Entra en vigor la nova llei que pretén combatre el fenomen de l'ocupació il·legal d'habitatges
El proper dilluns 2 de juliol entrarà en vigor la nova Llei 5/2018 que modifica la d'Enjudiciament Civil per agilitzar el procés de desnonament dels habitatges ocupats il·legalment que siguin propietat de particulars i entitats públiques o sense ànim de lucre.
Els propietaris particulars així com les entitats públiques o sense ànim de lucre disposaran de nous mecanismes per instar el desallotjament i la recuperació del habitatges del quals siguin legals propietaris en cas que aquests hagin estat ocupats sense consentiment. La nova Llei 5/2018 modifica la d'Enjudiciament Civil per tal de permetre que els propietaris puguin interposar una demanda de recuperació de l'habitatge que serà notificada immediatament a les persones ocupants de l'immoble que, a la vegada, disposaran de només 5 dies per acreditar estar en possessió d'un títol de propietat de l'habitatge ocupat. Únicament l'existència i notificació d'aquest títol possessori servirà com a element d'oposició del demandat front a la pretensió de la persona o entitat propietària de l'habitatge que es vulgui recuperar. En cas que les persones ocupants de l'immoble no acreditin ser-ne propietàries o disposar d'autorització legal i vigent per fer-ne ús, es dictarà una sentència estimatòria que no admet possibilitat de recurs i que serà objecte d'execució sense ni tan sols esperar el termini mínim de 20 dies anteriorment vigent.
Emergència i exclusió
La nova Llei, impulsada al Parlament a proposta del grup del PdeCat, pretén deixar enrere les suposades dificultats que patien els propietaris d'habitatges que havien estat objecte d'ocupacions il·legals a l'hora de recuperar la possessió dels seus habitatges. Unes dificultats que identifica amb la manca de provisió al Codi Civil o, fins i tot al Codi Penal, de figures legals per combatre aquest fenomen amb diligència i agilitat, permeten que el procés de recuperació sigui el més ràpid possible.
Ara bé, cal tenir en compte que el caràcter urgent del procediment descrit, la brevetat dels terminis i la negació de la possibilitat de recurs poden arribar a suposar, al nostre entendre, terreny abonat per a una indesitjable col·lisió entre el legítim i raonable dret dels propietaris a recuperar la possessió del seu habitatge i la necessitat de minimitzar el risc que aquests veritables desnonaments express provoquin situacions de veritable emergència residencial i exclusió.
En aquest sentit, la Llei incorpora l'obligació de posar en coneixement dels «serveis públics competents» aquests procediments «per si fos procedent la seva actuació» i sempre i quan les persones ocupants de l'immoble «atorguin el seu consentiment» per a aquesta hipotètica intervenció dels serveis socials.
Minimitzar el problema
Tot i aquestes precaucions, el cert és que la Llei 5/2018 es redacta i aprova des de l'òptica de que l'ocupació d'habitatges és un fenomen que té més a veure amb pràctiques mafioses i anim de lucre que no pas amb l'existència de situacions de de desatenció, marginalitat i exclusió. Així s'afirma al preàmbul de la pròpia llei quan afirma que en paral·lel a l'increment de desnonaments «i en la major part de casos sense que existeixi relació alguna amb situacions d'extrema necessitat, ha aparegut també fenòmens d'ocupació il·legal premeditada, amb finalitat lucrativa, que, aprofitant de forma molt reprovable la situació de necessitat de persones i famílies vulnerables, s'ha emparat a l'alta sensibilitat social sobre el seu problema per disfressar actuacions il·legals per motivacions diverses, poques vegades responent a l'extrema necessitat». Fins dues vegades en la mateixa frase es nega que l'ocupació d'habitatges respongui a la necessitat de les persones i famílies que protagonitzen aquestes ocupacions. I això és girar-se d'esquenes a la realitat, doncs si bé és indiscutible que existeix una activitat de caire clarament criminal relacionada amb l'ocupació que, efectivament i tal com es diu, només pretén aprofitar-se de la desesperada situació de moltes famílies necessitades d'aixopluc, aquest fet no pot servir per ignorar i negar que en moltes altres ocasions, l'única motivació per ocupar aquests habitatges és la més absoluta necessitat i la ineficàcia per manca de recursos dels serveis socials a l'hora de garantir la dignitat.
L'obligació que estableix la norma de posar en comunicació dels «serveis públics competents» el desenvolupament d'uns processos que poden culminar amb el desallotjament de famílies en terminis que no excedeixin d'uns pocs dies no suposa, en absolut, garantir els drets d'aquestes famílies. És evident que aquests «serveis públics competents» no tenen a disposició un parc d'habitatges suficient i adequat per cobrir les necessitats que es puguin presentar en un país que ha viscut centenars de milers de desnonaments als darrers anys. Ara, moltes de les víctimes d'aquestes desnonaments que s'han vist abocades a l'ocupació com a última mesura i única alternativa a dormir al carrer estaran encara més desprotegides a través d'una llei que projecta sobre ells el prejudici de negar-los la condició de persones «necessitades». Els propietaris han de disposar, efectivament, de mecanismes efectius per garantir la tutela del seu dret a la propietat, però les persones que ocupen habitatge també han de disposar de garanties i protecció front a l'exclusió.
Escoltar al Consell Econòmic i Social de Nacions Unides
En el sentit de vetllar per la protecció dels drets de les persones desallotjades, convé recordar el dictamen que va fer el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Nacions Unides al 21 de juliol de 2017 en relació a un cas remès per un matrimoni espanyol amb fills menors a càrrec desallotjat del seu pis de lloguer. En aquella ocasió, després d'analitzar les característiques del cas, els mecanismes jurídics de defensa a disposició de la parella afectada i la resposta de les diferents administracions implicades, el Comitè va concloure que l'Estat espanyol no vetllava adequadament pel dret a un habitatge, especialment atenent a l'existència de menors. Entre d'altres consideracions, el Comitè afirmava que «els desallotjaments no haurien de donar lloc al fet que els afectats quedin sense habitatge. Per tant, si no disposen de recursos per a un habitatge alternatiu, els Estats han d'adoptar totes les mesures necessàries perquè en el possible se'ls proporcioni un altre habitatge, reassentament o accés a terres productives, segons resulti procedent. Els Estats han de prestar especial atenció als casos en què els desallotjaments afectin dones, nens, gent gran, persones amb discapacitat, així com a altres individus o grups que pateixin discriminació sistèmica o estiguin en una situació de vulnerabilitat. L'Estat té el deure d'adoptar mesures raonables per proveir habitatge alternatiu a les persones que puguin quedar sense sostre com a conseqüència d'un desallotjament, independentment de si tal desallotjament passa a instància de les autoritats de l'Estat o de particulars, com l'arrendador».
Arran d'aquest dictamen, Nacions Unides donava un termini màxim de 6 mesos a l'Estat espanyol per respondre i enviar per escrit al propi Comitè un compromís realista i ferm sobre les mesures que pensava adoptar per avançar en la direcció d'oferir les garanties exigides. La resposta d'Espanya no ha arribat mai a Nacions Unides. Per contra, el que arriba és una Llei on aquestes garanties tornen a ser ignorades.
