Dret a xiular
Les duríssimes sancions proposades per la Comissió Antiviolència del Consell Superior d'Esports en relació a la xiulada contra l'himne espanyol i la presència del rei Felip VI a la final de la Copa del Rei de futbol exemplifiquen, una vegada més, la deriva autoritària i repressiva de l'Estat.
La darrera edició de la final de la Copa del Rei disputada al Camp Nou no va ser escenari de cap aldarull o episodi de violència. No va haver ni abans, ni durant, ni després del partit baralles, enfrontaments entre aficionats d'ambdós contendents o cap incident que pogués posar en perill la integritat física d'alguna de les més de 80.000 persones que es van aplegar per seguir en directe el desenvolupament d'aquest esdeveniment esportiu.
Sí, en canvi, va haver una gran i sorollosa xiulada de la qual van ser partícips bona part dels assistents al partit coincidint amb l'emissió de l'himne d'Espanya per la megafonia de l'estadi i l'aparició del monarca FelipVI a la llotja d'autoritats. Una situació que si bé és possible que pugui ofendre a algú o resultar en un dany moral per a qui sentís ultratjats símbols que percebés com a propis, difícilment es poden encabir en la definició de violència. Per contra, resulta ben fàcil concloure que aquesta és una actuació evidentment emparada en la llibertat d'expressió, al contrari del que succeeix si intentem trobar arguments per equiparar els xiulets dels aficionats amb una expressió de violència.
Malgrat aquesta evidència, la Comissió Antiviolència -encarregada, suposadament, de combatre la violència i no pas de reprimir la llibertat d'expressió- ha anunciat i publicitat ostensiblement la seva proposta de sancions econòmiques tant per a la Federació de Futbol, com als clubs participants i organitzadors de la final i, encara més greu,contra tot un seguit d'entitats i associacions a les que acusa d'haver estat instigadores i inductores d'aquesta xiulada elevada a la categoria de brot de violència. És a dir, a les que acusa i pretén sancionar amb multes de fins a 100.000 € -i 90.000€ més per al president d'una de les entitats- pel fet d'haver convidat al públic assistent a fer ús de quelcom que l'ordenament jurídic espanyol considera digne d'especial protecció: la llibertat d'expressió.
A hores d'ara, difícilment es pot fer una avaluació estrictament jurídica i tècnica de quins són els fonaments legals que invoca i sustenten l'actuació de la Comissió antiviolència, atès que no es coneixen més arguments que aquells recollits per la premsa. Més fàcil -molt més fàcil- és portar el debat sobre la decisió adoptada per la Comissió al terreny del senderi i l'elemental sentit comú. I si ho avaluem des d'aquest punt de vista, es fa molt difícil no concloure que les sancions proposades són d'una evident desproporció i no troben cap altra justificació que la voluntat coercitiva contra una forma innocent i inofensiva d'expressar el malestar o la disconformitat com és el xiulet.
Les sancions neixen de la mateixa vocació de castigar qualsevol forma de dissidència i protesta que alimenta la recent reforma del Codi Penal o l'entrada en vigor de la vergonyosa Llei de Seguretat Ciutadana que, per cert, també es mostra especialment severa amb algunes formes de protesta pacífica arribant a contemplar, fins i tot, penes de presó.
És possible que un anàlisi acurat de l'actuació de la Comissió Antioviolència serveixi per concloure que les sancions proposades com tot sembla indicar no s'ajusten a dret o no tenen base suficient per prosperar, no ho podem saber encara, però el que és evident i indiscutible és que aquest Estat es mostra essencialment obert a vulnerar la llibertat d'expressió, a imposar el silenci temorenc abans que afrontar la crítica i esgrimir la força com a argument irrefutable. Mala tàctica per a qui hauria de cercar formes d'adhesió i apropament amb Catalunya i amb la ciutadania de l'Estat en general. Les complicitats es creen amb la mà estesa i no pas amb el puny tancat.
Articles relacionats: