Un dels dubtes més estesos entre empreses i persones treballadores arran de la nova regulació del teletreball té a veure amb el tractament fiscal que cal atorgar a les possibles compensacions dineràries o en espècie que derivin del treball a distància.
El recent Reial Decret-Llei 28/2020 que regula el teletreball que es realitza de forma habitual estableix al seu article 11 que serà obligació de l’empresa dotar el treballador dels mitjans necessaris per desenvolupar a distància les seves tasques i fer-se càrrec del manteniment d’aquest equipament així com de l’eventual assistència tècnica que sigui necessària.
El següent article, el 12, afegeix que la persona treballadora no haurà d’assumir les despeses relacionades amb els equips, les eines o qualsevol altre requeriment necessari que estigui vinculat a la seva pràctica laboral. Per tant, per evitar l’assumpció d’aquests costos, l’empresa haurà de sufragar o compensar les despeses, segons la normativa.
Retribució en espècie i retribució dinerària
Atenent a l’esmentat contingut de la nova regulació, podem veure que el compliment d’aquestes obligacions empresarials (subministrar els mitjans necessaris i compensar les despeses generades) originen una renda pel treballador que, en el cas dels equipaments, té la consideració de retribució en espècie i en el segon, sufragar les despeses, adquireix la naturalesa d’una retribució dinerària. I com és lògic, ambdues formes de renda tenen aparellades obligacions fiscals tant per a les empreses com pels propis treballadors vinculades a l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) sense que el nou Reial Decret-Llei incorpori cap tipus de consideració addicional o matisació respecte la normativa ordinària que, per tant, entenem és de plena i efectiva aplicació.
a. IRPF i retribució en espècie
La fiscalitat i definicions de les retribucions en espècie la trobem regulada a l’article 42.1 de la Llei de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (LIRPF) que assenyala que constitueix una retribució en espècie la utilització, el consum o la obtenció de béns, drets o serveis oferts per l’empresa per a finalitats particulars de forma gratuïta o per un preu inferior al normal de mercat.
Sobre aquesta qüestió cal parar especial atenció a la negreta que acompanya les paraules «per a finalitats particulars» doncs és aquí on rau la veritable clau que permet resoldre els dubtes sobre el tractament fiscal que correspon a aquesta forma material o immaterial de retribució. Atenent a aquesta especificació, qualsevol eina o instrument facilitada per l’empresa que tingui una finalitat exclusivament professional destinada a permetre el desenvolupament a distància de la prestació laboral NO ha de considerar-se un rendiment de treball i, per tant, no tributa per l’IRPF.
Ara bé, recordem-ho, l’exempció de tributació només és pel supòsit en què el bé lliurat per l’empresa no es pugui utilitzar per a finalitats particulars. Si se’ns dóna, per exemple, un ordinador que podem fer servir un cop finalitzada la nostra jornada laboral, tant l’empresa com el propi treballador hauria de tributar per la part corresponent al període d’us particular, doncs la part dedicada a la pràctica laboral , tal i com hem vist, està exempta de tributació.
Sent així, si es pretenen desactivar les conseqüències fiscals del fet de facilitar, com és pertinent, els mitjans necessaris per treballar a distància, el millor que poden fer empreses i treballadors és explicitar que no és permès un ús particular de les eines subministrades.
b. Retribució dinerària i compensació de despeses
En aquest cas, a diferència del que succeeix amb la retribució en espècie, la normativa vigent és més taxativa. Els diners abonats per l’empresa per tal que els seus empleats adquireixen l’equipament necessari per treballar a distància o compensar les despeses vinculades a subministraments (aigua, llum, connexió a internet...) es consideren un rendiment del treball i, com a tal, l’empresa ha de practicar la retenció corresponent i computarà a efectes de càlcul de la base de cotització a la Seguretat Social
Una normativa millorable
En el seu moment, quan explicàvem les principals característiques de la nova regulació del teletreball, ja ens vam mostrar crítics amb la manca de precisió i l’excessiva laxitud en alguns aspectes rellevants de la norma. I el mateix ens agradaria fer respecte la dimensió fiscal i tributària del Reial Decret-Llei 28/2020. Si la finalitat declarada de la norma era, com es va dir, afavorir i facilitar el foment del treball a distància i garantir que aquesta modalitat no comportés cap tipus de perjudici pels treballadors, probablement hagués estat convenient que tant la retribució en espècie com la dinerària es declaressin explícitament com conceptes extrasalarials exempts de tributació i cotització, desactivant algunes de les reticències que les empreses puguin tenir a l’hora de facilitar l’accés del treball a distància dels seus treballadors i treballadores. Però sense cap referència ni determinació específica, hem de concloure que la norma que regeix és l’ordinària en vigor amb anterioritat a l’aprovació del RD-LL 28/2020 pel que fa a la naturalesa i tributació d’aquestes partides. Una altra oportunitat perduda, doncs.
