Una sentència justifica l'absència per atendre l'eutanàsia d'un animal de companyia

L’origen del conflicte es troba en la decisió empresarial d’acomiadar una treballadora per acumulació de suposades absències injustificades en un període d’un mes, d’acord amb el que preveu el conveni col·lectiu del sector del contact center que assenyala com a causa d’extinció del contracte acumular tres o més absències en 30 dies. L’empresa considerava que la manca d’assistència a la feina en quatre dates concretes constituïa una falta molt greu mereixedora de la màxima sanció disciplinària.

La resolució judicial, però, rebutja aquesta interpretació i analitza de manera individualitzada cadascun dels dies imputats, posant un èmfasi especial en l’absència del 29 de novembre de 2024, quan la treballadora es va veure obligada a acudir d’urgència al centre veterinari davant l’empitjorament sobtat de l’estat de salut de la seva gossa, que finalment va ser eutanasiada aquell mateix dia per no perllongar el patiment de l’animal. Sobre aquests fets, la sentència valora que no es pot considerar aquesta absència com injustificada perquè «tot i ser cert que no existeix un permís o llicència a l'Estatut dels Treballadors ni al Conveni» que respongui a la necessitat imperiosa d’atendre un animal a càrrec, «raons humanitàries, ètiques i morals justifiquen que s'hagi prioritzat la salut d'un animal domèstic que pràcticament agonitzava com a a conseqüència del seu precari estat de salut a causa de la seva edat respecte de la obligació d'acudir al lloc de treball». Sobre aquesta qüestió, la sentència remarca que «resultaria immoral que l'animal hagués hagut de perllongar l'agonia fins que la treballadora acabés la seva jornada més enllà de les 16:00 hores perquè tornés a casa seva, portés la gossa fins a la clínica veterinària i es procedís a aplicar-li l’eutanàsia». En aquest sentit, la resolució del Jutjat Social 25 de Barcelona invoca la Llei 7/2023, de protecció dels drets i el benestar dels animals per recordar que l’objectiu de la norma no és només garantir condicions materials adequades sinó també «regular el reconeixement i la protecció de la dignitat dels animals per part de la societat».

Pel que fa a la resta de dies en què segons l’empresa la treballadora es va absentar sense justificació, el jutjat determina que una de les suposades absències correspon en realitat a una falta de puntualitat, i no a una inassistència completa, mentre que només dues absències poden considerar-se injustificades. En aquest punt, la resolució recorda la necessitat d’aplicar l’anomenada teoria gradualista, segons la qual els mecanismes sancionadors contemplats a la norma general o, com era el cas, en el conveni col·lectiu d’aplicació han de ser valorats de forma individualitzada i atenent a les circumstàncies concretes, de tal forma que l’acció disciplinària sigui veritablement proporcional a la gravetat dels fets, sense que càpiga aplicar sancions, i encara menys acomiadar, com a conseqüència d’automatismes.

«El dret laboral no pot ignorar el canvi cultural i social en la forma d’entendre la nostra responsabilitat com a cuidadores d’animals»

Albert Vallribera, advocat del Col·lectiu Ronda que ha representat la treballadora en aquest procediment, valora que la sentència del Jutjat Social 25 de Barcelona aporta diferents punts d’interès jurídics. «D’una banda -reflexiona l’advocat- la sentència recorda que el poder disciplinari de l’empresa no és automàtic ni il·limitat, i que no es pot exercir de manera mecànica i aliena al context en què es produeixen els fets, sense ponderar la seva veritable gravetat, les circumstàncies concretes i la bona fe de la persona treballadora». Vallribera, però, considera que el caràcter innovador de la sentència deriva de «la mirada jurídica, però també humana i moral, amb la qual s’avalua la necessitat de la treballadora d’absentar-se de la feina per atendre la necessitat inajornable de la seva gossa». Per a l’advocat, «aquesta sentència no fa altra cosa que atendre el canvi profund que des de fa anys s’ha produït en la relació que mantenim com a persones i com a societat en conjunt amb els animals que ens acompanyen que, sortosament, han deixat de ser considerats com simples béns per esdevenir allò que són: éssers vius titulars de drets sobre els quals, com a cuidadores, tenim una responsabilitat objectiva que no és superficial ni capritxosa sinó exigible i imperativa». En aquest sentit, Vallribera creu que «el dret laboral no pot ignorar aquest canvi en la forma d’entendre la nostra relació amb els animals, especialment quan entren en joc situacions d’urgència vital. És necessari abordar amb urgència una regulació específica que permeti no pas justificar qualsevol absència però sí establir en quines circumstàncies excepcionals, urgents i acreditades, una persona treballadora ha de poder prioritzar les necessitats del seu animal per sobre de l’obligació d’acudir a la feina. No podem exigir que algú ignori, com és el cas analitzat en aquesta sentència, l’agonia i el patiment de l’animal amb qui conviu. Per a situacions com aquesta, han d’existir mecanismes que aportin empara i seguretat a la persona treballadora, sense que depengui de la bona entesa o la liberalitat de l’empresa».