Malgrat els dubtes generats recentment, entenem que les baixes mèdiques de les persones que treballen a centres sanitaris i sociosanitaris derivades de la Covid-19 han de ser considerades derivades de contingència professional. Ho analitza el nostre company Oriol Arechinolaza
Davant de la nova situació de rebrots per COVID-19 que s'està patint actualment a Catalunya i a la resta de l'Estat Espanyol, els professionals que presten serveis en centres sanitaris i sociosanitaris tornen a adquirir rellevància social i mediàtica. En conseqüència, un aspecte que entenem que s'ha de tenir clar davant d'aquesta situació és el caràcter professional de les baixes mèdiques d'aquest conjunt de treballadors/es que derivin de l'exposició laboral al Coronavirus.
Durant l'estat d'alarma, el legislador va realitzar un intent per reforçar la protecció del conjunt de treballadors que presten serveis a centres sanitaris i sociosanitaris mitjançant el Reial Decret-llei 19/2020, de 26 de maig, pel qual s'adopten mesures complementàries en matèria agrària, científica, econòmica, d'ocupació i Seguretat Social i tributàries per a pal·liar els efectes de la COVID-19. A l'article 9 d'aquest Reial Decret s'establia:
"1. Las prestaciones de Seguridad Social que cause el personal que presta servicios en centros sanitarios o socio-sanitarios, inscritos en los registros correspondientes, y que en el ejercicio de su profesión, hayan contraído el virus SARS-CoV2 durante cualquiera de las fases de la epidemia, por haber estado expuesto a ese riesgo específico durante la prestación de servicios sanitarios y socio-sanitarios, cuando así se acredite por los servicios de Prevención de Riesgos laborales y Salud Laboral, se considerarán derivadas de accidente de trabajo, al entender cumplidos los requisitos exigidos en el artículo 156.2.e) del texto refundido de la Ley General de la Seguridad Social, aprobado por el Real Decreto Legislativo 8/2015, de 30 de octubre".
I en relació a la durada d'aquesta presumpció, l'apartat segon del precepte disposava: "2. Esta previsión se aplicará a los contagios del virus SARS-CoV2 producidos hasta el mes posterior a la finalización del estado de alarma, acreditando este extremo mediante el correspondiente parte de accidente de trabajo que deberá haberse expedido dentro del mismo periodo de referencia."
Per tant, un cop acabada la situació de l'estat d'alarma i transcorregut un mes des de la seva finalització, la consideració com a derivats d'accident de treball, via article 156.2.e) de la LGSS, va decaure el dia 21/07/2020 i això ha comportat una situació d'incertesa jurídica per a amplis col·lectius de treballadors (metges, infermers, auxiliars de geriatria, netejadores de centres sanitaris etc...) que no tenen clara la contingència dels processos de baixa fruit de l'exposició laboral a la COVID-19.
Considerem que la regulació que va fer el legislador durant l'Estat d'Alarma no era en cap cas necessària, ja que la vigent normativa en matèria de Seguretat Social ja atorgava suficient protecció als treballadors i treballadores dels centres sanitaris i sociosanitaris. Com a Col·lectiu Ronda entenem que les contingències dels processos de baixa mèdica que s'hagin donat per exposició laboral a la COVID-19 dels treballadors referenciats han de ser classificats com a derivats de Malaltia Professional en aplicació de l'article 157 de la LGSS.
En l'actual situació entenem que s’ha d’aplicar el Quadre de Malalties Professionals, establert pel Reial Decret 1299/2006, de 10 de novembre, que estableix els criteris per a la seva notificació i registre i on es determina:
«GRUPO 3, AGENTE A, SUBAGENTE 01
3 Enfermedades profesionales causadas por agentes biológicos
Enfermedades infecciosas causadas por el trabajo de las personas que se ocupan de la prevención, asistencia médica y actividades en las que se ha probado un riesgo de infección:
- Personal sanitario.
- Personal sanitario y auxiliar de instituciones cerradas.
- Personal de laboratorio.
- Personal no sanitario, trabajadores de centros asistenciales o de cuidados de enfermos, tanto en ambulatorios como en instituciones cerradas o a domicilio.
- Trabajadores de laboratorios de investigación o análisis clínicos.
- Trabajos de toma, manipulación o empleo de sangre humana o sus derivados.
- Odontólogos.
- Personal de auxilio
- Trabajadores de centros penitenciarios.»
I concretament, el Reial Decret 664/1997, de 12 de maig, sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb la exposició a agents biològics durant el treball, es determina el «Coronaviridae», com a agent biològic de classificació 2 («b; Agente biológico del grup 2: aquél que puede causar una enfermedad en el hombre y puede suponer un peligro para los trabajadores, siendo poco probable que se propague a la colectividad y existiendo generalmente profilaxis o tratamiento eficaz».)
En el mateix sentit s’ha de fer referència a la normativa comunitària existent en relació a l’exposició laboral al coronavirus com a agent de caràcter biològic. En aquest sentit podem observar que la molt recent Directiva (UE) 2020/739 de la Comissió de 3 de juny de 2020 ha procedit a la inclusió del SARS-Cov-2 a la llista dels agents biològics que són patògens humans coneguts, modificant la Directiva 2000/54/CE del Parlament Europeu sobre la protecció dels treballadors contra els riscos relacionats amb la exposició a agents biològics durant el treball. En aquesta Directiva, concretament a l’article tercer, s’estableix: «Artículo 3. Ámbito de aplicación. Identificación y evaluación de los riesgos. 1. La presente Directiva se aplicará a las actividades en las que los trabajadores estén o puedan estar expuestos a agentes biológicos debido a la naturaleza de su actividad profesional.»
Per tant, es pot observar com existeix un marc normatiu extens que determina que l'exposició laboral a la COVID-19 i les prestacions de Seguretat Social que se'n poden derivar poden tenir la consideració de malaltia professional. Considerem que en els processos de baixa dels professionals de centres sanitaris i sociosanitaris fruit de l'exposició a COVID es poden identificar els tres elements necessaris per tal que operi la presumpció legal establerta en l’art. 157de la LGSS, ja que trobem:
1.- L’activitat, és a dir, la prestació de serveis en centres sanitaris i sociosanitaris (hospitals, residències etc..).
2.- L’agent, exposició laboral a un dels agents, concretament el "Coronaviridae", classificats com agents biològics en el Reial Decret 664/1997 així com a la Directiva 2020/739.
3.- La malaltia, en aquest cas la COVID-19.
Una vegada exposat tot l'anterior, és important fer referència al fet que en el cas de les Malalties Professionals tant el legislador com la jurisprudència han establert una presumpció "iure et de iure" del caràcter professional de la malalties incloses en el Llistat del RD 1299/2006. En efecte, la presumpció «iuris et de iure» es pot definir com aquella operació lògica a través de la qual es considera acreditat un fet desconegut a partir d’un altre sobre l’existència del qual no existeix dubte i que no admet prova en contrari. I així ho ha recollit el Tribunal Suprem en la sentència de 05/11/2014 (RCUD: 1515/2013) on disposa:
«La jurisprudencia de esta Sala de lo Social del Tribunal Supremo, a partir de la sentencia de 19 de mayo de 1986 ( RJ 1986, 2578) , ha venido señalando, que a diferencia del accidente de trabajo respecto del que es necesaria la "prueba del nexo causal lesión- trabajo" para la calificación de laboralidad, "en virtud de la presunción contenida en el artículo 116 de la Ley General de la Seguridad Social ( RCL 1994, 1825) tal prueba no se exige al trabajador en ningún caso en las enfermedades profesionales listadas" - sentencias de 25 de septiembre de 1991 ( RJ 1991, 8653) (rec. 460/1991); 28 de enero de 1992 ( RJ 1992, 130) (rec. 1333/1990); 4 de junio de 1992 ( RJ 1992, 4785) (rec. 336/1991); 9 de octubre de 1992 ( RJ 1992, 7624) (rec. 2032/1991); 21 de octubre de 1992 ( RJ 1992, 7663) (rec. 1720/1991); 5 de noviembre de 1991 (sic) ( RJ 1992, 8783) (rec. 462/1991; 25 de noviembre de 1992 ( RJ 1992, 8835) (rec. 2669/1991), y más recientemente, 14 de febrero de 2006 ( RJ 2006, 2092) (rec. 2990/004)-, "mientras que sí se pide en principio en los accidentes de trabajo en sentido estricto". »
Per tant, des del nostre punt de vista, les prestacions de Seguretat Social dels treballadors de centre sanitaris i sociosanitaris causades per l'exposició laboral a la COVID-19 han de ser considerades com a derivades de malaltia professional, sense que correspongui al treballador o treballadora afectat la prova de la contingència professional ja que opera la presumssió "iure et de iure" regulada a l'article 157 de la LGSS.
Ara és moment de que tant l'INSS com les Mútues Col·laboradores realitzin una deguda aplicació del marc normatiu vigent i reconeguin el caràcter professional de les baixes mèdiques que es produeixin durant la situació de pandèmia per tal de garantir la necessària protecció als i les treballadores.
