La Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans ha modificat el criteri que va exhibir el propi TEDH en la primera resolució del cas López Ribalda, al gener de 2018, i limita la utilització de sistemes ocults de videovigilància en centres de treball a alguns supòsits excepcionals.
D'una manera molt més matisada del que suggereixen alguns titulars periodístics profundament inexactes, la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha conclòs que la utilització de sistemes de viodeovigilància mitjançant càmeres ocultes en els centres de treball de l'existència dels quals no s'hagi informat a els treballadors podria no vulnerar el dret a la intimitat i la privacitat en determinats supòsits excepcionals.
El contingut de López Ribalda 2 (sobre la sentència original i el seu contingut podeu llegir aquí) dista molt de ser un aval a l'ús indiscriminat i no informat de càmeres ocultes com a mitjà adequat de control de la prestació laboral o protecció del propi patrimoni. A criteri del Tribunal amb seu a Estrasburg, l'obligació per part de les empreses d'informar amb antelació als treballadors de l'eventualitat d'estar sotmesos a mecanismes de videovigilància es manté plenament vigent i constitueix una garantia necessària per preservar el dret a la intimitat consagrat a l'article 8 de la Convenció Europea de Drets Humans i desenvolupat en nombrosa legislació comunitària i estatal (LOPD, Llei Orgànica de de Protecció de Dades Personals i Garantia des Drets Digitals).
No obstant això, davant d'aquesta norma general d'obligat seguiment, el TEDH estima que es pot admetre l'omissió del deure d'informació que lliga a les empreses en aquells supòsits excepcionals en què existeixin "sospites raonables" de la comissió d'"actes il·lícits o infraccions greus" que afectin severament "els interessos de l'empresa" i "sempre que no hi hagi mitjans alternatius menys intrusius". És a dir, en cap cas admet el TEDH, com alguns pretenen fer creure, que sigui lícit utilitzar càmeres ocultes sense informar la plantilla com a mesura preventiva o mecanisme de control habitual de la prestació laboral sinó que, únicament, s'admet el seu ús quan hi hagi indicis fundats de la comissió d'actes greus que només puguin ser revelats a través d'aquests mecanismes, sent responsabilitat dels tribunals nacionals valorar si la mesura és proporcionada i raonable.
Un pas més enllà del contingut de la Llei de Protecció de Dades en l'Àmbit Laboral
La sentència López Ribalda 2 no valida incondicionalment el contingut de la Llei Orgànica de de Protecció de Dades Personals i Garantia des Drets Digitals . Aquesta norma, de recent aprovació, manté el requisit d'informació prèvia per a les empreses que utilitzin sistemes de videovigilància en els centres de treball encara que els flexibilitza de forma important en aquells casos en què les gravacions obtingudes per aquests mitjans serveixin per captar, denunciar o sancionar "la comissió flagrant d'un acte il·lícit" per part dels treballadors. Quan sigui així, la norma considera que es podrà considerar satisfet el deure d'informació mitjançant la simple col·locació d'un dispositiu informatiu en un lloc prou visible identificant, almenys, l'existència del tractament, la identitat del responsable i la possibilitat d'exercir els drets previstos en els articles 15 a 22 del Reglament UE [drets d'accés, rectificació, cancel·lació i oposició]".
En aquest sentit, i atenent a la inviolabilitat essencial del dret a la privacitat, el TEDH matisa en profunditat la definició d'"acte il·lícit" introduint un criteri de gravetat i afectació sobre els interessos de l'empresa.
El necessari judici de proporcionalitat i ocasió
José Antonio González Espada, advocat de Col·lectiu Ronda que ha exercit la defensa jurídica de les treballadores de Mercadona acomiadades que van donar origen a aquest important cas, considera necessari ressenyar els aspectes positius d'una sentència que "si bé és cert que no estableix la prohibició taxativa d'utilitzar aquests sistemes de control que poden arribar a ser molt intrusius i coercitius de la nostra intimitat i privacitat, fixa uns límits al seu ús que que es poden considerar molt més protectors pel que fa als nostres drets que no pas aquells que emanen del redactat vigent de la Llei Orgànica de de Protecció de Dades Personals i Garantia des Drets Digitals".
La resolució de la Gran Sala del TEDH assenyala als tribunals nacionals com a responsables de valorar en cada cas si la instal·lació de càmeres ocultes i altres sistemes d'enregistrament està justificada seguint el principi genèric que com més gran sigui la intrusió en la intimitat dels treballadors , major requeriments de justificació haurà d'aportar l'empresa per tal que la prova obtinguda es consideri vàlida i no incórrer en una violació dels drets dels seus empleats. Així, per exemple, els tribunals hauran de prendre en consideració i analitzar davant de cada circumstància si les àrees sotmeses a videovigilància són mereixedores d'especial protecció (vestuaris, espais privats, despatxos individuals ...), si els indicis de comissió d'un il·lícit tenen sòlid fonament o ,per contra, resulten superficials i, especialment, si existien altres mitjans que raonablement haguessin pogut servir al propòsit perseguit comportant una menor intromissió en l'esfera íntima dels treballadors.
Sobre aquests elements, els tribunals competents hauran de realitzar un judici de proporcionalitat i oportunitat tenint en compte que tan sols un propòsit plenament justificat i absolutament depurat de la temptació de l'arbitrarietat pot validar una actuació empresarial que pren com a punt de partida l'incompliment del deure de informació. L'absència de justificació suficient, segons argumenta el TEDH, no tan sols pot merèixer el retret dels tribunals i la invalidació de les proves obtingudes per aquest mitjà sinó que també, generaria el dret dels treballadors afectats a acudir a altres vies com, per exemple, l'Agència Espanyola de Protecció de Dades per obtenir compensacions al perjudici causat a la seva intimitat.
"La sentència de la Gran Sala no desactiva -prossegueix González Espada- els mecanismes de protecció que operen sobre la nostra privacitat en el lloc de treball. Aclareix els termes en què pot aplicar-se la potestat que la legislació espanyola atorga a les empreses per incomplir l'obligació d'informar. El problema no rau en el text de López Ribalda 2 sinó en el contingut excessivament lax de la Llei Orgànica de de Protecció de Dades Personals i Garantia des Drets Digitals que exonera de culpa a les empreses infractores a condició que les càmeres ocultes serveixin per acreditar qualsevol acte il·lícit. En aquesta definició hi caben massa coses, incloent-hi comportaments de molt escassa incidència sobre l'interès de l'empresa. Això és precisament el que matisa el TEDH. No es pot justificar instal·lar càmeres sense informar-ne per prevenir qualsevol il·lícit. Han de ser comportaments greus i les sospites han d’estar fundades sobre l'existència d'indicis suficients".
