La necessitat de cadira de rodes ha de ser declarada Gran Invalidesa
La doctrina del Tribunal Suprem ha declarat reiteradament en diverses sentències que la necessitat d'una persona d'ús de cadira de rodes determina que sigui declarat en situació de Gran Invalidesa, per necessitar l'ajuda d'una tercera persona.
El fet de ser declarat en situació de Gran Invalidesa dona dret a la persona afectada no només al 100% del que percebia anteriorment (sense abonar impostos), sinó a més a més d'un important complement per poder accedir a que una tercera persona l'ajudi en les tasques bàsiques de la vida diària.
Aquesta doctrina la podem observar per exemple en diverses sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya:
Sentencia Tribunal Superior de Justícia Catalunya núm. 7419/2007 (Sala de lo Social, Secció 1), de 26 octubre
“se viene posteriormente admitiendo que el mero hecho de precisar silla de ruedas para trasladarse de un punto a otro basta para considerar la existencia de la gran invalidez, y se especifica, con una loable interpretación finalista y con un detalle que excluye la posibilidad de aplicar restringidamente el precepto, en un supuesto de parálisis de ambas piernas que obligaba a utilizar tal tipo de silla, que "aunque ésta permite cierta movilidad, su uso no es suficiente para lograr una completa autonomía de inválido" y que "ese medio auxiliar no puede utilizarse en terrenos de trazado irregular y en pendiente y no es posible acceder con él a determinados transportes, ni superar las denominadas barreras arquitectónicas tan frecuentes en las modernas formas de urbanismo, con lo que subsiste esa necesidad de la asistencia de otra persona que tipifica la situación protegida”
Sentencia Tribunal Supremo (Sala de lo Social), de 1 junio 2012, núm. 4095/2012
“li dificulta empènyer la cadira de rodes que precisa per a desplagar-se. D'aquesta argumentació ja es deriva que precisa ajuda de tercera persona per una de les activitats bàsiques de la vida quotidiana, ja que el desplacament de una persona fora del seu habitatge s'ha de considerar tambe activitat essencial, docs no es pot pretendre que la reclusiö en la vivenda permeti una qualitat de vida digne. Per altra banda, la dificultat de mobilitzar-se en cadira que es valora, de forma autònoma (…) comporta tambe la necessitat d'ajuda essencial per altres aspectes de la vida quotidiana, com es canviar de la cadira al llit, etc., que exigeixen esforcos ffsics similars, qiie l'actor no te capacitat per realitzat”
Aquesta doctrina, a pesar d'algunes poques sentències en sentit contrari, s'està imposant en els jutjats, reconeixent les limitacions d'aquestes persones.