25-N. Prou impunitat i complicitats front a la violència masclista
Cada any, cada 25 de novembre, és necessari continuar denunciant totes les violències masclistes que atempten contra les dones pel sol fer de ser dones. Cada 25-N ens cal dir i repetir que ja n’hi ha prou d’impunitat i complicitats d’un sistema i d’una societat que avui, més que mai, amb l’auge del pensament d’extrema dreta i la conflictivitat global a tants territoris ens obliga a les dones a teixir totes les resistències per anar arrencant les arrels d’unes estructures patriarcals, que fan mal i colpegen en tants àmbits de la vida.
Davant la violència masclista, no hi ha lloc per a les mitges tintes. Qualsevol vacil·lació alimenta discursos negacionistes que maquillen la realitat per negar el maltracte i la violència contra les dones. Discursos que minimitzen els feminicidis i blanquegen els agressors. No condemnar aquests assassinats o restar en el silenci és també ser-ne còmplice. I aquesta complicitat és la que permet que la violència continuï i s’estengui.
Els feminicidis són la cara més extrema i cruel de la violència masclista, però no l’única. Les agressions són quotidianes i van minant la salut, la llibertat i la dignitat de les dones. Parlem de violències en plural perquè són una realitat estructural que travessa els nostres cossos i vides, en una intersecció de diferents àmbits: sexuals, econòmiques, digitals, en les cures, a la feina, a les fronteres, a escoles, però també a tantes institucions, com en l’àmbit judicial, on les dones ens sentim desprotegides davant una hostilitat que no té en compte les causes sistèmiques de les violències que patim. I per això cal un treball conjunt de tots els operadors jurídics per tal que acompanyin i assessorin des de l’empatia, però també amb l’objectiu de vetllar per la justícia social, perquè qualsevol agressió ens afecta a totes.
Queda clar que la lluita contra la violència masclista necessita un clar compromís polític i social. Però s’enfronta a l’amenaça creixent d’una extrema dreta i un masclisme organitzat que neguen sistemàticament i arreu totes aquestes violències i es conformen com a altaveus plens de discursos d’odi encaminats a silenciar les que clamen per un feminisme ple. Un feminisme que també denuncia les polítiques patriarcals, colonials, militars i racistes perpetrades contra els pobles i territoris deixant només mort i destrucció. El genocidi a la Franja de Gaza és avui un reflex atroç d’aquest augment de violència que atempta contra valors fonamentals com la igualtat, la justícia, la dignitat o el respecte cap als drets humans més elementals. I com en tota guerra i conflicte, per les dones, nens i nenes, aquestes polítiques d’ocupació i destrucció i bloqueig tenen un efecte que aguditza les desigualtats de gènere i les violències estructurals.
L’esforç per eradicar aquestes violències ha de continuar, dia a dia, sense matisos ni neutralitat. El camí és llarg, i per això cal dir ben alt i ben clar que «n’estem fartes» i que seguim juntes, diverses, vives i rebels, per detectar i denunciar unes violències que en massa ocasions es normalitzen, i obrir una finestra de resistències des de tots els fronts possibles. Per construir nous relats que ajudin a preservar la vida front a la violència masclista.