El Tribunal Suprem considera discriminatori i vulnerador del principi d’igualtat l’article 122 del Decret Legislatiu 1/1997 de la Generalitat que estableix, amb caràcter general, que «el personal eventual i interí no podrà gaudir de llicències per realitzar estudis relacionats amb el lloc de treball».
..............................
El passat 24 abril 2018, una funcionaria interina adscrita al Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC) va presentar sol·licitud per assistir a un curs de formació de dues 2 setmanes de durada organitzat per la Organització Internacional del Treball (OIT) que tenia lloc a la localitat suïssa de Ginebra. La petició comptava amb l’aval dels responsables del seu departament que valoraven positivament la formació proposada i garantien que l’absència de la interina no suposaria un impacte negatiu sobre l’organització del propi departament. Tot i així, la petició va ser desestimada traslladant-se a la interina que, en tot cas, el temps dedicat a acudir a l’esmentada formació se li hauria de detreure de les seves vacances com a conseqüència de l’esmentat article 122 del Decret Legislatiu 1/1997 que assenyala amb claredat que el personal interí, a diferència del que succeeix amb els funcionaris de carrera, no té dret a sol·licitar llicències temporals per raons d’estudi relacionat amb el propi lloc de treball.
Contra aquesta decisió, la funcionaria interina va interposar un recurs contenciós-administratiu que va ser successivament desestimat en primera instància pel Jutjat Contenciós-Administratiu 1 de Barcelona i, posteriorment, pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. En aquest segon cas, mitjançat una sentència que va comptar amb dos vots particulars discrepants que apreciaven, tal i com ara ha fet el Tribunal Suprem estimant el recurs interposat per Col·lectiu Ronda, que el contingut de la norma autonòmica vulnerava la legislació comunitària i la interdicció de discriminació recollida a la Constitució espanyola.
La legislació europea preval sobre la nacional
De forma taxativa i contundent, el Tribunal Suprem assenyala que «contràriament al que afirma la sentència impugnada [del TSJC], la raó objectiva no pot consistir en la mateixa naturalesa o finalitat de la figura del funcionari interí, que és cridat per cobrir places vacants que necessiten ser exercides sense solució de continuïtat. Aquesta no pot ser raó objectiva, senzillament perquè de manera expressa ho impedeix la pròpia clàusula 4 de l'Acord Marc quan diu que no es pot donar un tracte menys favorable ‘pel sol fet de tenir un contracte de durada determinada’». A banda, el Tribunal Suprem emfatitza que el mateix text europeu, d’obligada aplicació per part dels tribunals nacionals, també recull en el seu article 6 que «[...) En la mesura del possible, els empresaris hauran de facilitar l'accés dels treballadors amb contracte de durada determinada a les oportunitats de formació adequades per millorar la seva qualificació professional, el desenvolupament de la carrera laboral i la seva mobilitat professional. [...)». Sobre aquesta qüestió, i valorant especialment el vistiplau dels superiors jeràrquics a la sol·licitud presentada i les garanties ofertes de bon funcionament del servei, conclou el Tribunal Suprem que «res no permetia qualificar d'impossible o simplement inoportú l'atorgament de la llicència d'estudis sol·licitada» que va ser denegada pel mer fet de la condició de funcionària interina de la sol·licitant. D’aquesta forma, la Generalitat va incórrer en un exercici de discriminació sense fonament objectiu i va vulnerar el dret al propi desenvolupament professional que l’Alt Tribunal ha reconegut al personal eventual i interí en nombroses sentències prèvies i que «seria difícilment assolible sense la possibilitat de formació permanent».
Sobre el fonament jurídicament molt transcendent de que «els òrgans jurisdiccionals nacionals tenen el deure de no aplicar qualsevol norma jurídica del seu ordenament intern que contravingui el que disposa el dret de la Unió Europea» el Tribunal Suprem reconeix a la interina el dret a recuperar els dies de vacances emprats per seguir la formació i considera «preceptiu» deixar d’aplicar aquesta norma nacional que «automàticament exclou tots els funcionaris interins, per la seva mera condició de tals i sense introduir cap modulació, de la possibilitat d'obtenir llicències d'estudis sobre matèries relacionades amb el lloc de treball».
Des de l’equip jurídic de Col·lectiu Ronda responsable del recurs que ha de servir per expulsar de l’ordenament jurídic aquesta disposició discriminatòria, es valora especialment la invocació que la sentència fa del principi de primacia del dret europeu respecte les normes nacionals «a les portes d’una nova jornada de vaga al sector públic on una de les principals reclamacions és, precisament, la discriminació contrària a la normativa europea que actualment i des de fa dècades afecta el personal interí i eventual malgrat l’existència d’una regulació clara, nítida i inequívoca que empara els tribunals per combatre l’ús abusiu de la temporalitat per part de les diferents administracions i totes aquelles altres qüestions que se’n deriven, tal i com veiem en aquest cas concret».
