La reforma laboral impulsada pel PP el 2012 no ha estat derogada. El gruix de les seves disposicions i la pràctica totalitat de les més lesives pels drets de treballadors i treballadores es mantenen intactes i inalterades, sense perspectiva de correcció
.......................................................
Derogar la reforma laboral del 2012 i recuperar per a treballadors i treballadores els drets perduts des d'aquesta data. Una afirmació sostinguda des del PSOE i Unides Podem des dels primers dies de la darrera campanya electoral i fins avui. Primer com a mantra i després com a lletania ratificada amb entusiasme per les principals organitzacions sindicals, les mateixes que han participat a la mesa de negociació al costat del Govern i entitats patronals per il·luminar aquest RDL 32/2021 amb un consens que ha retallat les ambicions i l'abast del resultat final, com no podia ser d’altra forma.
Derogar la reforma laboral; recuperar drets; restablir equilibris; combatre la temporalitat.
Totes aquestes paraules són ara mateix, i atenent al contingut de les noves mesures, el ressò d'una gran mentida, l'ombra d'una oportunitat perduda i el rastre d'una decepció enorme a càrrec de l'autoproclamat Govern més progressista de la Història.
És cert que el RDL 32/2021 aborda algunes de les principals deficiències de l'actual marc regulador de les relacions laborals a Espanya, com ho són l'ús abusiu i fraudulent per part de les empreses de les figures de temporalitat legalment establertes, la inestabilitat i la degradació de les condicions de treball en contractes i subcontractes o, entre d'altres, el desequilibri existent a la institució de la negociació col·lectiva, element cabdal en la configuració de les relacions de treball. Però és igualment cert que la totalitat de les mesures aprovades i consensuades són manifestament insuficients per assolir els objectius declarats i que, a la pràctica, la reforma laboral no tan sols no ha estat derogada sinó que manté incòlumes els seus elements més substancials i perniciosos.
La reforma laboral del 2012 no s'ha derogat. No s'ha revertit la dramàtica reducció de les quanties indemnitzatòries que ha fet que, de mitjana, un treballador/a acomiadat cobri actualment un 40% menys en concepte d'indemnització del que ho feia el 2013. No s'ha suprimit la potestat que actualment tenen les empreses d'imposar unilateralment reduccions salarials a les seves plantilles amb l'única condició d'aportar laxes explicacions sobre la conveniència (conveniència, no necessitat) de la mesura. L'extinció o finalització dels contractes temporals celebrats en frau de llei -que són la majoria aclaparadora de tots els contractes de treball subscrits- seguiran sense ser declarats nul·les, la qual cosa seria l'única possibilitat real de posar fre al seu ús per part de les empreses en lloc de confiar-ho tot a l’acció sancionadora d’una administració desbordada i mancada de mitjans per satisfer les seves obligacions de control. Tampoc no s'han rehabilitat els salaris de tramitació que, en el seu moment, constituïen el principal element de dissuasió a l'hora de persuadir les empreses d'executar acomiadaments sense causa. No s'ha restablert la prioritat aplicativa dels convenis sectorials respecte els d'empresa tret que pel que fa a les quanties salarials, malgrat l'evidència que la posició negociadora de la representació social és més feble quan el diàleg se circumscriu a l'àmbit de l'empresa, especialment en un país en què pimes i micropimes, on l'organització col·lectiva de la plantilla acostuma a ser menor, conformen el gruix del teixit empresarial.
El reguitzell d'enunciats encapçalats per un “no” podria ser molt més llarg fins demostrar que la reforma laboral imposada pel PP sense necessitat dels amplis consensos que ara s'han perseguit es manté plenament vigent en tots els seus elements substantius i, per descomptat, en els més lesius. Una llarga llista de mancances que assenyalen que, una vegada més i des de la perspectiva de treballadors i treballadores, aquesta nova reforma laboral neix amb un deure infinitament més voluminós que no pas l’haver, per més que es proclami insistentment el contrari amb l'esperança, qui sap, que sigui cert allò que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat.
El món del treball a Espanya s'ofega i dessagna per les ferides d'una temporalitat rampant, la reducció de salaris accentuada i l'extensió sense fre de la precarietat, a la qual contribueix decisivament el recurs creixent a l'externalització de l'activitat. Una situació greu i insostenible afavorida per una reforma laboral que els partits actualment al Govern van prometre derogar sense que hagin fet res més que incidir-ne sobre aspectes puntuals. I aquesta forma de procedir compta amb el suport i la necessària col·laboració dels qui tenen com a única raó de ser la defensa de l'interès comú de treballadors i treballadores, tal com és el cas de les organitzacions sindicals més representatives. Les mateixes que estan sostenint amb la seva aquiescència el discurs d'un Govern sense la determinació ni la valentia per sostenir les pròpies intencions.
Davant d'aquest nou episodi d'esperances traïdes per part d'aquells que van fer d’aquestes mateixes esperances la bandera de la seva arribada al Govern, la classe treballadora ha d'alçar la veu per exigir compliment de les promeses ofertes. Alçar la veu per no permetre que la derogació de la reforma laboral del 2012 quedi reduït a la condició d'eslògan buit i sense ànima, mentre la feina continua perdent dignitat i decència.
Nosaltres, com tants altres advocats i advocades laboralistes, seguirem alçant la nostra veu. Als centres de treball, a les taules de negociació i als jutjats. Allà on sigui possible materialitzar amb fets la condició de tuïtiu que acompanya el dret laboral. Dret per garantir drets, encara que ho segueixin posant difícil.
