El dret a paralitzar l’activitat productiva en època de Coronavirus

Com i quan es pot aplicar? Qui ho pot fer? Quines conseqüències pot tenir?

L’aplicació del Reial Decret pel qual es declara l’estat d’alarma pel Covid-19 està generant molts dubtes als centres de treball i en el món sindical sobre les possibilitats i límits de la paralització de l’activitat productiva, tant pels representants unitaris (Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa) com pels propis treballadors. En aquest article intentarem desenvolupar l’àmbit legal de les possibilitat de paralització de l’activitat productiva, responent a les principals preguntes que rebem a Col·lectiu Ronda: Quan ho puc aplicar? Quines infraccions empresarials ho justifiquen? Qui ho pot aplicar? Quines conseqüències pot comportar?

Hem de destacar però que la jurisprudència, en cap cas, ha analitzat una situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els jutjats hauran de delimitar. En tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que s’han donat aquests dies, impossible d’analitzar-los tots específicament en un article, destacarem que el marc legal pot donar-nos eines, però que només la lluita sindical dels propis treballadors podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.

El dret a la paralització de l’activitat productiva

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, tant la Llei de Prevenció de Riscos Laborals com l’Estatut dels Treballadors preveuen l’adopció de mesures necessàries per garantir la seguretat i la salut a la feina, dotant als representants legals dels treballadors, o als delegats de prevenció en el cas que no es pugui prendre d’urgència per part de l’òrgan de representació personal, dels mecanismes per acordar la paralització de l’activitat, acord que Inspecció de Treball hauria d’anul·lar o ratificar en el plaç de 24 hores.

Per tant, el què en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21» és quan els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa estan facultats per a paralitzar l’activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Tal com determina la norma, un cop comunicat a l’empresa, s’haurà de comunicar a Inspecció de Treball, perquè en un termini màxim de 24 hores faci un informe sobre si aquesta actuació preventiva és adequada o no.

Què significa la paralització de l’activitat?

Una paralització de l’activitat pot tenir múltiples expressions. Una fàcil i típica d’apreciar pot ser la suspensió d’activitat a causa d’una maquinària o instal·lacions defectuoses que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de lesions). Però en el cas de la crisi que estem vivint, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa, i la seva aplicació pot ser múltiple. Alguns exemples podrien ser: tasques com repartiment de béns o productes a una zona, del servei de menjador o qualsevol activitat que suposi risc, centre on s’han donat casos positius de coronavirus, espais on no és compleix el requisit de distància mínima entre persones... per tant és aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Perquè existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han determinat que cal que es compleixi un requisit: que hi hagi indicis racionals que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu («greu») no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable, afectant la salut o integritat física dels treballadors, i ha de basar-se en informacions verificables públicament. El segon requisit («imminent») té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir lesions o cops) però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podrien causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics.

No existeix, però, cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi del coronavirus que estem vivint. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar aplicar aquests criteris a cada cas concret. En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors al centre de treball concret.

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa o davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?

La norma diu que, teòricament, la paralització de l’activitat també podria ser decidida pels treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una opció no recomanable, i que només es podria dur a terme en casos molt extrems o en aquells en què no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni el Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.

Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitè d'empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?

No. La norma és clara en aquest sentit: la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.

Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?

Hi ha sectors que, degut a l’excepcional situació d’alarma, no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Reial Decret que declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària, determinant les prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.

Què cal fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es trasllada a Inspecció de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc i l’acompliment dels requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut. A la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de 24 hores per personar-se al centre de treball i emetre un informe. Això comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar dies o setmanes.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.

Per tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa, s’ha de preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis l’existència del risc greu i imminent quan es personi Inspecció de Treball. És important no aplicar aquesta paralització en base a rumors o a testimonis que posteriorment no estiguin disposats a certificar-ho.

En cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat productiva sense l’existència d’aquest risc greu i imminent, podria demandar per danys i perjudicis als membres del Comitè d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la pràctica en els casos en què s’ha aplicat la paralització s’ha fet per situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar amb cautela.

Per tant, és important poder demostrar documentalment o amb testimonis fiables l’existència real del risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.

Com i quan es pot aplicar? Qui ho pot fer? Quines conseqüències pot tenir?

Hem de destacar però que la jurisprudència, en cap cas, ha analitzat una situació anàloga a la que estem vivint, i per tant, actualment només podem intentar aplicar les interpretacions legals passades a una situació totalment nova, i que en els propers mesos de ben segur els jutjats hauran de delimitar. En tot cas, atenent al gran ventall dels múltiples casos concrets que s’han donat aquests dies, impossible d’analitzar-los tots específicament en un article, destacarem que el marc legal pot donar-nos eines, però que només la lluita sindical dels propis treballadors podrà garantir la salut laboral real a cada centre de treball.

El dret a la paralització de l’activitat productiva

La normativa en aquest àmbit és clara i de fàcil enteniment. Concretament, tant la Llei de Prevenció de Riscos Laborals com l’Estatut dels Treballadors preveuen l’adopció de mesures necessàries per garantir la seguretat i la salut a la feina, dotant als representants legals dels treballadors, o als delegats de prevenció en el cas que no es pugui prendre d’urgència per part de l’òrgan de representació personal, dels mecanismes per acordar la paralització de l’activitat, acord que Inspecció de Treball hauria d’anul·lar o ratificar en el plaç de 24 hores.

Per tant, el què en alguns àmbits sindicals es coneix com «fer un article 21» és quan els Delegats de Prevenció o el Comitè d’Empresa estan facultats per a paralitzar l’activitat dels treballadors afectats per un «risc greu i imminent» a causa d’una infracció preventiva de l’empresa. Tal com determina la norma, un cop comunicat a l’empresa, s’haurà de comunicar a Inspecció de Treball, perquè en un termini màxim de 24 hores faci un informe sobre si aquesta actuació preventiva és adequada o no.

Què significa la paralització de l’activitat?

Una paralització de l’activitat pot tenir múltiples expressions. Una fàcil i típica d’apreciar pot ser la suspensió d’activitat a causa d’una maquinària o instal·lacions defectuoses que posi en perill (greu i imminent) als treballadors (risc de lesions). Però en el cas de la crisi que estem vivint, no existeix cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa, i la seva aplicació pot ser múltiple. Alguns exemples podrien ser: tasques com repartiment de béns o productes a una zona, del servei de menjador o qualsevol activitat que suposi risc, centre on s’han donat casos positius de coronavirus, espais on no és compleix el requisit de distància mínima entre persones... per tant és aplicable a qualsevol activitat productiva o tasca dins el centre de treball que posi en perill (greu i imminent) als treballadors.

Què és un «risc greu i imminent»?

Perquè existeixi aquesta situació, la normativa i la jurisprudència han determinat que cal que es compleixi un requisit: que hi hagi indicis racionals que la continuació de la situació de risc pugui produir danys greus als treballadors, tant de forma immediata com a llarg termini.

El primer qualificatiu («greu») no té cap dificultat d’interpretació, i és literal; la gravetat del risc ha de ser real i demostrable, afectant la salut o integritat física dels treballadors, i ha de basar-se en informacions verificables públicament. El segon requisit («imminent») té una aplicació més complexa: pot ser un risc que pugui causar immediatament un dany als treballadors (per exemple una màquina que pot produir lesions o cops) però també s’inclouen aquells riscos actuals que, malgrat no poder provocar un dany immediat, podrien causar un dany greu a llarg o mig termini. Per exemple, en el cas d’una exposició actual a amiant sense les mesures preventives legals, que després d’anys de latència podrà causar greus patologies als treballadors exposats, s’entén que estem davant d’un risc greu i imminent a afectes del compliment dels requisits per a la paralització per evitar l’exposició. Aquesta mateixa situació es pot donar en exposicions a altres substàncies, com agents biològics, cancerígens, o químics.

No existeix, però, cap jurisprudència ni sentència concreta que hagi aplicat aquesta normativa al cas de la crisi del coronavirus que estem vivint. En els propers mesos i anys de ben segur que ja tindrem la interpretació dels tribunals, però a data d’avui haurem d’intentar aplicar aquests criteris a cada cas concret. En tot cas, només la existència general d’una crisi sanitària pel coronavirus a l’Estat espanyol no és suficient per aplicar la paralització de l’activitat productiva actualment per si mateixa, i caldria una situació de risc concret, real i greu pels treballadors al centre de treball concret.

Qui pot prendre la decisió de la paralització?

Sempre és aconsellable que la decisió sigui de la majoria dels Delegats de Prevenció o del Comitè d’Empresa, com a representants unitaris dels treballadors. Aquestes persones tenen una protecció legal que els permet realitzar l’actuació amb més possibilitats reals d’èxit i sense haver de patir represàlies empresarials. A la pràctica, davant de situacions concretes a l’empresa o davant la impossibilitat de reunir el Comitè d’Empresa d’urgència, solen ser els Delegats de Prevenció els que l’apliquen en la majoria de casos.

Pot aturar l’activitat productiva un treballador que no sigui Delegat de Prevenció ni membre del Comitè?

La norma diu que, teòricament, la paralització de l’activitat també podria ser decidida pels treballadors afectats (sense cap càrrec de representació), però és una opció no recomanable, i que només es podria dur a terme en casos molt extrems o en aquells en què no puguin actuar ni Delegats de Prevenció ni el Comitè d’Empresa. La paralització per part dels treballadors pot comportar sancions i represàlies empresarials (fins i tot l’acomiadament), atenent a que no compten amb la protecció legal de ser representants, deixant la seva resolució final als jutjats, amb un resultat final sempre difícil de predir a priori.

Pot aturar la producció un Delegat de Prevenció o membre del Comitè d'empresa sense el consens o acord de la majoria de Delegats de Prevenció o Comitè d’Empresa?

No. La norma és clara en aquest sentit: la paralització ha de ser acordada per la majoria del Comitè d’Empresa, i en el seu defecte per la majoria dels Delegats de Prevenció.

Es pot aplicar l’article 21 a totes les empreses?

Hi ha sectors que, degut a l’excepcional situació d’alarma, no poden paralitzar la seva activitat productiva, especialment el sector sanitari, tal com determina expressament el Reial Decret que declara l’estat d’alarma per a la gestió de la situació de crisi sanitària, determinant les prestacions personals «obligatòries» per a a la protecció de la salut pública.

Què cal fer un cop aplicada paralització?

Es comunica immediatament a l’empresa, i es trasllada a Inspecció de Treball, que teòricament en el termini de 24 hores haurà d’emetre informe sobre el risc i l’acompliment dels requisits de «greu i imminent» per a poder aplicar la paralització. Si Inspecció de Treball valida la paralització, és evident que no es podrà reprendre l’activitat productiva paralitzada fins que el risc hagi desaparegut. A la pràctica, i en la situació excepcional que estem vivint, Inspecció de Treball no està complint (per impossibilitat) el termini de 24 hores per personar-se al centre de treball i emetre un informe. Això comporta que la paralització de l’activitat productiva es pugui allargar dies o setmanes.

Qui és el responsable de la paralització?

Els responsables en aquest cas seran els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa que ho han acordat, i no els treballadors que hagin acatat la paralització decidida. Els Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa no poden patir cap perjudici derivat d’aquesta actuació preventiva al servei de la salut laboral dels seus companys, a menys que es demostrés la seva actuació amb «mala fe» o «negligència greu», o la inexistència del risc greu i imminent al·legat.

Per tant, en el cas d’analitzar si aplicar o no la paralització, per part dels Delegats de Prevenció o membres del Comitè d’Empresa, s’ha de preveure poder demostrar documentalment o amb testimonis l’existència del risc greu i imminent quan es personi Inspecció de Treball. És important no aplicar aquesta paralització en base a rumors o a testimonis que posteriorment no estiguin disposats a certificar-ho.

En cas de que l’empresari entengués que s’ha paralitzat una activitat productiva sense l’existència d’aquest risc greu i imminent, podria demandar per danys i perjudicis als membres del Comitè d’Empresa o Delegats de Prevenció que ho hagin acordat. Fins ara, a la pràctica en els casos en què s’ha aplicat la paralització s’ha fet per situacions extremadament greus i riscos especialment severs en matèria de salut laboral, però és evident que és una eina que s’ha d’accionar amb cautela.

Per tant, és important poder demostrar documentalment o amb testimonis fiables l’existència real del risc greu i imminent, i en aquest cas els que han aplicat la paralització només podrien ser condemnats en cas d’haver actuat de «mala fe» i no en defensa dels drets dels seus companys.