El ple de la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha reconegut el dret de les mares en solitari ha gaudir de 32 setmanes de permís per naixement, resultat de sumar a les 16 setmanes de període propi les 16 setmanes que haguessin correspost a l’altre progenitor.
A principis de novembre, i a instàncies de la nostra cooperativa, el TSJC dictava per primera vegada una sentència que reconeixia el dret d’una mare en solitari a estendre el permís per naixement i gaudir del període de suspensió que hagués correspost a l’altre progenitor/a en cas que el nounat hagués nascut en un entorn de família biparental. Tal i com reclamàvem, el TSJC invocava «l’interès superior del menor» i denunciava l’existència d’una situació «pejorativa per a les famílies monoparentals» susceptible de constituir un exemple de discriminació indirecta per raó de gènere atenent al fet que més d’un 80% de les famílies monoparentals estan formades per una dona i la seva descendència.
Segons el TSJC, el criteri de l’INSS contrari a reconèixer el dret a ampliar el període de permís per naixement en cas de famílies monoparentals vulnera el contingut d’un amplíssim ventall de normativa estatal i supranacional que obliga a prevenir i corregir situacions d’exclusió o vulnerabilitat que puguin afectar els nounats derivades de la condició dels seus progenitors. I en aquest sentit, la sentència apreciava una «insuficiència de tuteles legals» i «ajuts específics» per a les mares en solitari a l’hora de garantir que els seus fills i filles podien rebre la mateixa atenció que obtindrien en el context d’una família biparental.
La qüestió del puerperi
Front a aquesta sentència, la nostra cooperativa va anunciar la interposició d’un recurs davant el Tribunal Suprem pel fet que, tot i admetre el dret a l’extensió del permís, la resolució excloïa del càlcul les setmanes corresponents al període del puerperi, és a dir, les primeres setmanes posteriors al part dedicades al restabliment físic de la mare que obligatòriament han de ser gaudides a jornada completa i de forma immediatament posterior al moment del naixement per part d’ambdós progenitors. Afirmava el TSJC que «no és possible aquí la ‘duplicació’ de temps, atès que el gaudi ha de ser conjunt». Una valoració que no podem compartir atès que, com explicava el nostre company Pau Estévez, advocat responsable de la sentència, «aquestes setmanes estan dedicades al restabliment físic de la mare i no tan sols a la cura del nadó i per això cal prevenir la possibilitat que, en determinats casos, aquesta cura pugui ressentir-se quan l’embaràs, el part o el post-part estigui acompanyat d’especials dificultats o afectacions per a la mare».
El TSJC modifica el seu criteri
Aquest és, precisament, el raonament que ha seguit el TSJC en una nova i recent sentència dictada, ara sí, pel Ple de la Sala Social. Reunits els 25 membres del Ple per fixar un criteri unitari sobre aquesta qüestió, el TSJC ha conclòs que el període de puerperi no pot descomptar-se del temps d’extensió del permís per naixement per tal de garantir un «tracte igualitari» al nounat i el seu dret a rebre la mateixa atenció i cura «tant en qualitat com en intensitat». Justament allò que vam retreure a l’anterior sentència, dictada per un magistrat que, val a dir, ha signat un vot particular contrari al criteri de la Sala.
Grans avenços
La monoparentalitat té gènere, el femení, i implica tot tipus de dificultats a l’hora de fer compatible la criança amb la vida professional, abocant el nounat de forma completament injustificada a veure’s exposat a amb major probabilitat a situacions de vulnerabilitat. Aquesta és la conclusió nítida i rotunda que pot extreure’s de les dues sentències del TSJC que avalen el dret de les mares en solitari a gaudir del permís per naixement que hagués correspost al segon progenitor/a. Una conclusió que, definitivament, les progenitores en solitari poden invocar en cas que l’INSS els denegui el dret a gaudir d’aquesta extensió del permís.
Sortosament, sentències com les esmentades estan ajudant a superar les evidents limitacions d’una normativa que continua partint del supòsit obsolet de que el naixement es dona sempre en el context d’una clàssica família biparental, sense atendre l’evidència que els models familiars s’han diversificat enormement. Una diversitat que, però, no altera allò que hauria de ser l’única prioritat a satisfer en aquests casos: els nadons necessiten la mateixa atenció i cura en el moment de néixer i durant els primers mesos de la seva vida, sigui quin sigui l’entorn familiar. I tenen dret a obtenir aquesta atenció primordial.
