25-N, la decidida lluita per eradicar les víctimes de l'ordre patriarcal
51 dones assassinades a l'Estat espanyol víctimes de la violència masclista de gener a octubre de 2019. És la darrera estadística publicada pel Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. A Catalunya, 8 víctimes mortals. Xifres d'una xacra que continuen esgarrifant. Però sobretot, vides de dones truncades per una violència estructural que requereix, amb urgència i valentia, polítiques públiques reals i més actives i voluntat de canvi, i no només paraules, en tots els àmbits: governamental, jurídic, educatiu o social.
Denunciar aquesta xacra és l'objectiu de cada 25 de novembre, el Dia Internacional per a l'Eradicació de la violència contra les dones, que va triar Nacions Unides l'any 1999. D'aleshores ençà, es van posar en marxa arreu del món diverses iniciatives des dels poders públics per intentar, precisament, sensibilitzar i acabar amb el tràgic degoteig de víctimes. Però no n'hi ha prou. O no s'ha fet prou. Les víctimes mortals se sumen al gran volum de denúncies per violència masclista que, cada any, inclouen tot tipus d'agressions i abusos, i que són reflex de la desigualtat i la perpètua situació de subordinació de les dones, demostrant, un cop més, que cal continuar posant l'accent en la recuperació dels drets envers les dones, un pas més per prevenir les violències quotidianes que pateixen.
Tot i així, mentre la visió patriarcal envaeixi la nostra quotidianitat, res haurà canviat. “El dret a Espanya té gènere, però no és el femení” precisament, es deia recentment des de l'Associació de Dones Jutges de l'Estat espanyol (AMJE). Cal una visió que apel·li als valors del feminisme –la lluita i esforç per a la conquesta de drets i sense cap tipus de discriminació– si no volem caure en interpretacions de la norma o raonaments jurídics que sembla que entren en discussió amb la lògica o que banalitzin el mateix concepte de violència. La polèmica sentència de l'Audiència Provincial de Navarra pel cas de la Manada n'és un dels exemples. Però malauradament n'hi ha més. I no per manca de legislació. Sinó per interpretació.
L'Estat espanyol se situa precisament com a referent en matèria d'igualtat. Un compromís que s'assolia amb l'aprovació de la Llei1/2004 de Protecció Integral contra la Violència de Gènere (consolidada pel Tribunal Constitucional el 2008) i la Llei 3/2007 per la Igualtat efectiva de Dones i Homes. Bases que haurien de servir precisament per assolir una major protecció cap a les dones, però massa sovint, i encara, el propi sistema i els seus discursos estigmatitzen i criminalitzen, convertint les víctimes en noves víctimes del propi pensament patriarcal. Per això, la interpretació de la norma ha d'anar acompanyada d'una voluntat de mesures positives que ajudin a contrarestar i eliminar discriminacions i violències. La responsabilitat del món jurídic és clau, com també ho és l'aplicació real de les polítiques contra aquestes violències o l'eradicació dels discursos esbiaixats i irresponsables d'alguns mitjans de comunicació.
Accions com la vaga del 8-M evidencien l'alerta davant la desigualtat i les violències, apoderant les dones, autoorganitzades des del rebuig feminista a les agressions, les discriminacions i les polítiques de la por. Des de l'AMJE també adverteixen: no es pot claudicar davant les amenaces d'eliminació del què les formacions d'ultradreta han vingut denominant “lleis lliberticides”, pretenent un ús il·legítim de l'Estat (el Tribunal Constitucional) per a finalitats partidistes. I des de la societat civil la denúncia ve precisament dels sistemàtics incompliments en matèries de prevenció i la insuficiència de recursos per a un abordatge integral de les violències. El persistent biaix patriarcal que no ajuda a les víctimes. I és que no falten lleis o marcs reguladors –que sota cap concepte es poden perdre. Més aviat falten recursos, voluntats que permetin un treball sistèmic, estructural i quotidià que sigui la base per dir de veritat: ni una menys.
