Una nova sentència declara la invalidesa absoluta per fatiga crònica severa


Breu anàlisi de la sentència que ens han notificat al Col·lectiu Ronda, nº 169/2021 del Jutjat Social 10 de Barcelona de 27 d’abril de 2021, que declara en situació d’Incapacitat Permanent i Absoluta una treballadora que pateix el Síndrome de Fatiga Crònica severa, a més de Fibromiàlgia, Síndrome de Sensibilitat Química Múltiples (SQM) i Síndrome d’Electrosensibilitat, entre d’altres.

He cregut interessant comentar aquesta sentència, ja que des de l’INSS i l’SGAM (Tribunal Mèdic depenent de l’ICS, antigament ICAM) es continua denegant de forma sistemàtica la invalidesa a les persones (principalment dones) que pateixen Fatiga Crònica, Fibromiàlgia o SQM. Malgrat comptar amb informes mèdics dels especialistes de la sanitat pública, les persones afectades en grau sever d’aquestes patologies son obligades a litigar en llargs procediments judicials per a que es reconegui la seva incapacitat per a treballar.

Sentència del JS10 de Barcelona

La sentència nº 169/2021 del Jutjat Social 10 de Barcelona de 27 d’abril de 2021, analitza el cas d’una treballadora a la que l’INSS havia denegat (a proposta de l’SGAM) la invalidesa i havia donat l’alta, malgrat patir, segons el fet provat segon:

«Síndrome de sensibilización central, Síndrome de fatiga crónica CIM G93.3 Grado III, Fibromialgia (CIE M79.0) Grado II, Síndrome de sensibilidad química múltiples 995.3 GII, Síndrome seco de mucosas, Síndrome de electrosensibilidad, Distimia, Desautonomia con ortostatismo y distermia»

En base a aquest diagnòstic, en el seu Fonament de Dret Quart, la sentència desenvolupa el cas.

«Consta informe perteneciente al Hospital Clinic de Barcelona, que dispuso que la actora padece de Síndrome de sensibilización central, de fatiga crónica CIM G93.3 Grado III, fibromialgia (CIE M79.0) Grado II, de sensibilidad química múltiples 995.3 GII, de Síndrome seco de mucosas, de electrosensibilidad, de distimia, y desautonomia con ortostatismo y destérmia. De dicho informe se extrae que se trata de un conjunto de enfermedades de curso crónico, oscilante, relacionadas entre sí por el fenómeno común de sensibilización central, lo que le provoca una marcada limitación funcional sin poder hacer ni el 30% del global de sus actividades previas»

Alhora, malgrat la representació lletrada de l’INSS va argumentar en l’acte de judici que la patologia de la treballadora era «subjectiva» i que l’anomenat Síndrome de Fatiga Crònica no podia representar cap invalidesa determinada de forma «objectiva», la sentència argumenta que:

«El síndrome de fatiga crónica es una afección de cansancio o agotamiento fuerte y prolongado, caracterizado por una falta de fuerza o fatiga acentuada, que es prolongada en el tiempo y que interfiere en las actividades cotidianas de la persona, que no es compatible con el descanso y que no está causado de manera directa por otras enfermedades, de tal manera que ha de ser fuerte para provocar una disminución del 50% de la capacidad de la persona para realizar sus actividades cotidianas”

I per aquest motiu, argumenta concloent la sentència:

«Por ello, aplicado al caso entiendo que la valoración del informe del Hospital Clinic es meridianamente claro y patente objetivando unas limitaciones tales que hacen valedora a la actora de una prestación de incapacidad permanente absoluta para realizar cualquier tipo de trabajo”

Per tant, la sentència comentada entén que no només pot determinar-se la patologia patida per la treballadora, sinó que està afecta d’una Incapacitat Permanent i Absoluta, derivada de Malaltia Comuna, per no poder realitzar cap feina remunerada, amb dret a percebre una pensió del 100% de la seva Base Reguladora.

Aquesta sentència ve a ratificar la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Cataunya (TSJC). En reiterades sentències, el TSJC no ha acceptat la interpretació de l’INSS i l’SGAM que deneguen de forma sistemàticament la declaració d’invalidesa a aquestes persones, sempre que hagin estat els metges especialistes en la matèria de la sanitat pública (que fan el seguiment mèdic al pacient)els que hagin deixat constància de la gravetat de la patologia en cada cas.

He cregut interessant comentar aquesta sentència, ja que des de l’INSS i l’SGAM (Tribunal Mèdic depenent de l’ICS, antigament ICAM) es continua denegant de forma sistemàtica la invalidesa a les persones (principalment dones) que pateixen Fatiga Crònica, Fibromiàlgia o SQM. Malgrat comptar amb informes mèdics dels especialistes de la sanitat pública, les persones afectades en grau sever d’aquestes patologies son obligades a litigar en llargs procediments judicials per a que es reconegui la seva incapacitat per a treballar.

Sentència del JS10 de Barcelona

La sentència nº 169/2021 del Jutjat Social 10 de Barcelona de 27 d’abril de 2021, analitza el cas d’una treballadora a la que l’INSS havia denegat (a proposta de l’SGAM) la invalidesa i havia donat l’alta, malgrat patir, segons el fet provat segon:

«Síndrome de sensibilización central, Síndrome de fatiga crónica CIM G93.3 Grado III, Fibromialgia (CIE M79.0) Grado II, Síndrome de sensibilidad química múltiples 995.3 GII, Síndrome seco de mucosas, Síndrome de electrosensibilidad, Distimia, Desautonomia con ortostatismo y distermia»

En base a aquest diagnòstic, en el seu Fonament de Dret Quart, la sentència desenvolupa el cas.

«Consta informe perteneciente al Hospital Clinic de Barcelona, que dispuso que la actora padece de Síndrome de sensibilización central, de fatiga crónica CIM G93.3 Grado III, fibromialgia (CIE M79.0) Grado II, de sensibilidad química múltiples 995.3 GII, de Síndrome seco de mucosas, de electrosensibilidad, de distimia, y desautonomia con ortostatismo y destérmia. De dicho informe se extrae que se trata de un conjunto de enfermedades de curso crónico, oscilante, relacionadas entre sí por el fenómeno común de sensibilización central, lo que le provoca una marcada limitación funcional sin poder hacer ni el 30% del global de sus actividades previas»

Alhora, malgrat la representació lletrada de l’INSS va argumentar en l’acte de judici que la patologia de la treballadora era «subjectiva» i que l’anomenat Síndrome de Fatiga Crònica no podia representar cap invalidesa determinada de forma «objectiva», la sentència argumenta que:

«El síndrome de fatiga crónica es una afección de cansancio o agotamiento fuerte y prolongado, caracterizado por una falta de fuerza o fatiga acentuada, que es prolongada en el tiempo y que interfiere en las actividades cotidianas de la persona, que no es compatible con el descanso y que no está causado de manera directa por otras enfermedades, de tal manera que ha de ser fuerte para provocar una disminución del 50% de la capacidad de la persona para realizar sus actividades cotidianas”

I per aquest motiu, argumenta concloent la sentència:

«Por ello, aplicado al caso entiendo que la valoración del informe del Hospital Clinic es meridianamente claro y patente objetivando unas limitaciones tales que hacen valedora a la actora de una prestación de incapacidad permanente absoluta para realizar cualquier tipo de trabajo”

Per tant, la sentència comentada entén que no només pot determinar-se la patologia patida per la treballadora, sinó que està afecta d’una Incapacitat Permanent i Absoluta, derivada de Malaltia Comuna, per no poder realitzar cap feina remunerada, amb dret a percebre una pensió del 100% de la seva Base Reguladora.

Aquesta sentència ve a ratificar la jurisprudència del Tribunal Superior de Justícia de Cataunya (TSJC). En reiterades sentències, el TSJC no ha acceptat la interpretació de l’INSS i l’SGAM que deneguen de forma sistemàticament la declaració d’invalidesa a aquestes persones, sempre que hagin estat els metges especialistes en la matèria de la sanitat pública (que fan el seguiment mèdic al pacient)els que hagin deixat constància de la gravetat de la patologia en cada cas.