Accident de Treball: és l'empresa la que té la càrrega de la prova d'haver complert la normativa

Una de les reformes legislatives preventives menys conegudes és la nova redacció de l'article 96.2 de la LRJS, que determina de forma clara i explícita que en cas d'Accident de Treball o Malaltia Professional, és l'empresari el que té la càrrega de la prova de demostrar que ha complert la normativa en matèria de Prevenció de Riscos Laborals (PRL).

Aquest nou redactat d'aquest article té una importància pràctica enorme en els litigis; un cop el treballador ha demostrat l'existència d'un Accident de Treball o Malaltia Professional, és l'empresari que ha de demostrar que va prendre totes les mesures preventives, i que malgrat prendre-les es va donar l'Accident Laboral per causa fortuïta. Si no ho demostra en seu judicial, ha de ser condemnat en recàrrec o danys i perjudicis per manca de mesures de seguretat.

 Analitzarem en aquest bloc les conseqüències d'aquesta important i desconeguda normativa, i algunes sentències que hem litigat dels del Col·lectiu Ronda en el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i que l'han aplicat. És una normativa especialment important en un estat com l'espanyol, on cada dia moren 3 treballadors en accidents de treball, i un número casi desconegut d'empleats per Malalties Professionals,  una veritable sangria que cal evitar.

Primerament, anem a llegir directament la normativa a aplicar, que en aquest cas literalment determina:

El articulo 96.2 de la LRJS, Ley 36/2011, de 10 de octubre, reguladora de la jurisdicción social

“Artículo 96. Carga de la prueba en casos de discriminación y en accidentes de trabajo

(...)2. En los procesos sobre responsabilidades derivadas de accidentes de trabajo y enfermedades profesionales corresponderá a los deudores de seguridad y a los concurrentes en la producción del resultado lesivo probar la adopción de las medidas necesarias para prevenir o evitar el riesgo, así como cualquier factor excluyente o minorador de su responsabilidad”

L'article és molt clar i literal, i per tant determina que EN CAS D'ACCIDENT DE TREBALL O MALALTIA PROFESSIONAL, CORRESPON A L'EMPRESARI PROVAR L'ADOPCIÓ DE LES MESURES NECESSÀRIES PER A PREVENIR EL RISC.

Aquesta normativa ve a aplicar la doctrina del Tribunal Suprem, que en la famosa sentència del Tribunal Suprem de 30/6/2010, Nº de Recurso: 4123/2008, Ponente: LUIS FERNANDO DE CASTRO FERNANDEZ 8no deixeu de llegir aquesta interessant sentència, la podreu trobar aquí) va determinar:

“PARA ENERVAR SU POSIBLE RESPONSABILIDAD EL EMPLEADOR HA DE ACREDITAR HABER AGOTADO TODA DILIGENCIA EXIGIBLE, MÁS ALLA INCLUSO DE LA EXIGENCIAS REGLAMENTARIAS

(...) El empresario no incurre en responsabilidad alguna cuando el resultado lesivo se hubiese producido por fuerza mayor o caso fortuito, por negligencia exclusiva del propio trabajador o por culpa exclusiva de terceros no evitable por el empresario, PERO EN TODO ESTOS CASOS ES AL EMPRESARIO A QUIEN LE CORRESPONDE ACREDITAR LA CONCURRENCIA DE ESA POSIBLE CAUSA DE EXONERACIÓN, EN TANTO QUE ÉL ES EL TITULAR DE LA DEUDA DE SEGURIDAD”

La doctrina del Tribunal Suprem és per tant molt clara i radical: l'empresari ha d'haver esgotat tota la diligència exigible, i determina QUE HO HA DE FER MÉS ENLLÀ ENCARA DEL QUE L'OBLIGUEN LES NORMES.

En diverses sentències que he lluitat aquest article 96.2 LRJS, el TSJC l'ha aplicat (com no podia ser d'una altre manera) segons la seva literalitat, argumentant que és l'empresari el que té la possibilitat real de poder demostrar que ha complert la normativa en matèria de prevenció de riscos, i el treballador té moltes dificultats per demostrar els incompliments. Mirem alguns exemples:

Sentència TSJC 29/7/2015, Nº 5127/2015. Un treballador cau al relliscar per la presència d'aigua enmig d'un hospital, amb greus lesions que l'incapaciten per la seva feina d'infermer; el treballador no pot demostrar l'incompliment empresarial amb cap documentació, però el TSJC condemna l'empresa ja que l'empresa no aporta cap document acreditant el compliment de la normativa preventiva

“La deuda de seguridad que al empresario corresponde determina que actualizado el riesgo, para enervar su posible responsabilidad el empleador ha de acreditar haber agotado toda diligencia exigible, más allá -incluso- de las exigencias reglamentarias. Pero el empresario no incurre en responsabilidad alguna cuando el resultado lesivo se hubiese producido por fuerza mayor o caso fortuito, por negligencia exclusiva no previsible del propio trabajador o por culpa exclusiva de terceros no evitable por el empresario, pero en todos estos casos es al empresario a quien le corresponde acreditar la concurrencia de esa posible causa de exoneración, en tanto que él es el titular de la deuda de seguridad y habida cuenta de los términos cuasiobjetivos en que la misma está concebida legalmente.

(…) Pese a que le incumbía este deber, lo cierto es que el accidente se produjo, que la causa del mismo está acreditada -presencia del agua- y la empresa no ha acreditado la adopción de todas las medidas que le eran exigibles para evitar el daño, sin que los hechos puedan encuadrarse dentro de la figura del caso fortuito, pues la presencia de una sustancia deslizante en el suelo no es desde luego algo imprevisible, ni el suceso ocurrió de modo inesperado, pues la argumentación del Juez de instancia de que el agua pudo haber caído al suelo instantes antes der resbalón es una mera especulación.”

Sentència TSJC 16/9/2013, Nº 5764/2013. Potser és el cas més espectacular: un treballador precari pateix un accident de treball´per un cop a la mandíbula, i és acomiadat poc després de l'empresa. Ningú discuteix l'existència de l'accident de treball, però l'operari no pot aportar cap document ni testimoni de com va ser l'accident, ja que va treballar poques setmanes. L'empresa no es presenta a judici, i per tant no hi ha cap prova de l'incompliment ni del compliment de la normativa preventiva, fet malgrat el qual el TSJC condemna l'empresa, ja que tenia la càrrega de la prova: 

“De la manca total d'activitat probatòria de les empreses demandades, que ni han comparegut, ni han aportat la prova documental que va requerir el jutjat a instancia de l'escrit de la demanda, no es pot arribar a la conclusió que exposa la sentencia, sino la inversa, ja que corresponia a les empreses demandades i no al treballador accidentat, la càrrega d'aportar el elements de prova conduents a poder valorar si s'havien aplicat les normes exigibles de prevenció deis riscos laborals. La inactivitat total de les empreses no les pot afavorir, d'acord amb el precepte assenyalat i la jurisprudència que correctament cita el recurs de suplicado, tal com indicava la jurisprudència abans citada, ara article 96.2 LRJS, quan indicava que rincompliment de la obligado s'ha d'atribuir al deutor de seguretat i no al cas fortuït, salvant prova en contrari, i imposant la cárrega de la prova a qui té mes facilitat per aportar la prova deis fets impeditius, constitutius o extintius de la obligació, per tenir mes facilitat probatòria, que és l'empresa demandada, ja que al treballador li és mes difícil acreditar la manca de diligencia de l'empresari”

Sentència TSJC 25/2/2016, Nº 1293/2016. En el mateix sentit que les anteriors, podeu llegir aquesta sentència lluitada pel company Miguel Arenas del Col·lectiu Ronda, on aplica la normativa a un cas de mort per Malaltia Professional a l'empresa Roca de Gavà.