Vaga feminista 8-M: molt camí a fer
Ara fa 4 anys, i a l’estela del ressò mundial assolit pel moviment ‘Me Too’ de denúncia de l’assetjament sexual, es va celebrar per primera vegada la vaga feminista coincidint amb la celebració del Dia Internacional de la Dona Treballadora.
...........................
Una mobilització històrica que va treure al carrer la veu de milions de dones arreu del món i que, només a l’Estat espanyol, es va concretar amb més de 120 marxes i manifestacions a diferents ciutats i pobles per intentar esberlar amb contundència el silenci còmplice al voltant de la pervivència de les múltiples formes de discriminació per raó de gènere que continuen afectant les dones.
Ha plogut molt des de la celebració d’aquella vaga. I si parlem de discriminació, cal dir que plou sobre mullat. Indiscutiblement, hi ha avenços en matèria d’igualtat i alguns especialment significatius. Però la velocitat del canvi no s’adiu amb la urgència de la necessitat. Perquè d’allò que parlem és del fet que la meitat de la població viu en situació de greuge i que, tal i com esmenta la famosa cita, la idea de que les dones són persones i que entre persones només pot existir igualtat de drets continua sent radical. Estranyament radical.
A dia d’avui, la igualtat és aparença. Les normes poden ser neutres però els seus efectes no ho són i precarietat és una paraula de gènere femení no tan sols en termes gramaticals. La bretxa salarial continua situada per sobre d’un intolerable 20%, afectant també les futures pensions. El vidre és un material que hauria de ser fràgil, però que sembla impossible de trencar quan d’allò que parlem és dels sostres de vidre que limiten els horitzons professionals. El pes de les tasques domèstiques i, sobretot, de l’esforç relacionat amb la cura de les persones (grans i petites) continua sense redistribuir-se en termes d’equitat i recau de forma aclaparadora sobre les dones que són, precisament com a conseqüència d’aquest pes, les que continuen sacrificant salari i temps de treball. Les dones continuen sent assassinades per motivacions exclusivament masclistes i tot i el desplegament normatiu dels darrers anys, la protecció arriba tard o no ho fa mai en molts casos en què existien denúncies prèvies. Situació que encara s’agreuja més quan constatem, tal i com fan nombrosos estudis, que entre les noves generacions no tan sols perviuen aquest tipus de conductes violentes sinó que, fins i tot, en algunes de les seves manifestacions s’agreugen i n’augmenta la tolerància. I no, no és una forma de violència. Són violències, en dolorós plural. Violència física, psicològica i sexual; violència simbòlica i cultural; violència econòmica i laboral. Violència que, com succeeix amb «precarietat» també és una paraula de gènere femení.
Com també ho són valentia i esperança. I avui és un molt bon dia per recordar-ho i emprar tots els mitjans, incloent-hi el dret de vaga, per fer visible la lluita feminista i la reclamació d’un món on la meitat de la població no ostenti la categoria de ciutadanes de segona.