Interins: de l’Icetazo a la vaga del 28-O


La Taula Sindical de Catalunya (CGT, CNT, IAC, COBAS, COS, SO) ha cridat a la vaga el proper 28 d’octubre els funcionaris i funcionàries amb el lema «Les que hi som ens quedem» per reclamar que cap interí en situació d’abús de la temporalitat perdi el lloc de treball en el futur procés d’estabilització. Però quina és la situació actual sobre aquesta qüestió?

.............................................................

La taxa de temporalitat a les diferents administracions públiques, incloent-hi estatals, autonòmiques i locals, se situa al voltant del 30%, un percentatge fins i tot superior al que trobem al sector privat, que ja és un dels més elevats de tota la UE. La immensa majoria d’aquestes persones amb una vinculació de caràcter temporal amb l’administració, unes 800.000 a tot l’Estat, ocupen els seus llocs de treball des de fa bastant més que els 3 anys que, segons la legislació vigent, és el temps màxim que haurien de perdurar abans que la plaça que ocupen sigui definitivament extingida en cas que hagi desaparegut la necessitat que la motivava o ocupada per un funcionari/a de carrera, si la necessitat persisteix. En alguns casos, no tan sols no se superen aquests anys, sinó que la relació temporal de l’interí perviu durant períodes inexplicablement dilatats que, a vegades, abasten dècades.

Aquesta situació suposa un frau de llei que ha esdevingut endèmic al sector públic. D’una banda, es vulnera el contingut del propi Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) que estableix amb claredat que el nomenament d’un interí no es pot estendre més enllà d’aquests 3 anys abans no s’iniciï el procés per a la definitiva cobertura de la plaça en qüestió. De l’altra, s’està infringint també el Dret comunitari -en situació de primacia respecte les lleis nacionals- quan determina que les funcions estructurals en el si d’una organització, sigui pública o privada, s’han de realitzar en el marc d’una relació laboral de durada indefinida. És a dir, justament el contrari del que representa la figura del funcionari interí que, per definició, és un treballador temporal i, en el cas de l’Estat espanyol, sense dret a cap tipus d’indemnització en el moment de finalitzar la seva vinculació amb l’administració per a la qual ha treballat.

Atrapats en un dilema

Tant el Tribunal Suprem espanyol com, especialment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) han resolt en nombroses ocasions que la situació d’aquests interins que han superat abastament el període de 3 anys de relació amb la seva ocupadora és il·legal i vulneradora de drets. Però aquí neix el que fins ara ha estat el gran dilema al qual s’enfronta el Tribunal Suprem: quan es constata l’existència d’un frau de llei per causa de temporalitat abusiva, com es pot resoldre la situació?

En el sector privat, la resposta és més fàcil. Un contracte temporal que no hagi estat legalment celebrat passa a ser considerat constituït des de l’inici i a tots els efectes com de durada indefinida. Però pel que fa als funcionaris i funcionàries interins, segons argumenta el Tribunal Suprem, no és possible aplicar aquesta analogia, doncs no han superat un procés d’oposicions que és l’única forma d’accedir a la «fixesa» que atorga la condició de funcionari o funcionària de carrera. És a dir, no han estat triats a través d’un procés selectiu que respectés els principis de mèrit, publicitat i lliure concurrència que són atributius de les oposicions.

Una segona qüestió és que l’interí que ha patit la temporalitat abusiva, no té dret a percebre cap tipus d’indemnització en el moment de veure extingida la seva relació amb l’administració. De nou, una situació que contrasta amb la que es viu al sector privat. En aquest darrer cas, si un contracte temporal es constata celebrat en frau de llei, no només i com dèiem abans s’entendrà que era un contracte de durada indefinida sinó que en el moment d’una eventual extinció es generà el dret a ser indemnitzat, bé sigui amb la indemnització per acomiadament per causa objectiva o, si no és així, com a acomiadament improcedent. Amb algunes excepcions, el Tribunal Suprem ha vingut afirmant davant els casos que ha analitzat de interins en frau de llei que no pot imposar una indemnització senzillament perquè aquesta no està contemplada a la legislació vigent. Les excepcions que esmentàvem les trobem en resolucions del Tribunal Suprem on, davant la manca de recursos legislatius als quals acollir-se, s’ha establert l’existència d’un dret indemnitzatori per la via de la responsabilitat patrimonial de l’administració, tal i com explicàvem en aquest article. Un dret indemnitzatori que no neix però per la pròpia extinció sinó pels perjudicis acreditats que ha causat la temporalitat fraudulenta. Però aquestes sentències, almenys fins ara, han estat l’excepció a una norma que ha sostingut en el temps que els interins no tenen dret a ser indemnitzats quan finalitza el seu nomenament, encara que hagin estat víctimes d’una temporalitat abusiva.

El TJUE exigeix mesures

A criteri del Tribunal de Justícia de la Unió Europea la situació que acabem de descriure no és compatible amb la legislació comunitària, que és d’obligat seguiment per part de l’Estat espanyol. De forma molt resumida (i més extensa en aquests articles 1 | 2) el TJUE ha reiterat en diferents ocasions que els Estats membres han de disposar a la seva legislació nacional de mecanismes per sancionar la temporalitat fraudulenta i dissuadir de mantenir-la sense fer cap tipus de distinció entre si l’entitat infractora és una empresa privada o una administració pública. Justament allò que a Espanya s’incompleix de forma flagrant. Quina és la sanció i el mecanisme per dissuadir que afecta les administracions incomplidores? Doncs a hores d’ara cap, més enllà d’aquesta innovadora responsabilitat patrimonial que abans esmentàvem. Quan es manté la situació d’un interí injustificadament en el temps, l’administració responsable no pateix cap tipus de greuge, ni sanció pel manteniment de la situació ni obligació d’indemnitzar en cas d’extingir-la. I és aquest escenari de manca de responsabilitats allò que el TJUE ha instat a corregir.

És l’Icetazo la solució adient?

El conegut com a Icetazo és el RDL 14/2021 anomenat de medidas urgentes para la reducción de la temporalidad en el empleo público. El seu contingut el vam analitzar en profunditat en aquest article intentant respondre a la pregunta essencial de si les mesures que contempla són o no suficients per adequar la legislació espanyola a les exigències comunitàries, cosa que en més d’una ocasió hem posat en dubte.

Fent una brevíssima síntesi del seu contingut, el RDL 14/2021 assenyala que el termini de 3 anys ja contemplat per la llei resulta imperatiu i que transcorregut aquest temps -ampliable en alguns casos durant 12 mesos- la relació de l’interí haurà de ser extingida i la plaça definitivament coberta o amortitzada. En aquest supòsit, la pèrdua del lloc de treball seguirà sense generar el dret a ser indemnitzada. Això de futur, perquè de present, el que fa és crear un procés extraordinari d’estabilització per treure a concurs per a la seva cobertura fins 300.000 places actualment ocupades per interins i interines que, si han estat víctimes de temporalitat fraudulenta i es presenten als processos de selecció sense obtenir el dret a ocupar la plaça, seran indemnitzades, ara sí, a raó de 20 dies de salari fixe per any treballat fins a un màxim de 12 mensualitats.

El Reial Decret-Llei es va aprovar al Congrés amb un únic vot de marge i sota la condició de seguir la seva tramitació com a projecte de llei, subjecte a nombroses esmenes que poden fer variar de forma més que substancial el seu contingut en el decurs dels propers mesos abans de la seva definitiva aprovació i entrada en vigor. Per tant, és difícil predir si finalment, la norma que en resulti recollirà totes les mesures que són necessàries per adequar la legislació espanyola al Dret comunitari. Però el que és evident és que a dia d’avui, l’Icetazo no dóna una resposta adequada a les reivindicacions dels funcionaris i funcionàries interines a qui se’ls ha vulnerat els seus drets durant anys condemnant-los a una temporalitat permanent.

Aportar solucions dignes al col·lectiu d’interins i interines

Més de 800.000 persones que han desenvolupat les seves tasques a les diferents administracions públiques durant anys tenen dret a rebre solucions que representin un reconeixement dels greuges soferts per la inacció del sector públic a l’hora d’estabilitzar la seva plantilla. La possibilitat de participar en processos oberts de selecció on poden arribar a perdre el lloc de treball que han vingut ocupant durant tots aquests anys, difícilment es pot considerar un rescabalament per la situació que els ha estat imposada en vulneració de la legislació vigent. I continua sense ser-ho malgrat el fet que en aquest cas puguin accedir a una mínima indemnització que s’equipara, sense prendre en consideració l’incompliment previ de les administracions infractores, a una extinció per causa objectiva. Encara més si atenem al fet que, de moment, no sabem quin serà el pes que finalment tindrà l’experiència en el lloc de treball a l’hora de valorar els mèrits per ocupar definitivament la plaça i, per tant, com de probable serà que els interins i interines actuals tinguin possibilitats d’accedir a la condició funcionarial. Sobre aquesta qüestió, és important tenir present que, per altra banda, la llei que s'aprovi pot ser objecte de recurs d'inconstitucionalitat davant el TC (com sembla força probable per certes manifestacions dels grups parlamentaris de l'oposició), aspecte que obliga al legislador a complir amb la doctrina del Tribunal Constitucional respecte els principis de mèrit i capacitat, i els límits que aquests imposen.

També ens sembla de dubtosa adequació a la legislació europea que en el futur, un cop finalitzada l’estabilització extraordinària que ara s’executi, es continuï sense contemplar cap indemnització per a les persones interines que finalitzin el seu vincle amb l’administració, encara que sigui sense ultrapassar els límits temporals legalment establerts. En aquest cas, semblaria lògic equiparar-los amb el tracte dispensat a les persones amb contractes temporals legalment celebrats al sector privat, on la finalització del contracte comporta la percepció d’una indemnització reduïda.

.............................................................

La taxa de temporalitat a les diferents administracions públiques, incloent-hi estatals, autonòmiques i locals, se situa al voltant del 30%, un percentatge fins i tot superior al que trobem al sector privat, que ja és un dels més elevats de tota la UE. La immensa majoria d’aquestes persones amb una vinculació de caràcter temporal amb l’administració, unes 800.000 a tot l’Estat, ocupen els seus llocs de treball des de fa bastant més que els 3 anys que, segons la legislació vigent, és el temps màxim que haurien de perdurar abans que la plaça que ocupen sigui definitivament extingida en cas que hagi desaparegut la necessitat que la motivava o ocupada per un funcionari/a de carrera, si la necessitat persisteix. En alguns casos, no tan sols no se superen aquests anys, sinó que la relació temporal de l’interí perviu durant períodes inexplicablement dilatats que, a vegades, abasten dècades.

Aquesta situació suposa un frau de llei que ha esdevingut endèmic al sector públic. D’una banda, es vulnera el contingut del propi Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) que estableix amb claredat que el nomenament d’un interí no es pot estendre més enllà d’aquests 3 anys abans no s’iniciï el procés per a la definitiva cobertura de la plaça en qüestió. De l’altra, s’està infringint també el Dret comunitari -en situació de primacia respecte les lleis nacionals- quan determina que les funcions estructurals en el si d’una organització, sigui pública o privada, s’han de realitzar en el marc d’una relació laboral de durada indefinida. És a dir, justament el contrari del que representa la figura del funcionari interí que, per definició, és un treballador temporal i, en el cas de l’Estat espanyol, sense dret a cap tipus d’indemnització en el moment de finalitzar la seva vinculació amb l’administració per a la qual ha treballat.

Atrapats en un dilema

Tant el Tribunal Suprem espanyol com, especialment, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) han resolt en nombroses ocasions que la situació d’aquests interins que han superat abastament el període de 3 anys de relació amb la seva ocupadora és il·legal i vulneradora de drets. Però aquí neix el que fins ara ha estat el gran dilema al qual s’enfronta el Tribunal Suprem: quan es constata l’existència d’un frau de llei per causa de temporalitat abusiva, com es pot resoldre la situació?

En el sector privat, la resposta és més fàcil. Un contracte temporal que no hagi estat legalment celebrat passa a ser considerat constituït des de l’inici i a tots els efectes com de durada indefinida. Però pel que fa als funcionaris i funcionàries interins, segons argumenta el Tribunal Suprem, no és possible aplicar aquesta analogia, doncs no han superat un procés d’oposicions que és l’única forma d’accedir a la «fixesa» que atorga la condició de funcionari o funcionària de carrera. És a dir, no han estat triats a través d’un procés selectiu que respectés els principis de mèrit, publicitat i lliure concurrència que són atributius de les oposicions.

Una segona qüestió és que l’interí que ha patit la temporalitat abusiva, no té dret a percebre cap tipus d’indemnització en el moment de veure extingida la seva relació amb l’administració. De nou, una situació que contrasta amb la que es viu al sector privat. En aquest darrer cas, si un contracte temporal es constata celebrat en frau de llei, no només i com dèiem abans s’entendrà que era un contracte de durada indefinida sinó que en el moment d’una eventual extinció es generà el dret a ser indemnitzat, bé sigui amb la indemnització per acomiadament per causa objectiva o, si no és així, com a acomiadament improcedent. Amb algunes excepcions, el Tribunal Suprem ha vingut afirmant davant els casos que ha analitzat de interins en frau de llei que no pot imposar una indemnització senzillament perquè aquesta no està contemplada a la legislació vigent. Les excepcions que esmentàvem les trobem en resolucions del Tribunal Suprem on, davant la manca de recursos legislatius als quals acollir-se, s’ha establert l’existència d’un dret indemnitzatori per la via de la responsabilitat patrimonial de l’administració, tal i com explicàvem en aquest article. Un dret indemnitzatori que no neix però per la pròpia extinció sinó pels perjudicis acreditats que ha causat la temporalitat fraudulenta. Però aquestes sentències, almenys fins ara, han estat l’excepció a una norma que ha sostingut en el temps que els interins no tenen dret a ser indemnitzats quan finalitza el seu nomenament, encara que hagin estat víctimes d’una temporalitat abusiva.

El TJUE exigeix mesures

A criteri del Tribunal de Justícia de la Unió Europea la situació que acabem de descriure no és compatible amb la legislació comunitària, que és d’obligat seguiment per part de l’Estat espanyol. De forma molt resumida (i més extensa en aquests articles 1 | 2) el TJUE ha reiterat en diferents ocasions que els Estats membres han de disposar a la seva legislació nacional de mecanismes per sancionar la temporalitat fraudulenta i dissuadir de mantenir-la sense fer cap tipus de distinció entre si l’entitat infractora és una empresa privada o una administració pública. Justament allò que a Espanya s’incompleix de forma flagrant. Quina és la sanció i el mecanisme per dissuadir que afecta les administracions incomplidores? Doncs a hores d’ara cap, més enllà d’aquesta innovadora responsabilitat patrimonial que abans esmentàvem. Quan es manté la situació d’un interí injustificadament en el temps, l’administració responsable no pateix cap tipus de greuge, ni sanció pel manteniment de la situació ni obligació d’indemnitzar en cas d’extingir-la. I és aquest escenari de manca de responsabilitats allò que el TJUE ha instat a corregir.

És l’Icetazo la solució adient?

El conegut com a Icetazo és el RDL 14/2021 anomenat de medidas urgentes para la reducción de la temporalidad en el empleo público. El seu contingut el vam analitzar en profunditat en aquest article intentant respondre a la pregunta essencial de si les mesures que contempla són o no suficients per adequar la legislació espanyola a les exigències comunitàries, cosa que en més d’una ocasió hem posat en dubte.

Fent una brevíssima síntesi del seu contingut, el RDL 14/2021 assenyala que el termini de 3 anys ja contemplat per la llei resulta imperatiu i que transcorregut aquest temps -ampliable en alguns casos durant 12 mesos- la relació de l’interí haurà de ser extingida i la plaça definitivament coberta o amortitzada. En aquest supòsit, la pèrdua del lloc de treball seguirà sense generar el dret a ser indemnitzada. Això de futur, perquè de present, el que fa és crear un procés extraordinari d’estabilització per treure a concurs per a la seva cobertura fins 300.000 places actualment ocupades per interins i interines que, si han estat víctimes de temporalitat fraudulenta i es presenten als processos de selecció sense obtenir el dret a ocupar la plaça, seran indemnitzades, ara sí, a raó de 20 dies de salari fixe per any treballat fins a un màxim de 12 mensualitats.

El Reial Decret-Llei es va aprovar al Congrés amb un únic vot de marge i sota la condició de seguir la seva tramitació com a projecte de llei, subjecte a nombroses esmenes que poden fer variar de forma més que substancial el seu contingut en el decurs dels propers mesos abans de la seva definitiva aprovació i entrada en vigor. Per tant, és difícil predir si finalment, la norma que en resulti recollirà totes les mesures que són necessàries per adequar la legislació espanyola al Dret comunitari. Però el que és evident és que a dia d’avui, l’Icetazo no dóna una resposta adequada a les reivindicacions dels funcionaris i funcionàries interines a qui se’ls ha vulnerat els seus drets durant anys condemnant-los a una temporalitat permanent.

Aportar solucions dignes al col·lectiu d’interins i interines

Més de 800.000 persones que han desenvolupat les seves tasques a les diferents administracions públiques durant anys tenen dret a rebre solucions que representin un reconeixement dels greuges soferts per la inacció del sector públic a l’hora d’estabilitzar la seva plantilla. La possibilitat de participar en processos oberts de selecció on poden arribar a perdre el lloc de treball que han vingut ocupant durant tots aquests anys, difícilment es pot considerar un rescabalament per la situació que els ha estat imposada en vulneració de la legislació vigent. I continua sense ser-ho malgrat el fet que en aquest cas puguin accedir a una mínima indemnització que s’equipara, sense prendre en consideració l’incompliment previ de les administracions infractores, a una extinció per causa objectiva. Encara més si atenem al fet que, de moment, no sabem quin serà el pes que finalment tindrà l’experiència en el lloc de treball a l’hora de valorar els mèrits per ocupar definitivament la plaça i, per tant, com de probable serà que els interins i interines actuals tinguin possibilitats d’accedir a la condició funcionarial. Sobre aquesta qüestió, és important tenir present que, per altra banda, la llei que s'aprovi pot ser objecte de recurs d'inconstitucionalitat davant el TC (com sembla força probable per certes manifestacions dels grups parlamentaris de l'oposició), aspecte que obliga al legislador a complir amb la doctrina del Tribunal Constitucional respecte els principis de mèrit i capacitat, i els límits que aquests imposen.

També ens sembla de dubtosa adequació a la legislació europea que en el futur, un cop finalitzada l’estabilització extraordinària que ara s’executi, es continuï sense contemplar cap indemnització per a les persones interines que finalitzin el seu vincle amb l’administració, encara que sigui sense ultrapassar els límits temporals legalment establerts. En aquest cas, semblaria lògic equiparar-los amb el tracte dispensat a les persones amb contractes temporals legalment celebrats al sector privat, on la finalització del contracte comporta la percepció d’una indemnització reduïda.