Condemnen l’Hospital de la Vall d’Hebron per les conseqüències i seqüeles d’un ictus diagnosticat amb 24 hores de retard

La tarda del 21 de gener de 2022, a les 19.39h, un pacient va acudir al CUAP de Casernes de Sant Andreu (Barcelona) acompanyat de la seva filla després que aquesta constatés que el seu pare, amb qui havia estat al matí del mateix dia sense apreciar cap tipus d’alteració en les seves facultats, presentava un quadre de desorientació, confusió i i dificultats per a expressar-se. Al centre sanitari, es realitza una exploració urgent on es detecta desorientació i un curs de la parla desorganitzat, raó per la qual el CUAP activa el denominat Codi Ictus i el deriva de forma immediata a l’Hospital de Vall d’Hebron, on es traslladat pel SEM amb documentació en la que es fa constar l’activació del protocol d’actuació i la possibilitat de que la persona pateixi un atac isquèmic cerebral. Cal recordar que aquest protocol especialitzat constitueix un circuit d’actuació urgent que ha de coordinar tots els nivells assistencials (emergències, atenció primària, hospitals, i unitats especialitzades) per garantir una resposta ràpida i homogènia davant qualsevol sospita de que una persona pugui estar experimentant un accident cerebrovascular. L’objectiu del Codi és que no passin més de 60 minuts entre el moment que una persona reporta els primers símptomes i comenci a rebre el tractament adequat atès que, en cas d’ictus, cada minut que passa després de l’inici dels símptomes implica la pèrdua de milions de neurones, de manera que una actuació ràpida pot marcar la diferència entre una recuperació funcional i una discapacitat permanent.

Incompliment del Protocol i tardança en el diagnòstic

Tot i ingressar al Servei d’Urgències transcorreguda menys d’una hora des de la seva arribada al CUAP, i segons consta acreditat a la sentència, el servei de triatge del centre mèdic -on el facultatiu que va atendre el pacient va reconèixer en seu judicial «desconèixer en aquell moment els criteris per a l’activació del Codi ICTUS»- no va continuar amb els processos establerts al Protocol, que inclouen derivar de forma immediata la possible víctima d’un ictus al servei de neurologia. En comptes d’això, durant la nit de l’ingrés hospitalari i el matí següent, a Vall d’Hebron es tracta el pacient com si presentés un quadre confusional o encefalitis vírica, realitzant proves (analítica, Rx de tòrax, TAC craneal inicial) que no mostren alteracions significatives ni aporten indicis definitius sobre la causa de les afectacions. 

No és fins l’endemà a les 19h, amb gairebé 24 hores d’endarreriment respecte el que estableix el Protocol, que davant la persistència de la simptomatologia se sotmet al pacient a la revisió per part d’un especialista en neurologia que diagnostica una afàsia mixta que podria tenir origen en un ictus de l'artèria cerebral mitjana esquerra. Diagnòstic plenament confirmat l’endemà, dia 23 de març, mitjançant la realització d’un TAC que evidencia l’existència d’un infart cerebral com a conseqüència del qual, i després de rebre l’alta l’1 de març de 2022, el pacient mostra un quadre permanent d’afàsia que continua afectant de forma significativa a dia d’avui la seva capacitat per comunicar-se i conservar l’autonomia personal.

Pèrdua d’oportunitat terapèutica

La sentència del Jutjat Contenciós Administratiu número 6 de Barcelona determina que el pacient té dret a ser indemnitzat pel servei públic de salut en considerar que l’assistència sanitària oferta per l’Hospital de la Vall d’Hebron va ser deficient per l’incompliment dels paràmetres i circuit assistencial establert pel Codi Ictus, malgrat la plena compatibilitat de la simptomatologia del pacient amb els indicadors propis d’un accident cerebral. Una tardança en la realització d’una valoració especialitzada que va comportar el que la doctrina judicial considera una «pèrdua d’oportunitat terapèutica», és a dir, la impossibilitat d’accedir a tractaments mèdics com la fibrinòlisi intravenosa o la la trombectomia mecànica que d’haver-se aplicat dins el lapse de 4.5 hores o 6 hores respectivament des de l’aparició dels símptomes haguessin pogut incrementar entre un 33% i un 48% les possibilitats de que el pacient superés l’incident cerebral sense conseqüències permanents o amb seqüeles molt menys greus que l’afàsia que a dia d’avui l’impedeix continuar amb la seva vida prèvia a l’ictus. 

El Jutjat admet que en casos com aquest, resulta impossible establir amb total certesa que un diagnòstic puntual de l’ictus hagués pogut garantir la plena recuperació del pacient sense conseqüències ulteriors . Però, en qualsevol cas, es constata que el pacient va ingressar a l’hospital en un moment en què els esmentats tractaments, que han mostrat la seva efectivitat a l’hora de minimitzar els efectes d’un ictus, encara es podien aplicar amb la qual cosa, cal considerar que es va privar al pacient d’una possibilitat d'accedir a una curació completa o gairebé completa que la intervenció primerenca hagués pogut oferir. 

La responsabilitat dels professionals sanitaris

Òscar Serrano, membre de l’equip jurídic que ha assessorat el pacient afectat en aquest procediment de reclamació pels danys i perjudicis soferts com a conseqüència de l’incompliment del Protocol Ictus per part del servei d’emergències de l’Hospital de Vall d’Hebron, recorda que «des del punt de vista jurídic, els professionals sanitaris no tenen una obligació de resultat, és a dir, no se’ls pot exigir que sempre aconsegueixin guarir o assolir els objectius pretesos de les seves intervencions i tractaments. Però, en canvi, sí tenen el que es denomina una obligació de mitjans que implica que han d’actuar amb diligència, coneixement i respecte als protocols i estàndards professionals en tot moment». En aquest cas, l’advocat admet que «mai no és senzill determinar quan ens trobem davant d’un cas de mala praxi mèdica i cada situació requereix d’una anàlisi acurada» però recorda que «en termes generals podem parlar de responsabilitat quan no es reconeixen els símptomes d’un ictus, no es practiquen les proves necessàries o no s’actua amb la rapidesa que exigeixen els protocols» , tal i com ha succeït en el cas enjudiciat. «No es pot afirmar amb certesa quin hauria estat el resultat dels tractaments, però no hi ha dubte que la demora ha reduït de manera significativa les possibilitats de recuperació del pacient i ha pogut agreujar les greus conseqüències que continua patint quatre anys després de l’ictus».

El cas analitzat no és només la història d’un error diagnòstic, sinó un exemple clar de com la manca d’aplicació dels protocols pot tenir conseqüències irreversibles. En patologies com l’ictus, el temps no és només un factor clínic: és, en la pràctica, un element essencial del dret a una assistència sanitària adequada.

Quan aquest temps es perd per una fallada del sistema, no només es redueixen les possibilitats de recuperació, sinó que es trasllada al pacient una càrrega que no li correspon: la de suportar unes seqüeles que, potencialment, s’haurien pogut evitar.