Omissió del registre de jornada: un cas pràctic

L’absència de registre presumeix l’existència de jornada a temps complet

El Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó ha estat el darrer a reiterar que l’omissió per part de l’empresa del deure de registrar i conservar la jornada diària dels treballadors comporta la presumpció de que aquests estan contractats a jornada complerta.

La sentència del TSJ de Castella i Lleó se suma a una línia jurisprudencial sòlidament assentada mitjançant nombroses resolucions judicials dictades per altres tribunals superiors de justícia com ara Andalusia (seu de Granada) Madrid o País Basc. Consideren aquestes sentències que en absència de registre de la jornada laboral en una empresa, existeix la presumpció de que els contractes celebrats són a jornada completa.

En el cas resolt pel TSJ de Castella i Lleó, una treballadora que prestava serveis com a cambrera va interposar demanda per tal que es reconegués que, malgrat cobrar en nòmina poc més de 120 € mensuals per una jornada suposadament concertada a temps parcial, en realitat treballava a raó de 40 hores setmanals i hauria de percebre un salari de 1221,71€ mensuals, segons conveni.

Requerida l’empresa per tal d’aportar el registre horari de la jornada diària de la treballadora demandant, aquesta va al·legar no tenir-lo. En aquest sentit cal recordar que des del passat 12 de maig, l’obligació de registre de jornada es va fer extensiva per a tots els treballadors en qualsevol modalitat contractual i tipologia de jornada. Amb anterioritat a aquesta data, les empreses estaven obligades a registrar la jornada dels treballadors contractats a temps parcial i en cas de realització d'hores extraordinàries.

Atesa l’absència del preceptiu registre, la sentència considera que s’activa la presumpció iuris tantum de que la treballadora realitzava, tal i com aquesta afirmava, una jornada completa i s’inverteix la càrrega de prova; és a dir, ja no correspon a la treballadora demandant demostrar que la seva jornada efectiva era superior a la declarada sinó que, en sentit contrari, és l’empresa qui ha d’aportar proves de la parcialitat.

En el cas analitzat, l’empresa no va aportar cap tipus de prova que permetés acreditar que la demandant treballava a temps parcial, tal i com sostenia, i ha estat condemnada a abonar els salaris que haguessin correspost segons conveni en el supòsit de treballar a raó de 40 hores setmanals incrementats en un 10% en concepte d’interessos de demora.

L’absència de registre presumeix l’existència de jornada a temps complet

La sentència del TSJ de Castella i Lleó se suma a una línia jurisprudencial sòlidament assentada mitjançant nombroses resolucions judicials dictades per altres tribunals superiors de justícia com ara Andalusia (seu de Granada) Madrid o País Basc. Consideren aquestes sentències que en absència de registre de la jornada laboral en una empresa, existeix la presumpció de que els contractes celebrats són a jornada completa.

En el cas resolt pel TSJ de Castella i Lleó, una treballadora que prestava serveis com a cambrera va interposar demanda per tal que es reconegués que, malgrat cobrar en nòmina poc més de 120 € mensuals per una jornada suposadament concertada a temps parcial, en realitat treballava a raó de 40 hores setmanals i hauria de percebre un salari de 1221,71€ mensuals, segons conveni.

Requerida l’empresa per tal d’aportar el registre horari de la jornada diària de la treballadora demandant, aquesta va al·legar no tenir-lo. En aquest sentit cal recordar que des del passat 12 de maig, l’obligació de registre de jornada es va fer extensiva per a tots els treballadors en qualsevol modalitat contractual i tipologia de jornada. Amb anterioritat a aquesta data, les empreses estaven obligades a registrar la jornada dels treballadors contractats a temps parcial i en cas de realització d'hores extraordinàries.

Atesa l’absència del preceptiu registre, la sentència considera que s’activa la presumpció iuris tantum de que la treballadora realitzava, tal i com aquesta afirmava, una jornada completa i s’inverteix la càrrega de prova; és a dir, ja no correspon a la treballadora demandant demostrar que la seva jornada efectiva era superior a la declarada sinó que, en sentit contrari, és l’empresa qui ha d’aportar proves de la parcialitat.

En el cas analitzat, l’empresa no va aportar cap tipus de prova que permetés acreditar que la demandant treballava a temps parcial, tal i com sostenia, i ha estat condemnada a abonar els salaris que haguessin correspost segons conveni en el supòsit de treballar a raó de 40 hores setmanals incrementats en un 10% en concepte d’interessos de demora.