Com es determina la contribució de cadascun dels cònjuges al sosteniment dels fills menors?
En els procediments de separació, divorci o extinció de la relació de parella en els quals trobem menors implicats, una de les qüestions més importants a considerar -i, sovint, també una de les més problemàtiques- és la determinació de la contribució de cadascun dels progenitors al sosteniment econòmic dels fills comuns
Com en tants altres aspectes relacionats amb el dret de família, cal tenir present que no existeixen fórmules rígides ni regles estrictes a l’hora d’establir la quantia de l’anomenada pensió d’aliments. En comptes d’això, el Codi Civil català atorga en aquest àmbit preeminència i àmplies facultats als progenitors per acordar en els termes que millor considerin l’assumpció de les despeses derivades dels fills comuns sempre i quan el pacte assolit respecti l’interès superior dels menors.
En absència d’acord entre les parts, l’import de la pensió d’aliments es fixarà en un procediment judicial prenent com a base de la decisió que s’adopti el contingut de l’article 237.9 del Codi Civil de Catalunya que estableix que «la quantia dels aliments es determina en proporció a les necessitats de l’alimentat i als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades a prestar-los». D’aquest breu redactat podem extreure els conceptes que, de forma general, conformen el nucli essencial de qualsevol decisió que afecti la pensió d’aliments:
a) Obligació dels progenitors de contribuir als sosteniment econòmic
b) Determinar la necessitat del menor
c) Identificar les possibilitats econòmiques dels progenitors
Repassem breument cadascun d’aquests conceptes
Obligació de contribuir al sosteniment econòmic del menor
Els progenitors són responsables incondicionalment del sosteniment econòmic dels seus fills i tenen l’obligació indefugible de proveir-los de tot allò necessari per preservar la seva alimentació, educació i desenvolupament personal. Així, la Constitució Espanyola recull a l’article 39.3 que «els pares han de prestar assistència de tota mena als fills tinguts dins o fora del matrimoni, durant la minoria d'edat i en els altres casos en què legalment procedeixi». Per tant, els ex-cònjuges tenen l’obligació de contribució i només en casos absolutament excepcionals, tal i com veurem en apartats posteriors d’aquest article, aquest imperatiu es pot veure minorat en la seva intensitat i sempre amb caràcter temporal i de forma condicional. A més a més, i al contrari del que habitualment es pensa, com també abordarem més endavant, el fet d’acordar la custòdia compartida dels menors no extingeix en absolut l’obligació de contribució econòmica al sustent dels menors.
Necessitat del menor
El concepte de sosteniment econòmic i el de necessitats del menor no s’esgota ni molt menys, malgrat la denominació de pensió d’aliments, en l’alimentació del nen o la nena sinó que abasta com esmentàvem anteriorment el conjunt de despeses (educació, vestimenta, sanitat...) que puguin tenir origen en el menor. És per tant un concepte extens i ampli. En aquest sentit, ja sigui per assolir un acord entre les parts o per facilitar la tasca decisòria del jutjat competent, resulta imprescindible identificar amb la major precisió possible quines són realment aquestes despeses, incloent-hi en el càlcul tant les despeses ordinàries (escolarització, tractaments mèdics no coberts per la Seguretat Social que el menor estigui seguint, excursions obligatòries de l’escola, quotes de l’AFA, vestimenta...) com les despeses extraordinàries que puguin aparèixer de forma més difícilment possible de predir i les despeses derivades de la realització d’activitats extraescolars per part de l’infant, preveient que aquestes poden anar canviant en el decurs del temps.
Evidentment, anticipar amb la necessària precisió el conjunt de despeses que genera una criatura i, en consonància, l’import necessari per satisfer aquestes necessitats sense que la dissolució de la parella suposa pel menor una pèrdua de qualitat de vida ni l’alteració radical del que havia estat la seva quotidianitat és una tasca complicada i subjecte a multitud de factors que poden intervenir per alterar aquest càlcul. Tot i que cal reiterar que no existeixen regles inamovibles d’aplicació al càlcul de la pensió d’aliments ni formules magistrals, l’objectiu final de regular aquesta contribució és preservar, precisament, el benestar del menor i que aquest no esdevingui víctima en l’àmbit material de l’extinció de la relació dels seus cònjuges. Sent així, tot i la necessitat de mantenir el principi de proporcionalitat, l’interès que la resolució judicial ha de protegir a l’hora d’establir l’import de la pensió és exclusivament el del menor, de tal forma que si és necessari s’avantposi el seu benestar al dels cònjuges.
Bon exemple d’això és que, fins i tot en casos en que ens trobem davant una una situació de baixos ingressos o rendes molt limitades, els tribunals han anat consolidant el concepte de «pensió mínima de subsistència» -situat habitualment al voltant dels 300 euros mes, a raó de 150 euros per progenitor- com a llindar mínim inamovible de despesa vinculada a la criança d’un menor siguin quines siguin les circumstàncies econòmiques dels progenitors. Única i exclusivament una situació manifesta d’extrema insuficiència econòmica per part d’un dels progenitors podria fer que, temporalment, aquesta obligació de contribució es situés per sota de l’import de la pensió mínima de subsistència, sent aquest un cas sempre excepcional i gens habitual.
Una bona opció a l’hora d’intentar evitar els habituals conflictes que es generen entre els membres de la parella extinta per la divergència de criteri respecte quines despeses són imprescindibles i quines tenen un caràcter accessori o superflu és incorporar al redactat del conveni regulador del divorci el major nombre possible de partides de despesa consensuades entre les parts. És important que al conveni es detalli amb la màxima precisió quines despeses queden cobertes per l’import de la pensió d’aliments i quina serà la forma de procedir respecte les que es considerin extraordinàries i les vinculades a activitats extraescolars, així com en quins casos i davant quines situacions es requerirà del consentiment d’ambdós progenitors per sufragar una determinada despesa. En cas de dubtes o conflicte, la primera via de resolució serà acudir a la literalitat del text del conveni acordat entre les parts o al text de la sentència que regula el divorci o la separació i, per tant, com més detallat sigui aquest, més elements de judici tindrem a la nostra disposició i menys marge quedarà per a la discrepància.
Possibilitats econòmiques dels progenitors
Com dèiem abans remetent-nos a l’article 39 del Codi Civil de Catalunya, l’import de la pensió d’aliments es determinarà en base a les necessitats del menor o o menors i «als mitjans econòmics i a les possibilitats de la persona o les persones obligades» a abonar-la. En absència d’acord, el jutge determinarà la quantia de la pensió suficient per equilibrar el binomi necessitat-possibilitat analitzant els recursos econòmics dels progenitors i prenent en consideració qüestions com ara el règim de custòdia atorgat o el dret d’ús assignat a l’antic habitatge familiar. En cas, per exemple, que tots dos membres de la parella estiguessin pagant conjuntament la hipoteca del pis però després del divorci s’atorgués el dret d’ús a un d’ells per raó d’interès, major necessitat de protecció o guarda dels fills, el cònjuge que resta obligat a seguir pagant l’habitatge però no el pot ocupar podrà, en cas que estigui obligat a abonar una pensió, veure integrada en aquesta l’import que li correspongui del pagament de l’habitatge com si fos una contribució en espècie.
Pensió i custòdia compartida
Com abans avançàvem, molta gent pensa que el fet que el règim de custòdia sigui compartit desactiva l’obligació d’abonar una pensió d’aliments però, si bé es cert que en molts casos això acaba sent així, el cert és que res no impedeix legalment que malgrat la custòdia pugui ser compartida es determini l’obligació per un dels cònjuges d’abonar aquesta pensió. Aquest supòsit es pot materialitzarà quan, per exemple, existeixi una diferència notòria i desequilibri evident pel que fa a les possibilitats econòmiques dels membres de la parella, fins i tot en cas que els recursos del progenitor que té la custòdia atribuïda siguin suficients per garantir la satisfacció de les necessitats del menor. Segons un criteri cada vegada més estès entre la judicatura, la imposició d’una pensió d’aliments malgrat no existeix una necessitat material evident que la justifiqui i el fet que la custòdia sigui compartida té com a principal objectiu preservar l’estabilitat del menor front a la possibilitat de que aquest experimenti importants alteracions en el nivell de vida en funció de amb quin dels seus progenitors estigui convivint en cada moment. Una diferència que, d’altra banda, podria arribar a influenciar al menor i condicionar la seva relació amb cadascun d’ells.
Al marge de l’acord per a abonar una pensió d’aliments, també és perfectament factible que a través d’un pacte entre les parts o per decisió judicial es determini una contribució asimètrica al sosteniment del menor on la participació de cadascun dels progenitors a l’hora d’abonar les despeses generades -per exemple, mitjançant ingressos a un compte comú- es faci de forma proporcional als respectius ingressos.
En definitiva, i sigui quin sigui el règim de guarda dels menors i els termes en què s’hagi produït el cessament de la convivència dins la parella, determinar la necessitat d’abonar una pensió d’aliments i establir-ne la quantia és una qüestió d’elevada complexitat on cal conjugar com a element indispensable i horitzó final de qualsevol iniciativa que s’adopti el benestar dels menors i la plena satisfacció de les seves necessitats afectives i materials.
