Aturem la barbàrie. Imposem la pau


Estem assistint a una tragèdia sense precedents entre Israel i Palestina. Un conflicte que aquests dies ha pres una magnitud inimaginable i front el qual no podem quedar callats quan veiem que sistemàticament es violen els drets humans més bàsics cap a una població civil innocent.

Una població inserida en un conflicte massa complex, atrapat en un espiral de greuges i venjances i en el qual totes les potències internacionals hi juguen el seu paper estratègic. I massa ple d’interessos.

El conflicte a la terra de Palestina enfonsa les arrels en una foscor mil·lenària. La mirada que posem sobre els seus orígens i conseqüències és, necessàriament, la que prové dels ulls maldestres de la persona miop. Però aquesta manca de traça no és excusa per apartar, incòmodes, la mirada. La indiferència no pot ser refugi per a la consciència. El dolor i el patiment és un llenguatge universal que ens interpel·la amb claredat, amb la urgència del crit desesperat que clama per ajut i una mà estesa.

L’Estat d’Israel està obligat a posar fi immediatament a les salvatges i draconianes mesures de càstig col·lectiu imposades a la població civil palestina i atendre la legalitat internacional, abandonant el camí cap enlloc emprés en la lluita contra l’organització Hamas. Un espiral de violència que s’alimenta mútuament, on tothom hi té responsabilitats, però quan hi ha asimetria, aquesta responsabilitat la tenen amb major intensitat els actors amb més poder.

Entre l’Estat d’Israel i el poble palestí, la cadena de greuges previs i raons per a l’odi sembla eterna. I cadascuna de les baules d’aquesta cadena està plena de sang i de terribles històries de sofriment. Però costa recordar uns episodis tan greus i salvatges com els viscuts aquests darrers dies. «Legítima defensa» o «resposta proporcionada» són construccions retòriques i pretesament fonamentades en concepcions jurídiques que no poden donar empara al comportament de l’Estat d’Israel. No hi ha justificació possible per fer de la població de Gaza en la seva totalitat un objectiu militar. Ni per infringir un càstig inhumà com és el tall de subministraments bàsics com l’aigua corrent a un territori precari i densament poblat. Ni per obligar a un èxode sense solució ni final a milions de persones. No hi ha justificació per una política que ignora el fet que a l’altra banda del conflicte, sigui quin sigui el conflicte, sempre hi ha persones, amb tots els drets i la dignitat inherents a la condició humana.

Israel va néixer com a Estat arran d’una resolució de l’ONU. La seva existència és fruit de la legalitat internacional. I és aquesta mateixa legalitat internacional que ignora arrogantment a la qual és urgent i necessari que torni a sotmetre’s. No tan sols aquests dies. Fins i tot en la guerra, la màxima expressió de les baixeses de l’ésser humà, existeixen regles. En aquest conflicte, s’ignoren. La població civil mereix protecció. Les morts només són xifres vistes des de la distància i darrera d’un mur sòlid d’hipocresia. També la d’Europa, la dels Estats Units, la de les tiranies assentades en trons d’or, petroli i armament per vendre. La de tothom que veu victòries, moviments geoestratègics al servei dels seus bruts interessos en els cossos dels nens morts, en el patiment de les persones segrestades o en les runes fumejants de cases, escoles i hospitals.

Potser assistim a un conflicte irresoluble, però cal que cessi la violència, el genocidi i les polítiques d’exterminació, que no poden tenir cabuda ni perpetuar-se davant la inacció del món. El silenci és còmplice. El terror no és més legítim quan pretén ser la resposta al terror. És necessari aturar la mort de civils innocents atrapats a la terra de ningú entre trinxeres que ha esdevingut Gaza. És necessari que el conflicte trobi altres camins lluny de la barbàrie. Camins de diàleg i negociació i no pas aquest enorme cost en vides humanes. Estem obligats a demanar la pau. I, si cal, imposar-la.

Una població inserida en un conflicte massa complex, atrapat en un espiral de greuges i venjances i en el qual totes les potències internacionals hi juguen el seu paper estratègic. I massa ple d’interessos.

El conflicte a la terra de Palestina enfonsa les arrels en una foscor mil·lenària. La mirada que posem sobre els seus orígens i conseqüències és, necessàriament, la que prové dels ulls maldestres de la persona miop. Però aquesta manca de traça no és excusa per apartar, incòmodes, la mirada. La indiferència no pot ser refugi per a la consciència. El dolor i el patiment és un llenguatge universal que ens interpel·la amb claredat, amb la urgència del crit desesperat que clama per ajut i una mà estesa.

L’Estat d’Israel està obligat a posar fi immediatament a les salvatges i draconianes mesures de càstig col·lectiu imposades a la població civil palestina i atendre la legalitat internacional, abandonant el camí cap enlloc emprés en la lluita contra l’organització Hamas. Un espiral de violència que s’alimenta mútuament, on tothom hi té responsabilitats, però quan hi ha asimetria, aquesta responsabilitat la tenen amb major intensitat els actors amb més poder.

Entre l’Estat d’Israel i el poble palestí, la cadena de greuges previs i raons per a l’odi sembla eterna. I cadascuna de les baules d’aquesta cadena està plena de sang i de terribles històries de sofriment. Però costa recordar uns episodis tan greus i salvatges com els viscuts aquests darrers dies. «Legítima defensa» o «resposta proporcionada» són construccions retòriques i pretesament fonamentades en concepcions jurídiques que no poden donar empara al comportament de l’Estat d’Israel. No hi ha justificació possible per fer de la població de Gaza en la seva totalitat un objectiu militar. Ni per infringir un càstig inhumà com és el tall de subministraments bàsics com l’aigua corrent a un territori precari i densament poblat. Ni per obligar a un èxode sense solució ni final a milions de persones. No hi ha justificació per una política que ignora el fet que a l’altra banda del conflicte, sigui quin sigui el conflicte, sempre hi ha persones, amb tots els drets i la dignitat inherents a la condició humana.

Israel va néixer com a Estat arran d’una resolució de l’ONU. La seva existència és fruit de la legalitat internacional. I és aquesta mateixa legalitat internacional que ignora arrogantment a la qual és urgent i necessari que torni a sotmetre’s. No tan sols aquests dies. Fins i tot en la guerra, la màxima expressió de les baixeses de l’ésser humà, existeixen regles. En aquest conflicte, s’ignoren. La població civil mereix protecció. Les morts només són xifres vistes des de la distància i darrera d’un mur sòlid d’hipocresia. També la d’Europa, la dels Estats Units, la de les tiranies assentades en trons d’or, petroli i armament per vendre. La de tothom que veu victòries, moviments geoestratègics al servei dels seus bruts interessos en els cossos dels nens morts, en el patiment de les persones segrestades o en les runes fumejants de cases, escoles i hospitals.

Potser assistim a un conflicte irresoluble, però cal que cessi la violència, el genocidi i les polítiques d’exterminació, que no poden tenir cabuda ni perpetuar-se davant la inacció del món. El silenci és còmplice. El terror no és més legítim quan pretén ser la resposta al terror. És necessari aturar la mort de civils innocents atrapats a la terra de ningú entre trinxeres que ha esdevingut Gaza. És necessari que el conflicte trobi altres camins lluny de la barbàrie. Camins de diàleg i negociació i no pas aquest enorme cost en vides humanes. Estem obligats a demanar la pau. I, si cal, imposar-la.