El Tribunal Suprem canvia de criteri respecte a la tributació dels interessos de demora


Els interessos que la pròpia administració d’Hisenda està obligada a abonar quan retorna els imports de liquidacions que no es van fer conforme a dret no estan exempts de tributació. La nostra companya Laia Manté, advocada experta en fiscalitat, comenta una polèmica i inversemblant decisió judicial.

.........................................................................

La tributació o no dels interessos que els contribuents cobren quan Hisenda els practica alguna devolució fruit de les reclamacions que s’interposen ha estat des de sempre una batalla entre l’Administració, que considerava que havien de tributar, i el contribuent, que considerava que si patia un retard en obtenir uns diners que li corresponien, calia compensar-ho i que era pervers que aquesta compensació comportés també una tributació. Això va ocasionar desagradables sorpreses a contribuents que després de temps mantenint un plet contra Hisenda, rebien amb horror una nova notificació de la pròpia Hisenda reclamant-los la tributació d’uns interessos que ni tant sols apareixien a les dades fiscals i que (encara menys en els darrers temps) tampoc se’ls havia alertat que calia declarar-los, malgrat la pagadora era la mateixa Administració d’Hisenda.

El 3 de desembre de 2020 el Tribunal Suprem va dictar una Sentència on semblava que es resolia aquesta eterna discussió i es deia que atès el seu caràcter «indemnitzatori» per compensar un retard que no s’hagués produït si s’haguessin fet conforme a dret les liquidacions des d’un inici, estaven exempts de tributar. En aquest sentit també s’havia pronunciat respecte als interessos d’indemnitzacions per accidents o laborals exemptes en què s’ampliava aquesta exempció als interessos que podien comportar.

«A la fi, una mica de seny», vam pensar molts en aquell moment. Fins i tot, alguns clients que havien tributat per aquests interessos van demanar i obtenir la devolució d’allò tributat sense necessitat de cap altre gestió que la de demanar-la.

Però l’alegria ha durat ben poc. Un Tribunal Suprem amb baixes importants, sense les substitucions necessàries i amb un criteri erràtic, ha dictat una nova sentència (de 12 de gener de 2023) on, sense despentinar-se, canvia de criteri i interpreta que, tot i el caràcter indemnitzatori, aquests interessos han de tributar. I no només això si no que considera que han de tributar segons la base general i no en la corresponent a l’estalvi, generant una tributació major sense argumentar massa bé el motiu. El que més ens preocupa de tot plegat, però, és que aquesta interpretació sembla partir del supòsit que davant del dubte s’ha de tributar, quan realment l’existència de dubte hauria de generar sempre una interpretació procontribuent.

En canvi, coincidim plenament amb els vots particulars de la sentència, que parlen de seguretat jurídica. Sembla inversemblant que en tant poc temps tinguem un canvi de criteri d’aquesta envergadura sense que s’hagi modificat la Llei ni les circumstàncies, si no que únicament s’ha canviat la composició del Tribunal. Tècnicament l’encaix és forçat i el pitjor de tot és que Hisenda acaba beneficiant-se d’haver fet malament les coses (si fa una liquidació que esdevé anul·lada per un jutge i retorna uns diners que no s’haurien d’haver pagat amb els interessos que l’obliga la llei, recuperarà encara entre un 20% i un 40% d’aquests interessos via tributació, fet totalment insòlit).

I ens preocupa el caire que pot prendre el Tribunal Suprem amb aquestes interpretacions, doncs per desgràcia ens havíem acostumat a interpretacions guiades per l’exigència de bona administració i bona regulació pròpies d’un Estat de Dret madur que sap posar límits a la voracitat recaptatòria i exigir un diligència exemplar en defensa del contribuent. Fem un pas enrere i tornem a la idea de que som un país amb mala cultura tributària i que, per tant, davant el dubte obliguem a tributar, doncs segur que el contribuent ha volgut defraudar i fer-se el llest. I això preocupa, i molt, perquè, entre d’altres coses, posa a tothom al mateix sac i desincentiva la corresponsabilitat fiscal.

I ara què cal fer?

Doncs com que les Sentències del Suprem vinculen a l’Administració, és evident que no trigarà a tornar a exigir la tributació d’aquests interessos. Per tant si heu obtingut alguna devolució fiscal amb interessos caldrà veure si apareixen en les dades fiscals (els d’hisenda, els de les altres administracions segur que no hi apareixen) i valorar afegir-los a la declaració renda. Respecte als exercicis ja presentats (2021 el darrer) , pensem que havent-hi en aquell moment un criteri diferent no es poden reclamar ara.

  • Un article de Laia Manté, advocada del Col·lectiu Ronda

.........................................................................

La tributació o no dels interessos que els contribuents cobren quan Hisenda els practica alguna devolució fruit de les reclamacions que s’interposen ha estat des de sempre una batalla entre l’Administració, que considerava que havien de tributar, i el contribuent, que considerava que si patia un retard en obtenir uns diners que li corresponien, calia compensar-ho i que era pervers que aquesta compensació comportés també una tributació. Això va ocasionar desagradables sorpreses a contribuents que després de temps mantenint un plet contra Hisenda, rebien amb horror una nova notificació de la pròpia Hisenda reclamant-los la tributació d’uns interessos que ni tant sols apareixien a les dades fiscals i que (encara menys en els darrers temps) tampoc se’ls havia alertat que calia declarar-los, malgrat la pagadora era la mateixa Administració d’Hisenda.

El 3 de desembre de 2020 el Tribunal Suprem va dictar una Sentència on semblava que es resolia aquesta eterna discussió i es deia que atès el seu caràcter «indemnitzatori» per compensar un retard que no s’hagués produït si s’haguessin fet conforme a dret les liquidacions des d’un inici, estaven exempts de tributar. En aquest sentit també s’havia pronunciat respecte als interessos d’indemnitzacions per accidents o laborals exemptes en què s’ampliava aquesta exempció als interessos que podien comportar.

«A la fi, una mica de seny», vam pensar molts en aquell moment. Fins i tot, alguns clients que havien tributat per aquests interessos van demanar i obtenir la devolució d’allò tributat sense necessitat de cap altre gestió que la de demanar-la.

Però l’alegria ha durat ben poc. Un Tribunal Suprem amb baixes importants, sense les substitucions necessàries i amb un criteri erràtic, ha dictat una nova sentència (de 12 de gener de 2023) on, sense despentinar-se, canvia de criteri i interpreta que, tot i el caràcter indemnitzatori, aquests interessos han de tributar. I no només això si no que considera que han de tributar segons la base general i no en la corresponent a l’estalvi, generant una tributació major sense argumentar massa bé el motiu. El que més ens preocupa de tot plegat, però, és que aquesta interpretació sembla partir del supòsit que davant del dubte s’ha de tributar, quan realment l’existència de dubte hauria de generar sempre una interpretació procontribuent.

En canvi, coincidim plenament amb els vots particulars de la sentència, que parlen de seguretat jurídica. Sembla inversemblant que en tant poc temps tinguem un canvi de criteri d’aquesta envergadura sense que s’hagi modificat la Llei ni les circumstàncies, si no que únicament s’ha canviat la composició del Tribunal. Tècnicament l’encaix és forçat i el pitjor de tot és que Hisenda acaba beneficiant-se d’haver fet malament les coses (si fa una liquidació que esdevé anul·lada per un jutge i retorna uns diners que no s’haurien d’haver pagat amb els interessos que l’obliga la llei, recuperarà encara entre un 20% i un 40% d’aquests interessos via tributació, fet totalment insòlit).

I ens preocupa el caire que pot prendre el Tribunal Suprem amb aquestes interpretacions, doncs per desgràcia ens havíem acostumat a interpretacions guiades per l’exigència de bona administració i bona regulació pròpies d’un Estat de Dret madur que sap posar límits a la voracitat recaptatòria i exigir un diligència exemplar en defensa del contribuent. Fem un pas enrere i tornem a la idea de que som un país amb mala cultura tributària i que, per tant, davant el dubte obliguem a tributar, doncs segur que el contribuent ha volgut defraudar i fer-se el llest. I això preocupa, i molt, perquè, entre d’altres coses, posa a tothom al mateix sac i desincentiva la corresponsabilitat fiscal.

I ara què cal fer?

Doncs com que les Sentències del Suprem vinculen a l’Administració, és evident que no trigarà a tornar a exigir la tributació d’aquests interessos. Per tant si heu obtingut alguna devolució fiscal amb interessos caldrà veure si apareixen en les dades fiscals (els d’hisenda, els de les altres administracions segur que no hi apareixen) i valorar afegir-los a la declaració renda. Respecte als exercicis ja presentats (2021 el darrer) , pensem que havent-hi en aquell moment un criteri diferent no es poden reclamar ara.

  • Un article de Laia Manté, advocada del Col·lectiu Ronda