El passat 28 d'octubre ens van deixar a l'edat de 80 anys en Josep Maria Gasch Riudor, advocat i soci fundador de Col·lectiu Ronda. En homenatge a qui ha estat el nostre amic, company i exemple de dedicació professional, volem compartir amb vosaltres aquestes paraules del nostre company Txé Gasch, fill d'en Josep Maria i de l'Angelina Hurios Calcerrada, també fundadora de la nostra cooperativa. us estimem a tots tres
...............................................................
Avui 28 d’octubre ha mort el pare, amb 80 anys. Ha tingut una vida crec que plena de la felicitat que dona viure d’acord amb els teus ideals, els teus principis, i fins i tot, tastant allò que et fa gaudir sense pràcticament esforç.
Sí, el meu pare és una persona amb sort. Va néixer l’any 1940, quan ja havia acabat la guerra, i no li devia faltar mai un plat a taula. De fet, va néixer un 23 de febrer d’un any d’aquests que de petits en dèiem bisiesto i ara en diem de traspàs; vaja, el què era també un any olímpic fins que ha arribat la COVID-19. Així doncs, només néixer ja es va trobar amb un dia extra.
No puc escriure sobre una part de la seva vida que potser ara descobrirem, perquè estava escrivint una mena de diari, però el pare va tenir sort també quan va trobar la meva mare, una dona també extraordinària amb qui, com sabeu, compartia conviccions i els projectes més importants de les seves vides: Col·lectiu Ronda i els fills i la família que ha anat arribant.
També va tenir sort en trobar els companys amb els que va fundar Col·lectiu Ronda, persones amb qui tan i tan bé es va complementar.
Va gaudir immensament de la vida i, de ben segur, del menjar i de les muntanyes. El pare va iniciar pràcticament tots els meus cosins de la seva banda i els tres fills en l’ascensió de 3000’s. Ell era immune al fred, i quan ens congelàvem, s’aturava i ens escalfava els peus. Aleshores hi havia molta més neu permanent a les muntanyes i les botes que portàvem, a vegades xiruques, eren deplorables.
No fa gaire anys, crec que va ser l’any 2006, vam pujar els darrers 3000’s, el Vallhibierna i el Culebras. Abans vaig coincidir amb ell a moltes altres muntanyes, la primera de més de 3000 metres el mateix Culebras, quan jo tenia 10 anys, per pujar també, tot seguit i des del mateix lloc on estàvem acampats, com fèiem cada estiu uns dies, l’Aneto, una excursió que també va fer la meva mare i que resulta un record mític per a ella.
Però no només va tenir sort el meu pare, segurament va tenir una educació exemplar, un exemple constant de dedicació al treball i moltes altres coses.
Perquè el pare era un home amb una ètica del treball insuperable. De petits, mai ens havíem llevat abans que ell; quan despertaves ja estava llegint sentències, bé, resums, que aleshores venien en unes fitxes de menys d’un quart de foli. Després ens portava a l’escola, juntament amb una altra família que eren 6, així que anàvem 10 al cotxe (perquè som 3 germans). I a sobre moltes vegades li demanàvem, en veure com pujaven a peu dos altres nens de la mateixa escola, per sobre plaça Lesseps, que els agafés també. Ell parava, divertit i segur, i els feia pujar al porta maletes. I després a la feina, a fer hores i hores per tirar el projecte endavant, queixant-se de les mil vegades que tots els altres l’interrompien per preguntar-li coses, però atenent sempre a tothom.
El pare va ser un home compromès, lluitador contra el franquisme malgrat el seu origen benestant que no va dubtar a oferir el cotxe i els seus serveis com a xofer per buidar pisos que potser havien estat descoberts per la policia.
I va ser també, un home generós, com ho van ser tots els fundadors de Col·lectiu Ronda, però també, en la seva convicció cristiana i catòlica, un home estricte i auster fins a límits insospitats.
I un savi pels seus companys i alguns dels que van aprendre la professió amb ell.
Fa 11 anys li van detectar un tumor a l’esòfag. Ell deia que no tindria càncer perquè no s’empassava el fum. Potser li va faltar informació. Durant anys va ser conegut per fumar en pipa i convertir el seu despatx en una mena de Londres emboirat. Aquell primer tumor va ser bombardejat i destruït, però, un cop tenia l’alta definitiva, li va tornar a créixer el mateix tumor, però ara sobre un esòfag i uns teixits ja bombardejats per la ràdio.
D’això fa 4 anys. El van operar, va anar malament, i als 3 dies estava més mort que viu, però van aconseguir que visqués. Des d’aleshores fins ara han passat quatre anys, quatre anys d’un altre home, sense poder nedar al mar, movent-se a poc a poc, alimentant-se, amb algunes excepcions que el portaven directament a la UCI una i altra vegada, mitjançant una sonda a l’intestí. Però malgrat tot això, han estat quatre anys extres bons, de cuidar-lo, de veure com resistia, com podia arribar a moure’s sense saturar oxigen.
Finalment, el pare va agafar el COVID, i el COVID que a molta gent no li fa res però que és una malaltia que s’acarnissa, sobretot, amb els més dèbils i que si entra als pulmons és terrible, li va afectar de ple, i els seus pulmons, tocats per operacions durant les quals li van haver d’aturar, afectats per infeccions de broncoaspirar, no ho han resistit, han dit prou i han deixat de funcionar, malmesos irremissiblement.
Tinc la sort d’haver compartit la vida del meu pare, des dels 27 anys fins que ha mort, i seguir amb els projectes de la seva vida, Col·lectiu Ronda i la família, i potser, també, trobar un ordre més just en totes les coses.
Josep Maria (Txé) Gasch Hurios
