En els darrers mesos diverses comitès d’empresa i seccions sindicals s’han adreçat al Col·lectiu Ronda per assessorar-se respecte a les empreses que ha contractat la seva empresa per «controlar» les situacions d’Incapacitat Temporal dels seus treballadors. El relat dels companys moltes vegades parla de visites constants als empleats de baixes, amenaces de que «donar l’alta» si no s’agafen l’alta voluntàriament, o d’enviar-te a l’ICAM (tribunal mèdic).
Moltes d’aquestes empreses de control de la baixa actuen al límit (o superant) legal, i per això des del sindicalisme i el conjunt de treballadors és important conèixer el seu marc legal.
A normativa que regula aquesta realitat és l’art. 20.4 de l’Estatut dels Treballadors, que determina un poder de “verificar” la Incapacitat Temporal per part de l’empresari. Concretament, la norma determina:
«4. El empresario podrá verificar el estado de salud del trabajador que sea alegado por este para justificar sus faltas de asistencia al trabajo, mediante reconocimiento a cargo de personal médico. La negativa del trabajador a dichos reconocimientos podrá determinar la suspensión de los derechos económicos que pudieran existir a cargo del empresario por dichas situaciones»
Per tant, en base a aquesta breu normativa i a la jurisprudència que l’ha desenvolupat, el marc en que poden actuar aquestes empreses són:
El control de la Incapacitat Temporal per part de l’empresari realment existeix quan hi ha complement econòmic pagat per l’empresa, encara que s’admet fins i tot sense cap aportació de l’empresa, pel “perjudici” de la falta a la feina (STSJ Pais Basc AS 1994/72). Per tant, l’empresari té un teòric dret a «controlar» les baixes dels seus treballadors, però l’important és determinar en que consisteix aquest «control» i quins efectes pot tenir en el treballador negar-s’hi.
Primerament, hem de destacar que les despeses del metge i de desplaçament del treballador van a càrrec de l’empresa (sentència AN, Nº 114/2016, de 27 de junio de 2016). Per tant, s’ha de sol·licitar a l’empresari que aboni les despeses de desplaçament (o altres) a totes les citacions mèdiques de control.
Si el treballador es nega a aquest control per part de l’empresari només podria causar-li la “suspensió” (STS RJ 1984/2952) del complement econòmic abonat per l’empresari (no el perd, és temporal), si existeix el complement (si no es determina per Conveni no hi ha cap efecte) i mai pot ser causa d’acomiadament disciplinari (STSJ Aragó, AS 2006/1661). En tot cas, la negativa al reconeixement mèdic de l’empresa ha de ser flagrant i expressa., i ha de quedar demostrat que s’ha citat al treballador.
La suspensió de l’abonament del complement és dona únicament a causa de la inassistència del treballador de baixa a la citació de l’empresa; mai es pot donar perquè l’empresa consideri que no hauria d’estar d’IT (per considerar que les lesions no son incapacitants de forma temporal) o perquè no ha aportat la documentació mèdica o similars (a la pràctica fer entrega o no a l’empresa de la documentació mèdica del treballador de baixa és totalment voluntari).
En realitat, el reconeixement mèdic no està regulat al citat article 20.4 de l’ET, sinó a l’article 22 LPRL (llei de prevenció de riscos laborals), que determina que no és obligatori pel treballador (només en casos molt concrets en que es pugui posar en perill al treballador o a tercers). Per tant, el reconeixement mèdic no és obligatori pel treballador, i en cas d’inassistència només pot comportar la pèrdua del complement de la IT (segons l’article 20.4 de l’ET)
L’anàlisi mèdic no pot atemptar contra la intimitat del treballador, ha de tenir la finalitat exclusiva de “verificar” la IT (mai pot tenir una finalitat sancionadora o coercitiva), i no poden ser donats els resultats a l’empresari, que només pot saber si està verificat o no (molt interessant STSJ Pais Basc AS 2004/3734). No és ajustat a dret tampoc citar a les revisions mèdiques lluny del centre de treball (STSJ Andalusia 2265/1999).
L’informe mèdic de l’empresa mai pot donar l’alta (claríssima, STSJ Andalusia AS 1994/2144); si l’empresa (o l’empresa de control de la IT contractada per l’empresa) entén que no hi ha causa mèdica de la situació de baixa mèdica la llei no determina cap possibilitat d’actuació per donar alta o proposta d’alta. Si fes una proposta d’alta al metge de família o a l’ICAM, no està gens clar ni el mecanisme per fer-ho, ni aquests estan obligats a atendre aquesta opinió de l’empresa.
La jurisprudència ha acceptat que l’empresa externalitzi aquesta activitat de control, i per tant que contracti una empresa que controli i verifiqui l’estat de salut dels treballadors de baixa de l’empresa principal (sentència de l’Audiència Nacional núm. 4/2020, de 20 enero), amb els mateixos límits que l’empresa principal.
Les dades mèdiques exclusivament poden ser tractades per personal mèdic, mai per personal no mèdic, i encara menys pels encarregats o caps de l’empresa.
Finalment, hem de diferenciar però clarament aquestes empreses subcontractades per controlar la baixa de les Mútues laborals (establertes com a entitats col·laboradores de la Seguretat Social). Les Mútues laborals poden donar l’alta en cas de baixes professionals, també en cas d’inassistència a citacions de baixes comunes, i poden fer proposta d’alta argumentada a l’ICAM.
Per tant, les empreses poden controlar la baixa dels seus treballadors de baixa mèdica (o subcontractar empreses que ho facin) citant-los a reconeixements mèdics, però hem de tenir molt clar que no poden donar l’alta mèdica i en cas d’inassistència al reconeixement mèdic únicament poden suspendre el pagament del complement de la baixa establert per Conveni Col·lectiu, si aquest existeix. Si no existeix cap complement de la baixa abonat per l’empresa (el típic és l’augment del 75% al 100% de la baixa a càrrec de l’empresari) no poden fer cap actuació legal.
