El restrictiu i inhumà criteri de l'INSS sobre la invalidesa de la postpolio

Es denega invalideses a persones que no poden treballar

20 de julio de 2017

En la meva experiència com a advocat en matèria de prestacions de Seguretat Social, segurament un dels àmbits que més m'ha sorprès (negativament) és el criteri de l'INSS respecte a la invalidesa de les persones amb la patologia de la post-polio. Dues darreres sentències que ens han estat notificades al Col·lectiu Ronda en els darrers mesos (sentència TSJC nº 7352/2017, recurs 2969/2017, de 4 de juliol de 2017, i sentència del TSJC nº 3011/2017, recurs 1394/2017, de 11 de maig de 2017, ambdues que declaren a treballadores en situació d'invalidesa absoluta) posen novament al descobert que el criteri restrictiu de l'INSS no és compartit per la jurisprudència.

Què és el síndrome postpolio

La polio va afectar a moltes persones a l'Estat espanyol fins a 1.976, any en el qual, amb l'extensió de la vacuna, va començar a eradicar-se. Actualment, es calcula que les persones amb seqüeles de polio són gairebé 300.000.

La incidència de la síndrome post-polio (denominat també efectes tardans de la polio) aparèixer normalment entre 25 a 40 anys després de l'atac del virus.

Interpretació restrictiva

L'INSS, en les seves resolucions, malgrat reconèixer que les persones afectades no poden treballar (moltes no poden caminar ni desplaçar-se), normalment fonamenta única i exclusivament el desistiment de la sol·licitud d’invalidesa dels afectats per aquesta malaltia en que suposadament el procés patològic «es va iniciar amb anterioritat a la vida laboral», i per tant, malgrat el treballador hagi treballat i cotitzat molts anys, com la polio la va patir a la seva infantesa, ara no tindria dret a la prestació d'invalidesa, ja que la malaltia era anterior a l'afiliació a la Seguretat Social.

No podem acceptar les argumentacions de la entitat gestora, tal com determina una àmplia jurisprudència, que ha de destacar que són científica, jurídica i humanament inadmissibles, ja que:

- Primerament, i tal com ha determinat múltiples sentències judicials, el SÍNDROME POSTPOLIO és una malaltia nova, diferent de la poliomielitis inicial, i en tot cas, amb un fàcilment apreciable agreujament evident i manifest de les lesions.

  • Alhora, des del punt de vista científic, no pot ser acceptable que la malaltia que van patir les persones afectades en la infantesa és la mateixa que pateixen dècades després, als 50 o 60 anys, ja que l’actual situació és derivada del pas dels anys.

- El que és clar, és que no reconèixer la situació invalidant és humanament inacceptable per que suposa un greuge comparatiu amb la resta de beneficiaris del sistema, ja que, no sense esforç i risc, les persones amb polio han aconseguit integrar-se en el mercat laboral, exercir activitats professionals i cotitzar durant molts anys, fins i tot dècades, arribant a superar àmpliament el període mínim de manca exigit per al reconeixement de la incapacitat permanent. És del tot incomprensible que s’imposi una càrrega especial a les persones que fan un esforç d’integració, contribuint amb les seves quotes a la Seguretat Social.

- En tot cas, l’absurda argumentació de l'INSS ens portaria a considerar no protegides per les prestacions de la Seguretat Social totes les patologies genètiques, per ser la seva aparició “anterior a l’inici de la vida laboral”.

Evidentment l'actuació inhumana en aquest àmbit de l'entitat gestora (INSS) és contrària a l'esperit de la llei i a la intenció del legislador, que no és altra que afavorir, eliminant obstacles, l'accés de les persones amb discapacitat al mercat laboral i, posteriorment, al sistema públic de prestacions contributives.

Destaquem en tot cas l’establert en aquest sentit per la sentència del Tribunal Suprem (Sala de lo Social, Secció 1) de 28 novembre 2006, RJ 2006\8372, Recurso de casación para la unificación de doctrina núm. 4126/2005, Ponente: Excmo. Sr. D. Luis Gil Suárez, que determina en un cas d'aquest àmbit de síndrome post polio:

“Dicho debate se concreta sobre el problema de las dolencias y enfermedades anteriores a la afiliación del trabajador en la Seguridad Social, y la posibilidad o no de ser computadas a los efectos de la declaración de incapacidad permanente del interesado; en particular tal debate quedó referido a aquellos casos en que esas dolencias anteriores a la afiliación no impidieron en principio desempeñar un trabajo al individuo que las padece, pero al cabo de los años las secuelas y lesiones de las mismas se agravaron y, entonces sí, le produjeron una incapacidad laboral. La cuestión a resolver en el presente recurso, por ende, no versa en puridad de concepto sobre la calificación del grado de invalidez permanente, sino que consiste en dilucidar si dichos padecimientos anteriores luego agravados pueden o no pueden ser tomados en cuenta a los efectos de la declaración de incapacidad permanente de la persona que los sufre

(...) Y por eso el párrafo segundo del art. 136-1 mencionado dispone con nitidez que «las reducciones anatómicas o funcionales existentes en la fecha de la afiliación del interesado en la Seguridad Social no impedirán la calificación de la situación de incapacidad permanente, cuando se trate de personas minusválidas y con posterioridad a la afiliación tales reducciones se hayan agravado, provocando por sí mismas o por concurrencia con nuevas lesiones o patologías, una disminución o anulación de la capacidad laboral que tenía el interesado en el momento de su afiliación».”

I en idèntic sentit podem observar la Tribunal Superior de Justícia de Catalunya núm. 284/1993 (Sala de lo Social), de 25 de gener, AS 1993\447, Ponente: Ilmo. Sr. D. Jordi Agustí Juliá:

“Se pretende en el motivo, combatir la apreciación efectuada por el Magistrado de instancia en la sentencia recurrida, en el sentido de que «las secuelas de poliomielitis infantil no impidieron a la demandante mantener su capacidad laboral, hasta que el cuadro inicial de secuelas experimentó una notoria agravación afectante a su aparato locomotor, motivando intervenciones quirúrgicas que han determinado su inestabilidad en la marcha hasta el punto de precisar ayuda de los bastones»; y para impugnar esta apreciación, a la que el juzgador ha llegado -como señala expresamente en el fundamento jurídico segundo de su resolución- a partir de la prueba practicada, el recurrente, tras invocar diversos dictámenes e informes médicos obrantes a los autos, lleva a cabo una serie de deducciones, para concluir en que no ha existido una notoria agravación de las lesiones, sino sólo un mínimo empeoramiento de su luxación de rótula de la rodilla izquierda.

(...) acreditado que las secuelas de poliomielitis infantil, que no impidieron a la demandante darse de alta el 10-11-1982 en el Régimen General de la Seguridad Social -como consecuencia de trabajos realizados como Auxiliar Administrativa por cuenta ajena- han experimentado una evolución desfavorable con el transcurso del tiempo, con notoria agravación últimamente de su aparato locomotor, es evidente que la sentencia recurrida no ha infringido los preceptos invocados, pues conforme a reiteradísima jurisprudencia (y valga por todas las Sentencias, la más reciente de fecha 27-7-1992 [RJ 1992\5664], dictada por la Sala de lo Social del Tribunal Supremo, en recurso de casación de unificación de doctrina), para determinar si la situación protegida ha tenido o no lugar antes de la afiliación, o en su caso al alta, ha de estarse al momento en que aparece el efecto invalidante, en cuanto existencia real de una incapacidad para el trabajo, y no aquel otro en que se inicia la enfermedad, pues ésta en sus manifestaciones iniciales e incluso en una segunda etapa puede ser compatible con un determinado trabajo, hasta que por agravación, la dolencia llega a un grado de desarrollo que lo impide, siendo éste precisamente el momento en que surge la incapacidad para el trabajo en cualquiera de sus grados y por ende la contingencia producida, tal como ha ocurrido en el presente caso”

Per tant, la jurisprudència està deixant cada dia més en evidència la interpretació inhumana i restrictiva de l'INSS amb les persones que pateixen post-polio. Però l'ens gestor espanyol, malgrat les reiterades sentències, continua discriminant unes persones pel fet de patir una greu malaltia, deixant-es amb una molt greu desprotecció.

Es denega invalideses a persones que no poden treballar

20 de julio de 2017

Què és el síndrome postpolio

La polio va afectar a moltes persones a l'Estat espanyol fins a 1.976, any en el qual, amb l'extensió de la vacuna, va començar a eradicar-se. Actualment, es calcula que les persones amb seqüeles de polio són gairebé 300.000.

La incidència de la síndrome post-polio (denominat també efectes tardans de la polio) aparèixer normalment entre 25 a 40 anys després de l'atac del virus.

Interpretació restrictiva

L'INSS, en les seves resolucions, malgrat reconèixer que les persones afectades no poden treballar (moltes no poden caminar ni desplaçar-se), normalment fonamenta única i exclusivament el desistiment de la sol·licitud d’invalidesa dels afectats per aquesta malaltia en que suposadament el procés patològic «es va iniciar amb anterioritat a la vida laboral», i per tant, malgrat el treballador hagi treballat i cotitzat molts anys, com la polio la va patir a la seva infantesa, ara no tindria dret a la prestació d'invalidesa, ja que la malaltia era anterior a l'afiliació a la Seguretat Social.

No podem acceptar les argumentacions de la entitat gestora, tal com determina una àmplia jurisprudència, que ha de destacar que són científica, jurídica i humanament inadmissibles, ja que:

- Primerament, i tal com ha determinat múltiples sentències judicials, el SÍNDROME POSTPOLIO és una malaltia nova, diferent de la poliomielitis inicial, i en tot cas, amb un fàcilment apreciable agreujament evident i manifest de les lesions.

  • Alhora, des del punt de vista científic, no pot ser acceptable que la malaltia que van patir les persones afectades en la infantesa és la mateixa que pateixen dècades després, als 50 o 60 anys, ja que l’actual situació és derivada del pas dels anys.

- El que és clar, és que no reconèixer la situació invalidant és humanament inacceptable per que suposa un greuge comparatiu amb la resta de beneficiaris del sistema, ja que, no sense esforç i risc, les persones amb polio han aconseguit integrar-se en el mercat laboral, exercir activitats professionals i cotitzar durant molts anys, fins i tot dècades, arribant a superar àmpliament el període mínim de manca exigit per al reconeixement de la incapacitat permanent. És del tot incomprensible que s’imposi una càrrega especial a les persones que fan un esforç d’integració, contribuint amb les seves quotes a la Seguretat Social.

- En tot cas, l’absurda argumentació de l'INSS ens portaria a considerar no protegides per les prestacions de la Seguretat Social totes les patologies genètiques, per ser la seva aparició “anterior a l’inici de la vida laboral”.

Evidentment l'actuació inhumana en aquest àmbit de l'entitat gestora (INSS) és contrària a l'esperit de la llei i a la intenció del legislador, que no és altra que afavorir, eliminant obstacles, l'accés de les persones amb discapacitat al mercat laboral i, posteriorment, al sistema públic de prestacions contributives.

Destaquem en tot cas l’establert en aquest sentit per la sentència del Tribunal Suprem (Sala de lo Social, Secció 1) de 28 novembre 2006, RJ 2006\8372, Recurso de casación para la unificación de doctrina núm. 4126/2005, Ponente: Excmo. Sr. D. Luis Gil Suárez, que determina en un cas d'aquest àmbit de síndrome post polio:

“Dicho debate se concreta sobre el problema de las dolencias y enfermedades anteriores a la afiliación del trabajador en la Seguridad Social, y la posibilidad o no de ser computadas a los efectos de la declaración de incapacidad permanente del interesado; en particular tal debate quedó referido a aquellos casos en que esas dolencias anteriores a la afiliación no impidieron en principio desempeñar un trabajo al individuo que las padece, pero al cabo de los años las secuelas y lesiones de las mismas se agravaron y, entonces sí, le produjeron una incapacidad laboral. La cuestión a resolver en el presente recurso, por ende, no versa en puridad de concepto sobre la calificación del grado de invalidez permanente, sino que consiste en dilucidar si dichos padecimientos anteriores luego agravados pueden o no pueden ser tomados en cuenta a los efectos de la declaración de incapacidad permanente de la persona que los sufre

(...) Y por eso el párrafo segundo del art. 136-1 mencionado dispone con nitidez que «las reducciones anatómicas o funcionales existentes en la fecha de la afiliación del interesado en la Seguridad Social no impedirán la calificación de la situación de incapacidad permanente, cuando se trate de personas minusválidas y con posterioridad a la afiliación tales reducciones se hayan agravado, provocando por sí mismas o por concurrencia con nuevas lesiones o patologías, una disminución o anulación de la capacidad laboral que tenía el interesado en el momento de su afiliación».”

I en idèntic sentit podem observar la Tribunal Superior de Justícia de Catalunya núm. 284/1993 (Sala de lo Social), de 25 de gener, AS 1993\447, Ponente: Ilmo. Sr. D. Jordi Agustí Juliá:

“Se pretende en el motivo, combatir la apreciación efectuada por el Magistrado de instancia en la sentencia recurrida, en el sentido de que «las secuelas de poliomielitis infantil no impidieron a la demandante mantener su capacidad laboral, hasta que el cuadro inicial de secuelas experimentó una notoria agravación afectante a su aparato locomotor, motivando intervenciones quirúrgicas que han determinado su inestabilidad en la marcha hasta el punto de precisar ayuda de los bastones»; y para impugnar esta apreciación, a la que el juzgador ha llegado -como señala expresamente en el fundamento jurídico segundo de su resolución- a partir de la prueba practicada, el recurrente, tras invocar diversos dictámenes e informes médicos obrantes a los autos, lleva a cabo una serie de deducciones, para concluir en que no ha existido una notoria agravación de las lesiones, sino sólo un mínimo empeoramiento de su luxación de rótula de la rodilla izquierda.

(...) acreditado que las secuelas de poliomielitis infantil, que no impidieron a la demandante darse de alta el 10-11-1982 en el Régimen General de la Seguridad Social -como consecuencia de trabajos realizados como Auxiliar Administrativa por cuenta ajena- han experimentado una evolución desfavorable con el transcurso del tiempo, con notoria agravación últimamente de su aparato locomotor, es evidente que la sentencia recurrida no ha infringido los preceptos invocados, pues conforme a reiteradísima jurisprudencia (y valga por todas las Sentencias, la más reciente de fecha 27-7-1992 [RJ 1992\5664], dictada por la Sala de lo Social del Tribunal Supremo, en recurso de casación de unificación de doctrina), para determinar si la situación protegida ha tenido o no lugar antes de la afiliación, o en su caso al alta, ha de estarse al momento en que aparece el efecto invalidante, en cuanto existencia real de una incapacidad para el trabajo, y no aquel otro en que se inicia la enfermedad, pues ésta en sus manifestaciones iniciales e incluso en una segunda etapa puede ser compatible con un determinado trabajo, hasta que por agravación, la dolencia llega a un grado de desarrollo que lo impide, siendo éste precisamente el momento en que surge la incapacidad para el trabajo en cualquiera de sus grados y por ende la contingencia producida, tal como ha ocurrido en el presente caso”

Per tant, la jurisprudència està deixant cada dia més en evidència la interpretació inhumana i restrictiva de l'INSS amb les persones que pateixen post-polio. Però l'ens gestor espanyol, malgrat les reiterades sentències, continua discriminant unes persones pel fet de patir una greu malaltia, deixant-es amb una molt greu desprotecció.