Barcelona condemnada per la manca de taxis adaptats


El Jutjat Contenciós Administratiu 11 de Barcelona ha condemnat l’Institut Metropolità del Taxi de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (IMET) a prendre les mesures necessàries per tal que en el termini de 6 mesos almenys el 5% de la flota de taxis estigui constituïda per vehicles adaptats

............................................................

La sentència recrimina la inactivitat de l’IMET per assolir l’objectiu de percentatge mínim de vehicles adaptats imposat a les entitats municipals pel Reial Decret 1544/2007, de 23 de novembre de 2007, destinat a regular «les condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per a l'accés i utilització dels mitjans de transport per a persones amb discapacitat». Aquesta norma atorgava un termini màxim de 10 anys per adoptar totes les mesures necessàries per garantir que almenys un 5% dels taxis que operen a la seva zona de responsabilitat fossin vehicles plenament adaptats a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda, incloent-hi la possibilitat d’exigir a les darreres llicències de taxi atorgades l’adaptació del vehicle si no s’aconseguia un volum suficient d’adaptacions voluntàries.

La sentència, però, constata que al setembre de 2018, quan el grup de demandants van iniciar el procés de reclamació administrativa exigint el compliment de la norma, la AMB tan sols disposava de 91 vehicles adaptats sobre una flota total de 10.521 taxis (0,86%) sense que «des de llavors no s’acredita que [aquest percentatge] hagi augmentat».

«L’incompliment de la norma representa una vulneració constant del dret a la mobilitat de les persones amb dificultats o impossibilitades per desplaçar-se a través d’altres mitjans i, per tant, un atemptat contra els drets humans d’aquesta col·lectivitat de persones que és tolerat per una ciutat com Barcelona i la seva àrea metropolitana, que s’esforça a projectar una imatge de compromís amb les polítiques inclusives i que ostenta la condició de capital europea de la mobilitat sostenible», afirma Martí Surís, advocat de Col·lectiu Ronda.

­

«No és tan sols que s’estigui incomplit amb el contingut del Reial Decret 1544/2007, que ja era prou generós en atorgar un termini de 10 anys per adaptar-s’hi -prossegueix el lletrat- sinó amb altres normes i acords supranacionals d’obligat seguiment». En aquest sentit, l’advocat de Col·lectiu Ronda esmenta, entre d’altres, l’article 14 de la Constitució espanyola que prohibeix tota forma de discriminació basada en la condició física, la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social, de l’any 2013 o, especialment, la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008. « Aquesta Convenció -explica Surís- imposa als Estats signants com Espanya l’obligació de de garantir a les persones amb discapacitat l’accés en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables».

«No podem permetre – manifesta Maria Olivé, integrant del grup de demandants- que es perllongui aquesta situació amb un recurs contra una sentència que es limita a dir quelcom tan evident com que l’IMET ha de complir amb la llei. La manca de taxis adaptats ens dificulta enormement la nostra vida diària, que ja és prou complicada, i ens condiciona de forma absoluta a l’hora de fer tot allò que la gent amb plena mobilitat por fer sense pensar-hi gaire com ara, sortir a comprar, anar al metge o quedar amb amics. La impossibilitat d’aconseguir un dels pocs taxis disponibles ens obliga tot sovint a renunciar als nostres plans. I aquesta és una situació de discriminació tan greu que resultaria inadmissible que es perllongués durant com a mínim un any i mig més interposant un recurs judicial. Fer-ho, seria simplement inhumà»

............................................................

La sentència recrimina la inactivitat de l’IMET per assolir l’objectiu de percentatge mínim de vehicles adaptats imposat a les entitats municipals pel Reial Decret 1544/2007, de 23 de novembre de 2007, destinat a regular «les condicions bàsiques d'accessibilitat i no discriminació per a l'accés i utilització dels mitjans de transport per a persones amb discapacitat». Aquesta norma atorgava un termini màxim de 10 anys per adoptar totes les mesures necessàries per garantir que almenys un 5% dels taxis que operen a la seva zona de responsabilitat fossin vehicles plenament adaptats a les necessitats de les persones amb mobilitat reduïda, incloent-hi la possibilitat d’exigir a les darreres llicències de taxi atorgades l’adaptació del vehicle si no s’aconseguia un volum suficient d’adaptacions voluntàries.

La sentència, però, constata que al setembre de 2018, quan el grup de demandants van iniciar el procés de reclamació administrativa exigint el compliment de la norma, la AMB tan sols disposava de 91 vehicles adaptats sobre una flota total de 10.521 taxis (0,86%) sense que «des de llavors no s’acredita que [aquest percentatge] hagi augmentat».

«L’incompliment de la norma representa una vulneració constant del dret a la mobilitat de les persones amb dificultats o impossibilitades per desplaçar-se a través d’altres mitjans i, per tant, un atemptat contra els drets humans d’aquesta col·lectivitat de persones que és tolerat per una ciutat com Barcelona i la seva àrea metropolitana, que s’esforça a projectar una imatge de compromís amb les polítiques inclusives i que ostenta la condició de capital europea de la mobilitat sostenible», afirma Martí Surís, advocat de Col·lectiu Ronda.

­

«No és tan sols que s’estigui incomplit amb el contingut del Reial Decret 1544/2007, que ja era prou generós en atorgar un termini de 10 anys per adaptar-s’hi -prossegueix el lletrat- sinó amb altres normes i acords supranacionals d’obligat seguiment». En aquest sentit, l’advocat de Col·lectiu Ronda esmenta, entre d’altres, l’article 14 de la Constitució espanyola que prohibeix tota forma de discriminació basada en la condició física, la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i la seva inclusió social, de l’any 2013 o, especialment, la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat de la ONU, aprovat al desembre de 2006 i subscrit per Espanya al maig de 2008. « Aquesta Convenció -explica Surís- imposa als Estats signants com Espanya l’obligació de de garantir a les persones amb discapacitat l’accés en condicions de plena igualtat amb la resta de ciutadans al transport públic, considerat un dret fonamental i integrat en el conjunt dels drets humans inviolables».

«No podem permetre – manifesta Maria Olivé, integrant del grup de demandants- que es perllongui aquesta situació amb un recurs contra una sentència que es limita a dir quelcom tan evident com que l’IMET ha de complir amb la llei. La manca de taxis adaptats ens dificulta enormement la nostra vida diària, que ja és prou complicada, i ens condiciona de forma absoluta a l’hora de fer tot allò que la gent amb plena mobilitat por fer sense pensar-hi gaire com ara, sortir a comprar, anar al metge o quedar amb amics. La impossibilitat d’aconseguir un dels pocs taxis disponibles ens obliga tot sovint a renunciar als nostres plans. I aquesta és una situació de discriminació tan greu que resultaria inadmissible que es perllongués durant com a mínim un any i mig més interposant un recurs judicial. Fer-ho, seria simplement inhumà»