Ictus: el temps ho és tot

A l’Estat espanyol, més de 100.000 persones pateixen anualment un ictus i prop de 25.000 perden la vida com a conseqüència d’accidents cerebrovasculars, esdevenint una de les principals causes de defunció, especialment entre les dones. La gravetat d’aquestes estadístiques i l’evidència científica de que un diagnòstic precoç i ràpid per tal d’aplicar els tractaments necessaris és l’única forma de salvar vides i reduir les seqüeles neurològiques de les persones que el pateixen ha fet que, des de fa anys, el sistema sanitari adoptés l’anomenat «Protocol Ictus». Aquest protocol constitueix un circuit d’actuació urgent que coordina tots els nivells assistencials (emergències, atenció primària, hospitals, i unitats especialitzades) per garantir una resposta ràpida i homogènia davant qualsevol sospita de que una persona pugui estar experimentant un accident cerebrovascular. L’objectiu és que no passin més de 60 minuts entre el moment que una persona reporta els primers símptomes i comenci a rebre el tractament adequat atès que, en cas d’ictus, cada minut que passa després de l’inici dels símptomes implica la pèrdua de milions de neurones, de manera que una actuació ràpida pot marcar la diferència entre una recuperació funcional i una discapacitat permanent. En canvi, quan el diagnòstic s’endarrereix, augmenta dramàticament el risc de mort, dependència i deteriorament cognitiu, al mateix temps que disminueixen dràsticament les opcions terapèutiques. Per això, reconèixer els símptomes i activar immediatament el “Codi Ictus” és essencial per garantir una atenció urgent i efectiva.

Existeix responsabilitat quan el diagnòstic és tardà?

Mai no és senzill respondre la pregunta de en quins casos i circumstàncies existeix una mala praxi mèdica i, per tant, responsabilitat, des del punt de vista legal per part dels professionals sanitaris. Cada cas ha de ser analitzat de forma acurada, però, en termes generals, podem dir que en aquells casos en què la professional sanitària -metge d’urgències, metge de capçalera, neuròleg, etc- no reconeix els símptomes d’ictus, no sol·licita la realització de les proves adients o no actua en el temps que reclama el protocol específic d’actuació, podríem estar davant un cas de mala praxi mèdica vinculada al que s’anomena pèrdua d’oportunitat terapèutica, és a dir, una disminució considerable de les probabilitats de reduir l’abast dels danys com a conseqüència de la demora en aplicar el tractament adequat. 

Quan això és produeix i una persona pateix un ictus sense que aquest hagi estat correctament identificat i tractat neix el dret a reclamar pels perjudicis soferts que, en el cas d’aquesta patologia, poden ser greus i, malauradament, permanents, afectant la qualitat de vida, l’autonomia de la persona i, en el pitjor dels casos, arribant a causar la mort. 

Des del punt de vista del Dret sanitari i de Danys, els professionals sanitaris tenen el que es coneix com una obligació de mitjans, però no pas de resultat. És a dir, no se’ls pot exigir que la seva actuació conclogui sempre de forma positiva i assolint l’objectiu perseguit però, en canvi, sí és exigible que actuïn en tot moment amb diligència, coneixement i atenent als protocols establerts, seguint i respectant els estàndards professionals.

Danys i nexe de causalitat

Per reclamar la responsabilitat dels professionals i centres sanitaris cal acreditar l’existència d’un dany indemnitzable (mort, incapacitat, seqüeles físiques, deteriorament funcional, pèrdua d’autonomia...) i un vincle de causalitat entre el dany sofert i l’actuació negligent, incloent-hi la pèrdua d’oportunitat terapèutica abans esmentada. És imprescindible, per tant, compilar tota la documentació i informació mèdica possible per poder analitzar amb deteniment l’historial clínic i gairebé sempre serà necessari comptar amb informes pericials mèdics per part de pèrits especialitzats que permetin comprovar si l’assistència rebuda per la persona es va adequar als protocols establerts o, en sentit contrari, es va allunyar de la «Lex Artis», causant o agreujant el dany i les conseqüències de l’ictus.

Termini per reclamar

A l’hora d’establir quin és el termini per poder reclamar per una eventual mala pràctica mèdica, el primer que cal diferenciar és si l’actuació negligent s’ha produït en l’àmbit de la sanitat pública o privada. Aquesta distinció no tan sols afecta al termini de reclamació sinó també a la via que haurem de seguir per reclamar.

En cas que la malpraxi hagi estat en un centre públic, podem reclamar en concepte de responsabilitat patrimonial de l’Administració en via administrativa, o bé per acció directe a la Companyia Asseguradora de l’administració en via civil, i per fer-ho disposem d’un any des de que es té coneixement de l’abast de la malapraxi. És a dir, en el cas d’un ictus, disposarem d’un any per reclamar a comptar des de l’estabilització de les lesions, moment en què és possible determinar amb seguretat l’abast precís de les seqüeles i el dany a indemnitzar.

Pel supòsit que l’actuació negligent hagi estat en un centre privat, la reclamació es produirà en via civil (i no pas contenciosa-administrativa, com en el cas anterior), podent reclamar contra la Mútua mèdica (si aquesta ha intervingut), contra el centre mèdic i/o contra el professional que ha comès la negligència mèdica, depenent del cas concret.

Els terminis variaran en funció de contra qui és dirigeixi l’acció, i poden anar des de l’any de la responsabilitat contractual (termini de dret comú), als 3 anys també de responsabilitat extracontractual (termini dret foral), als 5 anys de responsabilitat contractual (dret comú), als 10 anys de la responsabilitat extracontractual (dret foral), sense oblidar el termini de 5 anys per reclamar contra la Mútua mèdica. Com en el cas anterior, aquest termini començarà a computar a partir de la consolidació dels danys i perjudicis i no necessàriament des del moment del fet causant, que seria l’ictus o accident cerebrovascular.
 

Què es pot reclamar? (indemnització i exemples)

Les persones afectades poden reclamar per diferents conceptes susceptibles de ser indemnitzats i compensats, sempre seguint la tesi de la reparació íntegra del dany sofert, i entre d’altres destaquem els següents:

• Danys i perjudicis causats a la integritat física i psíquica del pacient.
• Despeses actuals i futures derivades de la necessitat d’assistència sanitària: rehabilitació, teràpies, adaptació de l’habitatge en cas de limitació de la mobilitat o pèrdua d’autonomia....
• Pèrdua d’ingressos derivada de la incapacitat laboral, ja sigui temporal o permanent.
• Danys morals (patiment, pèrdua de qualitat de vida, dany estètic...)

Els imports indemnitzatoris poden variar enormement en funció de la gravetat i la importància de les seqüeles i perjudicis soferts. Per tant, és imprescindible analitzar cas per cas i amb deteniment l’estat clínic posterior i l’afectació sobre la qualitat de vida per establir una quantia que compensi els diferents àmbits lesionats.

Conclusió

El diagnòstic i el tractament precoç de l’ictus poden marcar la diferència entre una recuperació quasi completa i una vida marcada per les seqüeles, que poden ser greus i limitar per sempre més la nostra capacitat. Quan la resposta sanitària no ha estat l’adequada, poden existir els fonaments que permetin la persona afectada o la seva família reclamar per les conseqüències d’una atenció deficient i no ajustada als protocols ideats per minimitzar i reduir els perjudicis causats per un ictus.

El procés de reclamació pot arribar a ser complex i requereix de l’assessorament de professionals expertes, tant en l’àmbit jurídic com mèdic. Una prova sòlida és la millor garantia de que es reconeguin els danys soferts i la nostra condició de víctimes quan l’actuació sanitària no ha assolit el grau de diligència requerit. Les persones que han de conviure amb els efectes d’un ictus que no es va tractar adequadament tenen dret a ser compensades i obtenir una reparació justa en els termes legalment establerts.