Permís parental i durada de les vacances

Segons el TJUE, la durada d'un permís parental pot no assimilar-se a temps efectiu de treball

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) no aprecia vulneració del Dret comunitari en el fet que la legislació romanesa exclogui la durada d'un permís parental a l'hora de determinar el càlcul dels dies de vacances anuals retribuïdes que corresponen a una treballadora.

..................................................

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha resolt en resposta a una qüestió prejudicial elevada davant l'Alt Tribunal europeu pel Tribunal Superior de Cluj (Romania) que el període de permís parental pot no assimilar-se a temps de treball efectiu sense incórrer en violació del dret comunitari.

Tal era l'interrogant que plantejava el tribunal romanès en relació al cas d'una magistrada que després de gaudir d'un permís de paternitat entre l'1 d'octubre de 2014 i el 3 de febrer de 2015 va decidir acollir-se a un permís parental per cura de fill menor de dos anys entre el 4 de febrer i el 16 de setembre de 2015. En finalitzar aquest temps, a la magistrada li van ser reconeguts únicament 30 dels 35 dies laborables de vacances establerts pel Reglament que determina els períodes de vacances dels magistrats romanesos, negant-li el dret a gaudir dels cinc dies restants sobre la consideració que la durada del període de vacances anuals retribuïdes és proporcional al temps efectivament treballat durant l'any en curs i no es podia considerar període de treball efectiu la durada del permís parental al que s'havia acollit. La magistrada va impugnar aquesta decisió davant els tribunals donant origen al litigi que ha acabat resolent el TJUE.

Permís exclòs de la normativa

El TJUE no considera vulnerador cap disposició comunitària que el període de permís parental quedi exclòs del còmput de temps treballat que determina la durada de les vacances retribuïdes. Així ho estableix la norma que regula els períodes de vacances dels magistrats romanesos quan especifica que es consideraran períodes de treball efectiu els de "incapacitat transitòria, permís de maternitat, risc durant l'embaràs o la lactància i permís per fill malalt" però no fa esment -i, per tant, exclou- el període dedicat al gaudi de permisos parentals. A criteri del TJUE, aquesta exclusió té fonament legal en el fet que a diferència del que succeeix en els altres supòsits esmentats que sí que computen a efectes de determinar la durada de les vacances, el permís parental "depèn de la simple voluntat del treballador en qüestió ". Per tant, el TJUE considera que podrà assimilar-se a temps efectivament treballat una situació d'interrupció o suspensió de l'obligació d'oferir prestacions laborals a condició que aquesta suspensió no sigui voluntària.

Absència de la necessària perspectiva de gènere

Amb tota probabilitat, una de les primeres consideracions crítiques que cal fer davant aquesta resolució del TJUE és que en tota la sentència -com ja va succeir amb el dictamen previ de l'Advocat General- no s'analitza en cap moment la figura del permís parental en clau de gènere. I això malgrat que són treballadores en la seva immensa majoria les persones que s'acullen al gaudi d'aquesta figura incorporada, amb diferents matisos i regulacions, a la pràctica totalitat d'ordenaments jurídics dels països que integren la UE. O el que és el mateix, el TJUE atorga a la cura de fills en períodes que van més enllà dels mínims previstos en el període de baixa per maternitat o paternitat un caràcter estrictament "voluntari" i assimilable a un període de descans, ignorant l'evidència estadística que aquestes cures segueixen recaient de manera aclaparadorament majoritària sobre les dones. I aquesta evidència, potser hauria de servir per posar en qüestió la suposada voluntarietat d'una forma de procedir que a la pràctica suposa en molts casos un greu escull en el desenvolupament professional de les dones, dificultant la seva projecció, reduint la seva retribució i, ara també, afectant al còmput dels seus dies de vacances retribuïdes. En tots els casos, les dones segueixen carregant amb les conseqüències negatives de ser elles i no ells les que acaben renunciant a part de la seva vida professional per poder dedicar temps a la cura dels seus fills.

Sens dubte estem davant d'una resolució transcendent que arriba a unes conclusions que esperem que vagin adquirint matisos amb el transcórrer del temps per tal d'incorporar una sensibilitat de gènere que ara no té en absolut. Això sí, convé no oblidar que el TJUE el que fa és pronunciar-se respecte a l'adequació o no a la legislació comunitària d'una determinada disposició nacional i que segueix sent potestat dels Estats membres de la UE crear les normatives que millor consideri a condició no vulnerar els límits mínims que estableix la legislació comunitària. Per tant, res, absolutament res impedeix que els països de la UE puguin determinar que les diferents formes que adopta el permís parental a cadascun dels països membres pugui assimilar-se a temps efectivament treballat a l'hora de determinar la durada de les vacances retribuïdes. Una mesura que considerem necessària per no penalitzar encara més a les treballadores i seguir afegint noves formes i causes a la discriminació de gènere.

Segons el TJUE, la durada d'un permís parental pot no assimilar-se a temps efectiu de treball

..................................................

El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha resolt en resposta a una qüestió prejudicial elevada davant l'Alt Tribunal europeu pel Tribunal Superior de Cluj (Romania) que el període de permís parental pot no assimilar-se a temps de treball efectiu sense incórrer en violació del dret comunitari.

Tal era l'interrogant que plantejava el tribunal romanès en relació al cas d'una magistrada que després de gaudir d'un permís de paternitat entre l'1 d'octubre de 2014 i el 3 de febrer de 2015 va decidir acollir-se a un permís parental per cura de fill menor de dos anys entre el 4 de febrer i el 16 de setembre de 2015. En finalitzar aquest temps, a la magistrada li van ser reconeguts únicament 30 dels 35 dies laborables de vacances establerts pel Reglament que determina els períodes de vacances dels magistrats romanesos, negant-li el dret a gaudir dels cinc dies restants sobre la consideració que la durada del període de vacances anuals retribuïdes és proporcional al temps efectivament treballat durant l'any en curs i no es podia considerar període de treball efectiu la durada del permís parental al que s'havia acollit. La magistrada va impugnar aquesta decisió davant els tribunals donant origen al litigi que ha acabat resolent el TJUE.

Permís exclòs de la normativa

El TJUE no considera vulnerador cap disposició comunitària que el període de permís parental quedi exclòs del còmput de temps treballat que determina la durada de les vacances retribuïdes. Així ho estableix la norma que regula els períodes de vacances dels magistrats romanesos quan especifica que es consideraran períodes de treball efectiu els de "incapacitat transitòria, permís de maternitat, risc durant l'embaràs o la lactància i permís per fill malalt" però no fa esment -i, per tant, exclou- el període dedicat al gaudi de permisos parentals. A criteri del TJUE, aquesta exclusió té fonament legal en el fet que a diferència del que succeeix en els altres supòsits esmentats que sí que computen a efectes de determinar la durada de les vacances, el permís parental "depèn de la simple voluntat del treballador en qüestió ". Per tant, el TJUE considera que podrà assimilar-se a temps efectivament treballat una situació d'interrupció o suspensió de l'obligació d'oferir prestacions laborals a condició que aquesta suspensió no sigui voluntària.

Absència de la necessària perspectiva de gènere

Amb tota probabilitat, una de les primeres consideracions crítiques que cal fer davant aquesta resolució del TJUE és que en tota la sentència -com ja va succeir amb el dictamen previ de l'Advocat General- no s'analitza en cap moment la figura del permís parental en clau de gènere. I això malgrat que són treballadores en la seva immensa majoria les persones que s'acullen al gaudi d'aquesta figura incorporada, amb diferents matisos i regulacions, a la pràctica totalitat d'ordenaments jurídics dels països que integren la UE. O el que és el mateix, el TJUE atorga a la cura de fills en períodes que van més enllà dels mínims previstos en el període de baixa per maternitat o paternitat un caràcter estrictament "voluntari" i assimilable a un període de descans, ignorant l'evidència estadística que aquestes cures segueixen recaient de manera aclaparadorament majoritària sobre les dones. I aquesta evidència, potser hauria de servir per posar en qüestió la suposada voluntarietat d'una forma de procedir que a la pràctica suposa en molts casos un greu escull en el desenvolupament professional de les dones, dificultant la seva projecció, reduint la seva retribució i, ara també, afectant al còmput dels seus dies de vacances retribuïdes. En tots els casos, les dones segueixen carregant amb les conseqüències negatives de ser elles i no ells les que acaben renunciant a part de la seva vida professional per poder dedicar temps a la cura dels seus fills.

Sens dubte estem davant d'una resolució transcendent que arriba a unes conclusions que esperem que vagin adquirint matisos amb el transcórrer del temps per tal d'incorporar una sensibilitat de gènere que ara no té en absolut. Això sí, convé no oblidar que el TJUE el que fa és pronunciar-se respecte a l'adequació o no a la legislació comunitària d'una determinada disposició nacional i que segueix sent potestat dels Estats membres de la UE crear les normatives que millor consideri a condició no vulnerar els límits mínims que estableix la legislació comunitària. Per tant, res, absolutament res impedeix que els països de la UE puguin determinar que les diferents formes que adopta el permís parental a cadascun dels països membres pugui assimilar-se a temps efectivament treballat a l'hora de determinar la durada de les vacances retribuïdes. Una mesura que considerem necessària per no penalitzar encara més a les treballadores i seguir afegint noves formes i causes a la discriminació de gènere.