament incoherent amb la declaració anunciada per part del Districte de preservar el caràcter social de la concessió») es va impugnar la valoració que l'Ajuntament va fer de la clàusula relativa a la incorporació de persones en risc d'exclusió a la plantilla del local. Un aspecte on malgrat Mescladís acreditava que 13 dels 15 treballadors ocupats a l'Espai Mescladís complien amb els requisits d'exclusió consignats a les bases, la Fundació no va aconseguir la màxima puntuació possible. «El redactat d'aquest punt concret de les bases resultava equívoc i poc clar, com va admetre públicament la pròpia regidora Gala Pin. Però, a més a més, la interpretació del propi clausulat de les bases que ha fet l'Ajuntament escapa a tota lògica. Tot i la proporció de 13 de 15, s'ha puntuat aquest aspecte com si només el 75% de la plantilla estigués en risc d'exclusió. D'haver-se modificat aquest punt i atorgat la màxima puntuació possible, tal i com nosaltres creiem que s'hauria d'haver fet, la puntuació aconseguida per Mescladís superaria la de l'oferta guanyadora i hagués obtingut la concessió».
Dimensió social i interès públic
L'advocat posa èmfasi en què amb aquest canvi en el criteri de valoració, la oferta millor puntuada era la de Mescladís «perquè la seva proposta aconseguia una puntuació netament superior a la finalment triada en tots aquells punts que tenien a veure amb la dimensió social exigida a la gestió del local i a la capacitat del projecte per vertebrar iniciatives cultural i de dinamització de l'espai urbà. Però la puntuació derivada de la major oferta econòmica ha acabat sent absolutament determinant».
El propi Ajuntament, després de desestimar el recurs d'alçada que qüestionava la valoració i el recompte de punts, va instar Mescladís a adreçar-se al Tribunal Català de Contractes del Sector Públic (TCCSP) però aquest recurs tampoc no va prosperar en declarar-se el tribunal incompetent per resoldre a qüestió.
« A hores d'ara -analitza Vilar- el recurs elevat davant el TSJC on sol·licitem que paralitzi cautelarment el desnonament i determini la competència del TCCSP per abordar la qüestió de fons, és la darrera esperança de Fundació Mescladís per conservar la gestió de l'Espai Mescladís. És per això que en la nostra petició al TSJC demanem que es valori especialment no només el greuge irreparable per a la Fundació que es produiria si el proper dimarts han d'abandonar el local i cedir-lo a la gestió d'un empresari sinó, especialment, el greuge que això suposa per a l'interès públic, exemplificat en les més de 9000 signatures aconseguides contra el desnonament i les més de 80 cartes de suport d'entitats públiques i privades, incloent-hi Departaments de la Generalitat i organismes dependents del propi Ajuntament que treballen en l'àmbit del benestar social i l'atenció a persones en situació de vulnerabilitat».
Martín Habiague expressa el seu dolor i malestar per veure's probablement apartat de la gestió de l'Espai Mescladís («un projecte creat del no-res picant molta pedra, quan això no era l'espai atractiu i popular que és avui sinó el lloc conegut com a Forat de la Vergonya») no pas per cedir-lo a un altre projecte amb repercussió social i voluntat d'incidir positivament en la vida del barri i els seus habitants sinó «en benefici d'un projecte merament empresarial que té com a principal mèrit tenir la capacitat per pagar un cànon econòmic més elevat».
«Tot i que posem en qüestió la valoració que s'ha fet de les ofertes, el veritable problema és de fons. Es podria haver fet un concurs diferent, on les entitats socials poguéssim competir en igualtat de condicions i on es valorés principalment aquest vessant de l'activitat que comporta la gestió d'aquest espai singular però, en canvi, es va fer un concurs que persegueix l'obtenció del màxim benefici econòmic, arraconant la resta de consideracions. El Districte de Ciutat Vella diu que vol donar prioritat al component social i integrador del projecte que s'instal·li aquí, però atorga la concessió per només dos anys que és un temps manifestament insuficient per desenvolupar un projecte nou que realment pugui tenir transcendència i repercussió. Aquest període de temps tan curt demostra que la voluntat és, simplement, treure a subhasta un local que després de molts anys d'esforç per part nostra s'ha instal·lat en la vida del barri i en l'imaginari de la ciutat de Barcelona esdevenint atractiu pels inversors. Aquest és el missatge que es trasllada, parlem del model de ciutat que volem. Ara que això no fa vergonya a ningú, es lliura a mans del capital privat».
A l'espera que el TSJC es pronunciï sobre la petició de mesures cautelars urgents -resposta que hauria d'arribar en el termini màxim de 48 hores- Martín es mostra ferm respecte la possibilitat de marxar del local. «No podem fer-ho fins a no disposar de la resposta definitiva dels tribunals sobre la qüestió que plantegem i tenir una alternativa que pugui garantir als nostres alumnes que podran seguir formant-se i rebent l'atenció que necessiten. No tenim cap intenció d'abaixar els braços mentre veiem esfondre's aquest projecte meravellós».
