Com cada any, el 25 de novembre la comunitat internacional celebra el Dia per a l’eliminació de la violència envers les dones pel sol fet de ser-ho. Una data molt concreta que serveix per advertir que calen encara recursos, voluntats i educació que permetin un treball sistèmic, estructural i quotidià i per dir d’una vegada per totes «ni una menys». Conscients que cal lluitar contra totes les formes de violència masclista, no només la física sinó en les seves múltiples formes de desigualtat que suposen qüestionar des de l'arrel la condició de la dona com a subjecte d'idèntics drets i dignitat que els homes.
Aquests dies són moltes les manifestacions i actes que es fan per recordar, un cop més, que el 25-N és tan sols una fita que apuntala una reivindicació endèmica que no només té a veure amb l’agressió física i sexual sinó també amb totes aquelles violències que s’exerceixen dia a dia sobre les dones. Parlem també de la violència, potser menys evident, que es produeix en l’àmbit laboral, en l’àmbit institucional, en l’àmbit mèdic i de la reproducció sexual i en l’àmbit digital. Violències que de conjunt conformen un marc estructural ple de realitats punyents que atempten contra la pròpia dignitat de ser dona.
Els lemes es repeteixen: «fartes» de tenir por, «fartes» de patir. I sobretot «fartes» de ser assassinades. Per això un cop més es repeteix arreu «ni una menys», perquè «ens volem vives i lliures». I per això es necessita un clar compromís en tots els àmbits per caminar cap a l’eradicació de totes les formes de violència masclista vers les dones.
La violència i l’agressió física és probablement la cara més visibles d’aquesta xacra (amb xifres esgarrifoses de dones mortes) però que pren forma en molts altres sentits. I és que n’hi ha d’altres de menys evidents, expressions que formen part de les diverses formes de desigualtat. Des de Col·lectiu Ronda veiem com cal continuar recordant que a idèntica feina correspon idèntic salari i constatem any rere any que les pensions de les jubilades equivalen, de mitja, a poc més de la meitat que les pensions dels homes, negant el dret de la dona a un conjunt de necessitats bàsiques garantides i el mínim d'autonomia que resulta exigible. Hi ha violència en la forma com perviu la precarietat com a constant en l'experiència laboral de la dona i en l'accés al dret al treball. També la violència del rol de cuidadora imposat (la violència de les xifres que indiquen que el sacrifici de la vida laboral per tenir cura dels més desvalguts és un pes que gairebé sempre carreguen les esquenes de les dones).
Una violència global que ens obliga a recordar coses tan senzilles com que el significat de «no» continua sent «no» en qualsevol circumstància i que el cos no té cap altre amo que la pròpia voluntat i desig. És violent el discurs cosificador de la dona que emergeix de determinades estructures i discursos que a través dels mitjans de comunicació i l’aparell cultural actuen imposant rols, bastint estereotips, invisibilitzant si convé, simplificant gairebé sempre. Discursos que contenen en sí mateixos una violència simbòlica.
I és violent el tall profund que pretén escindir la pròpia sexualitat, imposant formes de sentir i gaudir, qüestionant amb esperit de propietari tot allò que aconsegueixi escapar a la tirànica ambició normalitzadora del patriarcat. La violència de la maternitat que deixa de ser opció, desig i legítima aspiració i es transforma en imposició, sobirania sobre el propi cos esberlada, responsabilitat no compartida i camí solitari.
El rostre de la violència és el de les moltes dones empresonades en les categories d’exclusió social i especial vulnerabilitat com a conseqüència del deficient accés als recursos econòmics i, en canvi, trobar-ne poques instal·lades en els centres de poder i decisió des d’on emanen les directrius de l’ordenament socioeconòmic.
Són violències en plural totes elles. I tot i avançar en la identificació i visibilització de totes elles, queda un llarg camí en la conscienciació social de les mateixes, reconeixent aquelles accions, individuals i comunitàries, que són fonamentals en l’eradicació de les violències masclistes. Aquelles que constitueixen un suport per a les supervivents, aquelles que demostren compromís i implicació, coratge i ètica, que acompanyen i fan sentir a les supervivents que “no estan soles”, abans, durant i després de qualsevol agressió masclista. Però cal seguir articulant les actuacions necessàries contra tots aquests tipus de violències masclistes ja existents i ara identificades. I reclamar a les institucions la seva responsabilitat en tota aquesta lluita, generant nous referents per construir masculinitats responsables, inclusives i cuidadores. Teixint aliances que permetin estendre la cultura dels afectes i les cures i la igualtat en tots els àmbits de les nostres vides.
Transformant el present i posant fonaments sòlids al futur de la dona amb la implicació de tothom, com a persones i integrants de col·lectivitats socials, en l'adquisició i construcció d'una veritable consciència crítica que ens porti a rebel·lar-nos davant les violències, sigui quina sigui la seva expressió.
Des del Col·lectiu Ronda unim la nostra veu per seguir lluitant contra totes les violències vers les dones i dir «prou», per sempre.
