Càncer de mama i reconeixement de la incapacitat

Les seqüeles d'un càncer de mama sovint poden justificar una incapacitat permanent

Malgrat ser la forma de tumor maligne més habitual entre les dones a tot el món i tractar-se d'una malaltia que pot arribar a tenir una gran capacitat invalidant, les afectades continuen enfrontant-se a greus dificultats per accedir a la declaració d'incapacitat permanent.

L'estadística assenyala que 1 de cada 8 dones a l'Estat espanyol s'enfrontarà en el decurs de la seva vida a un càncer de mama, tot i que l'índex de prevalença de la malaltia presenta notables diferències per comunitats autònomes. Així, per exemple, si la mitjana estatal assenyala que aquesta forma de tumor afecta 50,9 persones de cada 100.000, a Catalunya la proporció de víctimes s'eleva fins a 83,9 afectades per cada 100.000 dones. És, en qualsevol cas, la forma de càncer més habitual entre les dones, suposant un 30% del total de casos de càncer diagnosticats anualment a l'Estat. I la incidència de la malaltia no deixa d'augmentar com a conseqüència de l'envelliment progressiu de la població i al fet que el diagnòstic de la patologia és, afortunadament, cada vegada més precoç.

Tot i la rotunditat de les xifres, des de la nostra cooperativa no tenim constància del reconeixement de l'origen laboral de cap cas de càncer de mama a Espanya. És a dir, segons l'INSS, ni els factors ambientals vinculats al lloc de treball ni l'activitat professional en si mateixa és causant de cap dels 26.000 casos que anualment es diagnostiquen a tot l'Estat, a diferència del que succeeix amb moltes altres formes de càncer.

Aquesta situació no és exclusiva d'Espanya. De fet, l'excepció la constitueix Dinamarca que ara fa uns anys va decidir incloure el càncer de mama com a malaltia d'origen laboral en el cas de les infermeres que treballaven en torns de nit. Un criteri que tenia com a precedent immediat el fet que la IARC (l'agència de Nacions Unides que lluita contra el càncer) va assenyalar l'any 2007 el treball nocturn com a «probable cancerígen» en constatar que l'activitat laboral en horari nocturn altera de forma crítica el ritme circadià provocant -entre d'altres múltiples afectacions- la supressió total o parcial de la producció de melatonina, substància de vital importància pel nostre organisme atesa la seva condició d'antioxidant i antitumoral. Més enllà, la IARC també constatava en el seu dictamen que la producció de melatonina es veia addicionalment afectada de forma significativa per una exposició excessiva a la llum artificial. Es, doncs, sobre aquestes consideracions de l'agència de Nacions Unides que el govern danès va adoptar una decisió que, com hem esmentat anteriorment, no ha tingut cabuda de moment en l'ordenament jurídic espanyol.

Capacitat invalidant

El fet que el càncer de mama no ostenti a Espanya la consideració de malaltia amb possible origen laboral no significa, per suposat, que les dones que el pateixen no puguin accedir al reconeixement de la seva situació d'incapacitat si les seqüeles consolidades de la malaltia són d'una entitat suficient com per limitar de forma significativa la nostra condició física fins el punt de fer impossible el desenvolupament de la professió habitual (incapacitat permanent en grau de total) o, si l'afectació és major, qualsevol tipus d'activitat laboral (incapacitat permanent en grau d'absoluta).

Cal destacar, però, que en referència al càncer de mama -com d'altra banda succeeix amb la pràctica totalitat de malalties- ens trobem davant el crònic problema d'infrareconeixement per part de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que, en molts casos, denega peticions d'invalidesa que finalment acaben sent reconegudes en seu judicial, després de presentar la corresponent demanda i aconseguir que un jutjat ens doni la raó. Aquest escenari és especialment habitual quan les seqüeles físiques permanents tenen a veure amb la pèrdua de mobilitat, coordinació o capacitat muscular de les extremitats superiors, una de les derivacions més freqüents en casos de càncer de mama. També resulta habitual, que els jutjats acabin reconeixent la incapacitat de la treballadora quan, com a conseqüència de l'agressivitat dels tractaments mèdics aplicats, la malalta acaba desenvolupant altres patologies de reconeguda capacitat invalidant com ara, per exemple, la Fatiga Crònica o la Fibromiàlgia.

La lluita pel reconeixement

Amb aquest article, pretenem posar de relleu que les dones que pateixen càncer de mama són víctimes d'enormes dificultats per aconseguir que se'ls reconegui en via administrativa la importància que pot arribar a tenir la disminució de la seva capacitat laboral provocada per una malaltia que pateix un sever grau d'invisibilització a efectes d'accés a les prestacions econòmiques corresponents. Ara bé, aquestes dificultats no ens han de fer defallir en la necessària lluita per accedir al ple reconeixement i la obtenció d'unes prestacions en sintonia amb el nostre veritable estat físic i capacitat per reincorporar-nos a la vida laboral un cop superat el càncer. En aquest sentit, pertoca recordar que allò que l'administració ens nega injustament moltes vegades acaba sent reconegut als jutjats.

Les seqüeles d'un càncer de mama sovint poden justificar una incapacitat permanent

L'estadística assenyala que 1 de cada 8 dones a l'Estat espanyol s'enfrontarà en el decurs de la seva vida a un càncer de mama, tot i que l'índex de prevalença de la malaltia presenta notables diferències per comunitats autònomes. Així, per exemple, si la mitjana estatal assenyala que aquesta forma de tumor afecta 50,9 persones de cada 100.000, a Catalunya la proporció de víctimes s'eleva fins a 83,9 afectades per cada 100.000 dones. És, en qualsevol cas, la forma de càncer més habitual entre les dones, suposant un 30% del total de casos de càncer diagnosticats anualment a l'Estat. I la incidència de la malaltia no deixa d'augmentar com a conseqüència de l'envelliment progressiu de la població i al fet que el diagnòstic de la patologia és, afortunadament, cada vegada més precoç.

Tot i la rotunditat de les xifres, des de la nostra cooperativa no tenim constància del reconeixement de l'origen laboral de cap cas de càncer de mama a Espanya. És a dir, segons l'INSS, ni els factors ambientals vinculats al lloc de treball ni l'activitat professional en si mateixa és causant de cap dels 26.000 casos que anualment es diagnostiquen a tot l'Estat, a diferència del que succeeix amb moltes altres formes de càncer.

Aquesta situació no és exclusiva d'Espanya. De fet, l'excepció la constitueix Dinamarca que ara fa uns anys va decidir incloure el càncer de mama com a malaltia d'origen laboral en el cas de les infermeres que treballaven en torns de nit. Un criteri que tenia com a precedent immediat el fet que la IARC (l'agència de Nacions Unides que lluita contra el càncer) va assenyalar l'any 2007 el treball nocturn com a «probable cancerígen» en constatar que l'activitat laboral en horari nocturn altera de forma crítica el ritme circadià provocant -entre d'altres múltiples afectacions- la supressió total o parcial de la producció de melatonina, substància de vital importància pel nostre organisme atesa la seva condició d'antioxidant i antitumoral. Més enllà, la IARC també constatava en el seu dictamen que la producció de melatonina es veia addicionalment afectada de forma significativa per una exposició excessiva a la llum artificial. Es, doncs, sobre aquestes consideracions de l'agència de Nacions Unides que el govern danès va adoptar una decisió que, com hem esmentat anteriorment, no ha tingut cabuda de moment en l'ordenament jurídic espanyol.

Capacitat invalidant

El fet que el càncer de mama no ostenti a Espanya la consideració de malaltia amb possible origen laboral no significa, per suposat, que les dones que el pateixen no puguin accedir al reconeixement de la seva situació d'incapacitat si les seqüeles consolidades de la malaltia són d'una entitat suficient com per limitar de forma significativa la nostra condició física fins el punt de fer impossible el desenvolupament de la professió habitual (incapacitat permanent en grau de total) o, si l'afectació és major, qualsevol tipus d'activitat laboral (incapacitat permanent en grau d'absoluta).

Cal destacar, però, que en referència al càncer de mama -com d'altra banda succeeix amb la pràctica totalitat de malalties- ens trobem davant el crònic problema d'infrareconeixement per part de l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) que, en molts casos, denega peticions d'invalidesa que finalment acaben sent reconegudes en seu judicial, després de presentar la corresponent demanda i aconseguir que un jutjat ens doni la raó. Aquest escenari és especialment habitual quan les seqüeles físiques permanents tenen a veure amb la pèrdua de mobilitat, coordinació o capacitat muscular de les extremitats superiors, una de les derivacions més freqüents en casos de càncer de mama. També resulta habitual, que els jutjats acabin reconeixent la incapacitat de la treballadora quan, com a conseqüència de l'agressivitat dels tractaments mèdics aplicats, la malalta acaba desenvolupant altres patologies de reconeguda capacitat invalidant com ara, per exemple, la Fatiga Crònica o la Fibromiàlgia.

La lluita pel reconeixement

Amb aquest article, pretenem posar de relleu que les dones que pateixen càncer de mama són víctimes d'enormes dificultats per aconseguir que se'ls reconegui en via administrativa la importància que pot arribar a tenir la disminució de la seva capacitat laboral provocada per una malaltia que pateix un sever grau d'invisibilització a efectes d'accés a les prestacions econòmiques corresponents. Ara bé, aquestes dificultats no ens han de fer defallir en la necessària lluita per accedir al ple reconeixement i la obtenció d'unes prestacions en sintonia amb el nostre veritable estat físic i capacitat per reincorporar-nos a la vida laboral un cop superat el càncer. En aquest sentit, pertoca recordar que allò que l'administració ens nega injustament moltes vegades acaba sent reconegut als jutjats.