El Tribunal Superior de Justícia de Balears (TSJB) ha dictat una innovadora sentència en què considera improcedent un acomiadament disciplinari per no haver-se concedit tràmit d'audiència al treballador, mesurada pel Conveni 158 de l'OIT sense translació directa al nostre ordenament jurídic.
........................
Un cop més, els tribunals de l'Estat acudeixen a la normativa internacional subscrita per Espanya per dictar una sentència que expandeix els límits de la legislació nacional. Si en temps recents era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya qui apel·lava al contingut de la Carta Social Europea i al Conveni 158 de l'OIT per imposar el pagament d'un complement a la indemnització per acomiadament improcedent, ara és un altre Superior de Justícia, el de Balears, el que invoca el mateix Conveni 158 per dictar una sentència pionera que podria arribar a tenir gran transcendència si el Tribunal Suprem acaba acollint els seus raonaments.
Exigibilitat del tràmit d'audiència prèvia
El TSJB ha apreciat la improcedència de l'acomiadament disciplinari d'un treballador a qui la seva empresa havia extingit el contracte acusant-lo d'assetjament sexual, encara que la sentència no té res a veure amb aquesta circumstància concreta ni avalua els fets imputats. La raó per la qual considera improcedent l'acomiadament disciplinari és perquè, segons el seu criteri, l'empresa no va incoar un expedient disciplinari previ a l'acomiadament ni li va concedir tràmit d'audiència, vulnerant així el dret de defensa del treballador.
L'obligació d'audiència prèvia al treballador com a requisit per atorgar validesa a un acomiadament per causa disciplinària (incloent-hi la que deriva de la disminució voluntària i persistent del rendiment laboral) està contemplada al nostre ordenament laboral, però restringida a uns pocs supòsits. Concretament, la legislació nacional només considera preceptiu l'expedient disciplinari previ quan així ho estipuli el conveni col·lectiu d'aplicació (cosa poc habitual) o quan l'extinció afecti el personal funcionari i laboral de les administracions públiques i els representants legals, sindicals i en matèria de prevenció dels treballadors/es. Però en aquest cas, el precepte no era aplicable. Tot i això, el TSJB argumenta que la normativa nacional, en no exigir que s'incoi un expedient previ, incompleix amb el contingut del Conveni 158 de l'OIT, relatiu “a la terminació del contracte de treball” i ratificat per Espanya l’any 1985.
Dret de defensa
A l'article 7, l'esmentat Conveni 158 de l'OIT indica que «No s'ha de donar per acabada la relació de treball d'un treballador per motius relacionats amb la conducta o el rendiment abans que se li hagi ofert la possibilitat de defensar-se dels càrrecs formulats contra ell, llevat que no es pugui demanar raonablement a l'ocupador que li concedeixi aquesta possibilitat”. Segons el TSJB, la legislació laboral espanyola no recull el principi protector relacionat amb el dret de defensa que emana del Conveni 158 que, pel fet d’estar ratificat per Espanya, és aplicable directament per part dels tribunals. I sent així, com que no s'ha donat oportunitat al treballador de respondre a les acusacions abocades sobre ell que van motivar la pèrdua del lloc de treball, l'acomiadament s'ha de considerar improcedent per incompliment del requisit formal de l'audiència prèvia.
Ampliació del marc de garanties?
La sentència del TSJB pot arribar a tenir enorme transcendència en funció de com siguin acollits els seus arguments per part de la resta de tribunals i, molt especialment, pel Tribunal Suprem, que haurà de ratificar o revocar la decisió del tribunal balear. Si bé és cert que en el nostre ordenament jurídic no s'indica en cap moment que en el cas dels acomiadaments disciplinaris sigui preceptiu el tràmit d'audiència o el desenvolupament d'un expedient previ (tret dels casos anteriorment esmentats), sembla evident que la legislació no respon al contingut de l’article 7 del Conveni 158 de l’OIT. La capacitat d'impugnar un acomiadament no suposa la “possibilitat de defensa” prèvia que exigeix el Conveni, ja que tan sols podem discutir la procedència, improcedència o, en cas que hi hagi hagut vulneració de drets fonamentals, la nul·litat de l'acomiadament. Però impugnar no és defensar-se davant d'una acusació.
Amb tot, abans de concloure que aquesta sentència representa realment un enfortiment del marc protector que empara treballadors/es davant l'acomiadament, hem de considerar que el Conveni 158 de l'OIT fa més de 35 anys que va ser ratificat per Espanya, sense que hi hagi jurisprudència fins ara que avali l'exigència de l'audiència prèvia o l'expedient disciplinari per atorgar validesa als acomiadaments disciplinaris. En aquest sentit, es fa difícil creure que aquesta tesi pugui arribar a estendre's amb facilitat entre els nostres tribunals.
