Interins i TJUE: la sentència més rellevant encara està per arribar


La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea en el cas Baldonedo (C177/18) reitera, una vegada més, que els funcionaris interins no tenen dret a indemnització en cas de cessament. El TJUE, però, encara no s’ha pronunciat sobre la qüestió més transcendent: correspon indemnització en cas d’ús abusiu de la figura de la interinitat?

De forma probablement artificiosa, s’havia generat una enorme expectació sobre el contingut de l’esperada sentència del TJUE en l’assumpte Baldonedo (C177/18) plantejat pel Jutjat Contenciós Administratiu 14 de Madrid en relació al cas d’una funcionària interina de l’Ajuntament de Madrid cessada del seu càrrec sense indemnització per ocupació definitiva de la seva plaça després de 7 anys de prestació de serveis.

Sens dubte, el contingut de la sentència haurà decebut aquells que esperaven que la resolució del TJUE suposés un radical canvi de paradigma respecte la situació actual del col·lectiu de funcionaris interins pel que fa al dret a percebre una indemnització en cas de cessament. Una indemnització que, cal recordar-ho, sí es reconeix al personal laboral fix de l’administració que veu extingida la seva relació laboral per alguna de les causes objectives degudament consignades a l’Estatut dels Treballadors però que es denega als funcionaris interins.

Tal i com ja va anticipar el dictamen de l’Advocat General Maciej Szpunar previ a la sentència del TJUE, la resolució reitera que no existeix cap incompatibilitat entre la legislació comunitària i la legislació espanyola pel fet de no reconèixer indemnització als funcionaris interins i, per contra, contemplar una compensació indemnitzatòria al personal laboral fix. Segons la sentència, i amb idèntic raonament al que ja havia fet en sentència prèvies el TJUE i el Tribunal Suprem espanyol, aquesta forma d’actuar no suposa un tracte discriminatori vers els interins per ser menys favorable que el dispensat al personal laboral.

Per què l’absència d’indemnització no suposa discriminació?

El TJUE considera que l’element de comparació per detectar una possible pràctica discriminatòria que afecti els funcionaris interins no pot ser el tractament atorgat al personal laboral fix sinó el reservat al funcionaris de carrera. Una consideració que es fonamenta, bàsicament, en el fet que el personal laboral es regeix per les disposicions de l’Estatut dels Treballadors mentre que els interins ho fan per l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic i que els primers tenen una relació de durada indefinida i, en canvi, els interins coneixen des del primer moment les causes de resolució dels seus nomenaments. En aquest sentit, la legislació comunitària determina que els treballadors amb contractes de durada determinada no poden tenir en cap cas condicions pitjors que els seus homòlegs amb contracte de duració indefinida i que qualsevol diferència de tracte ha de tenir raons objectives per ser vàlida. Si els funcionaris interins tinguessin pitjors condicions que els funcionaris de carrera, estaríem davant un cas de discriminació prohibida per la normativa europea però considera el TJUE que aquest no és el cas, doncs la normativa espanyola no preveu tampoc indemnització pels funcionaris que puguin veure extingida la seva relació. Per tant, la manca d’indemnització no és un tracte pitjor pel mer fet de que la relació d’un funcionari interí sigui, per definició, de durada determinada.

És a dir, res diferent a la situació actual d’ençà que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagués modificat la seva pròpia doctrina amb posterioritat a la sentència de l’assumpte Diego Porras situant-se en la mateixa línia doctrinal del Tribunal Suprem espanyol, que ha resolt en nombroses ocasions contra el dret a indemnització dels interins en cas de cessament.

La qüestió transcendent és com combatre l’abús de la interinitat

Actualment, les diferents administracions públiques han esdevingut un dels principals focus de temporalitat que operen a l’Estat espanyol, superant, fins i tot, l’elevadíssima taxa de temporalitat que trobem al sector privat. I és sobre aquesta situació sobre la qual es va pronunciar la també Advocada General de la UE Juliane Kokkot en una altra qüestió prejudicial elevada pels tribunals espanyols davant el TJUE que encara espera resolució per part del Tribunal amb seu a Luxemburg.

En aquesta altra qüestió prejudicial s’interroga al tribunal comunitari no pas sobre si és discriminatori o no que els interins no cobrin indemnització en cas de cessament sinó si correspon o no indemnitzar l'extinció de la relació laboral en cas que la temporalitat es consideri fraudulenta o injustificada i si seria possible imposar la fixesa de la plaça ocupada com a forma de compensació per a l'afectat i "sanció" per a l'administració infractora.

Sobre aquests temes, l’Advocada General s’ha pronunciat recordant que la legislació comunitària obliga als països membres a dotar-se de mecanismes per penalitzar l’ús abusiu de la temporalitat, ja sigui en el sector privat o públic. En el cas de les administracions públiques, Juliane Kokott considera que no és possible aplicar una analogia amb la solució aplicada al sector privat, on la temporalitat fraudulenta es penalitza mitjançant la imposició de la fixesa de la relació laboral doncs això comportaria la ruptura dels principis de mèrit i igualtat que de forma innegociable han de regir en l'accés a l'ocupació en el sector públic.


Sent així, establert que l’ús fraudulent de la figura de l’interinatge no pot quedar sense retret per a l’administració infractora i que la reparació no pot ser la fixesa de la relació laboral, l’Advocada General conclou que l'únic mecanisme compensatori que resulta d'aplicació ha de ser, forçosament, de caràcter indemnitzatori i en concepte de responsabilitat patrimonial de l'Administració per la seva mala praxi.

Sobre les interesantíssimes conclusions de l’Advocada General en aquest assumpte i a l’espera que aquestes siguin convalidades o no per una imminent sentència del TJUE, podeu llegir aquest article publicat a la nostra pàgina web el passat 18 d’octubre

Compensar per l’ús fraudulent

Tal i com hem sostingut en nombroses ocasion en el passat, la veritable lluita en defensa dels funcionaris interins i personal estatutari que pateixen els efectes de l'ús absolutament abusiu de la temporalitat per part de les administracions que operen a l’Estat espanyol no passa per seguir discutint la indemnització per cessament sinó la imposició de mecanismes compensatoris suficients per a tots els perjudicis derivats de l'extinció d'una relació temporal abusiva incloent-hi una garantia al funcionari interí de permanència a la seva plaça fins que aquesta no sigui amortitzada o ocupada definitivament, així com el dret a percebre una indemnització que en aquest cas es plantejaria com una reparació dels danys derivats de la pròpia temporalitat i no pas per l’extinció. Un criteri coincident plenament amb la recent i important resolució del Tribunal Suprem que, per primera vegada, reconeixia el dret a una funcionària interina a ser indemnitzada per la superació del termini màxim de 3 anys per executar el procediment per a la definitiva ocupació de la seva plaça.

Un camí jurisprudencial, el de la responsabilitat patrimonial de l’Administració per ús fraudulent de la temporalitat, que obre més portes a la protecció dels drets del personal funcionari interí i estatutari que les obertes fins ara amb l’estèril reclamació d’una indemnització taxada pel supòsit de cessament.

De forma probablement artificiosa, s’havia generat una enorme expectació sobre el contingut de l’esperada sentència del TJUE en l’assumpte Baldonedo (C177/18) plantejat pel Jutjat Contenciós Administratiu 14 de Madrid en relació al cas d’una funcionària interina de l’Ajuntament de Madrid cessada del seu càrrec sense indemnització per ocupació definitiva de la seva plaça després de 7 anys de prestació de serveis.

Sens dubte, el contingut de la sentència haurà decebut aquells que esperaven que la resolució del TJUE suposés un radical canvi de paradigma respecte la situació actual del col·lectiu de funcionaris interins pel que fa al dret a percebre una indemnització en cas de cessament. Una indemnització que, cal recordar-ho, sí es reconeix al personal laboral fix de l’administració que veu extingida la seva relació laboral per alguna de les causes objectives degudament consignades a l’Estatut dels Treballadors però que es denega als funcionaris interins.

Tal i com ja va anticipar el dictamen de l’Advocat General Maciej Szpunar previ a la sentència del TJUE, la resolució reitera que no existeix cap incompatibilitat entre la legislació comunitària i la legislació espanyola pel fet de no reconèixer indemnització als funcionaris interins i, per contra, contemplar una compensació indemnitzatòria al personal laboral fix. Segons la sentència, i amb idèntic raonament al que ja havia fet en sentència prèvies el TJUE i el Tribunal Suprem espanyol, aquesta forma d’actuar no suposa un tracte discriminatori vers els interins per ser menys favorable que el dispensat al personal laboral.

Per què l’absència d’indemnització no suposa discriminació?

El TJUE considera que l’element de comparació per detectar una possible pràctica discriminatòria que afecti els funcionaris interins no pot ser el tractament atorgat al personal laboral fix sinó el reservat al funcionaris de carrera. Una consideració que es fonamenta, bàsicament, en el fet que el personal laboral es regeix per les disposicions de l’Estatut dels Treballadors mentre que els interins ho fan per l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic i que els primers tenen una relació de durada indefinida i, en canvi, els interins coneixen des del primer moment les causes de resolució dels seus nomenaments. En aquest sentit, la legislació comunitària determina que els treballadors amb contractes de durada determinada no poden tenir en cap cas condicions pitjors que els seus homòlegs amb contracte de duració indefinida i que qualsevol diferència de tracte ha de tenir raons objectives per ser vàlida. Si els funcionaris interins tinguessin pitjors condicions que els funcionaris de carrera, estaríem davant un cas de discriminació prohibida per la normativa europea però considera el TJUE que aquest no és el cas, doncs la normativa espanyola no preveu tampoc indemnització pels funcionaris que puguin veure extingida la seva relació. Per tant, la manca d’indemnització no és un tracte pitjor pel mer fet de que la relació d’un funcionari interí sigui, per definició, de durada determinada.

És a dir, res diferent a la situació actual d’ençà que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea hagués modificat la seva pròpia doctrina amb posterioritat a la sentència de l’assumpte Diego Porras situant-se en la mateixa línia doctrinal del Tribunal Suprem espanyol, que ha resolt en nombroses ocasions contra el dret a indemnització dels interins en cas de cessament.

La qüestió transcendent és com combatre l’abús de la interinitat

Actualment, les diferents administracions públiques han esdevingut un dels principals focus de temporalitat que operen a l’Estat espanyol, superant, fins i tot, l’elevadíssima taxa de temporalitat que trobem al sector privat. I és sobre aquesta situació sobre la qual es va pronunciar la també Advocada General de la UE Juliane Kokkot en una altra qüestió prejudicial elevada pels tribunals espanyols davant el TJUE que encara espera resolució per part del Tribunal amb seu a Luxemburg.

En aquesta altra qüestió prejudicial s’interroga al tribunal comunitari no pas sobre si és discriminatori o no que els interins no cobrin indemnització en cas de cessament sinó si correspon o no indemnitzar l'extinció de la relació laboral en cas que la temporalitat es consideri fraudulenta o injustificada i si seria possible imposar la fixesa de la plaça ocupada com a forma de compensació per a l'afectat i "sanció" per a l'administració infractora.

Sobre aquests temes, l’Advocada General s’ha pronunciat recordant que la legislació comunitària obliga als països membres a dotar-se de mecanismes per penalitzar l’ús abusiu de la temporalitat, ja sigui en el sector privat o públic. En el cas de les administracions públiques, Juliane Kokott considera que no és possible aplicar una analogia amb la solució aplicada al sector privat, on la temporalitat fraudulenta es penalitza mitjançant la imposició de la fixesa de la relació laboral doncs això comportaria la ruptura dels principis de mèrit i igualtat que de forma innegociable han de regir en l'accés a l'ocupació en el sector públic.


Sent així, establert que l’ús fraudulent de la figura de l’interinatge no pot quedar sense retret per a l’administració infractora i que la reparació no pot ser la fixesa de la relació laboral, l’Advocada General conclou que l'únic mecanisme compensatori que resulta d'aplicació ha de ser, forçosament, de caràcter indemnitzatori i en concepte de responsabilitat patrimonial de l'Administració per la seva mala praxi.

Sobre les interesantíssimes conclusions de l’Advocada General en aquest assumpte i a l’espera que aquestes siguin convalidades o no per una imminent sentència del TJUE, podeu llegir aquest article publicat a la nostra pàgina web el passat 18 d’octubre

Compensar per l’ús fraudulent

Tal i com hem sostingut en nombroses ocasion en el passat, la veritable lluita en defensa dels funcionaris interins i personal estatutari que pateixen els efectes de l'ús absolutament abusiu de la temporalitat per part de les administracions que operen a l’Estat espanyol no passa per seguir discutint la indemnització per cessament sinó la imposició de mecanismes compensatoris suficients per a tots els perjudicis derivats de l'extinció d'una relació temporal abusiva incloent-hi una garantia al funcionari interí de permanència a la seva plaça fins que aquesta no sigui amortitzada o ocupada definitivament, així com el dret a percebre una indemnització que en aquest cas es plantejaria com una reparació dels danys derivats de la pròpia temporalitat i no pas per l’extinció. Un criteri coincident plenament amb la recent i important resolució del Tribunal Suprem que, per primera vegada, reconeixia el dret a una funcionària interina a ser indemnitzada per la superació del termini màxim de 3 anys per executar el procediment per a la definitiva ocupació de la seva plaça.

Un camí jurisprudencial, el de la responsabilitat patrimonial de l’Administració per ús fraudulent de la temporalitat, que obre més portes a la protecció dels drets del personal funcionari interí i estatutari que les obertes fins ara amb l’estèril reclamació d’una indemnització taxada pel supòsit de cessament.