Reparació íntegra del dany


El Tribunal Suprem reconeix el dret d'un treballador accidentat que va patir l'amputació d'una mà a que se li implanti una pròtesi d'última generació en lloc de l’habitualment prevista en l'àmbit de l'assistència sanitària ordinària.

El Tribunal Suprem ratifica la vigència i idoneïtat de la doctrina de la "reparació íntegra del dany" derivat de les conseqüències físiques i/o psíquiques d'un accident o malaltia professional, incloent-hi l'accés a un "règim privilegiat" pel que fa al subministrament i renovació dels aparells de pròtesi i ortopèdia que es considerin necessaris. Així ho estableix en una sentència on s’imposa l'obligació de sufragar íntegrament les despeses derivades de la implantació d'una pròtesi d'última generació a la Mútua col·laboradora que cobria les responsabilitats per contingències professionals de l'empresa on treballava un empleat que va patir l'amputació de la seva mà. La Mútua havia rebutjat fer-se càrrec de les despeses relacionades amb aquesta pròtesi específica de més qualitat que garanteix una millor funcionalitat que el model convencional, la col·locació de la qual havia estat autoritzada per la Mútua.

La sentència, com ja hem esmentat, invoca el principi de reparació íntegra del dany que comprèn l'obligació de garantir l'accés de l'accidentat o el malalt d'origen professional als tractaments sanitaris - prótesis i ortopèdies incloses- de la "manera més completa possible". I és en aquest sentit que no considera ajustada a la legalitat la decisió de la Mútua de no proveir de la pròtesi més adequada d'entre les existents i la que millors prestacions pot oferir a l'afectat emparant-se en la possibilitat d'oferir ortopèdies de menor cost però objectivament menys adequades, fins i tot si es tracta del model que habitualment sufraga i utilitza la Seguretat Social en els supòsits de malalties o lesions comuns, desvinculades de la pràctica laboral, ja que el fet que la lesió tingui un origen professional obliga, tal com esmentàvem a l’inici d'aquest article, a garantir aquest accés en un "règim privilegiat" a les millors possibilitats que pugui oferir la tecnologia i la ciència mèdica a l'hora de reparar el dany patit.

A criteri del Tribunal Suprem, la doctrina de la reparació integral de la totalitat del dany i les seves conseqüències emana del contingut del Decret 2766/1967, de 16 de novembre, pel qual es dicten normes sobre prestacions d'assistència sanitària i ordenació dels serveis mèdics en el Règim General de la Seguretat Social. Una normativa que, si bé va ser derogada definitivament i integrada en altres textos legislatius l'any 2012, perviu i remunta el seu origen fins al llunyà 1929, any de ratificació per part de l'Estat espanyol del Conveni de l'OIT número 17 sobre indemnització en cas de accidents de treball. Com podem veure, doncs, en aquest conveni, que segueix desplegant efectes a dia d'avui, s'especifica que les víctimes d'accidents de treball tindran dret "a l'assistència mèdica i a l'assistència quirúrgica i farmacèutica que es consideri necessària a conseqüència dels accidents. L'assistència mèdica anirà a càrrec de l'ocupador, de les institucions d'assegurança contra accidents o de les institucions d'assegurança contra malaltia o invalidesa". Una disposició legal i vigent, perfectament integrada al’acerb legislatiu de l'Estat espanyol i que el tribunal Suprem utilitza a través d'aquesta sentència de la qual ha estat ponent el magistrat Vicente Sempere per posar fre a les pràctiques de les Mútues a l'hora de escatimar el cost de tractaments i prestacions clíniques que podrien contribuir a millorar l'estat de salut i la qualitat de vida de moltes persones que pateixen els efectes d'accidents de treball i malalties d'origen laboral.

Limitar l'absorció de reparacions i indemnitzacions

Aquesta és la segona ocasió en què en el lapse d'uns pocs mesos, el Tribunal Suprem reitera la validesa del principi de reparació integral del dany. En un article publicat a la nostra pàgina web el passat 7 d'agost, ja analitzàvem una sentència prèvia que establia que en cas que el capítol d'indemnitzacions derivades d'un accident de treball inclogués una partida destinada a compensar el dany moral patit, no procedia descomptar d'aquest import les quantitats econòmiques que s’haguessin pogut percebre en concepte de prestacions de la Seguretat Social causades per la situació d'incapacitat temporal o permanent. Raonava el Tribunal Suprem que el fet de de procedir a l'absorció i compensació entre quantitats fixades a títol indemnitzatori atemptaria contra l'obligació legal de compensar en la seva totalitat el dany sofert en les seves diferents dimensions, incloent-hi el dany corporal, l'emergent, el lucre cessant i, per descomptat , el dany moral.

Dues sentències que, des de punts de vista diferents i abordant la qüestió a partir de casuístiques aparentment allunyades, no fan sinó solidificar el principi de reparació integral del dany i retreure a les Mútues col·laboradores seves pràctiques mesquines i d'optimització del benefici econòmic camuflades sota la falsa aparença d'entitats sense ànim de lucre.

El Tribunal Suprem ratifica la vigència i idoneïtat de la doctrina de la "reparació íntegra del dany" derivat de les conseqüències físiques i/o psíquiques d'un accident o malaltia professional, incloent-hi l'accés a un "règim privilegiat" pel que fa al subministrament i renovació dels aparells de pròtesi i ortopèdia que es considerin necessaris. Així ho estableix en una sentència on s’imposa l'obligació de sufragar íntegrament les despeses derivades de la implantació d'una pròtesi d'última generació a la Mútua col·laboradora que cobria les responsabilitats per contingències professionals de l'empresa on treballava un empleat que va patir l'amputació de la seva mà. La Mútua havia rebutjat fer-se càrrec de les despeses relacionades amb aquesta pròtesi específica de més qualitat que garanteix una millor funcionalitat que el model convencional, la col·locació de la qual havia estat autoritzada per la Mútua.

La sentència, com ja hem esmentat, invoca el principi de reparació íntegra del dany que comprèn l'obligació de garantir l'accés de l'accidentat o el malalt d'origen professional als tractaments sanitaris - prótesis i ortopèdies incloses- de la "manera més completa possible". I és en aquest sentit que no considera ajustada a la legalitat la decisió de la Mútua de no proveir de la pròtesi més adequada d'entre les existents i la que millors prestacions pot oferir a l'afectat emparant-se en la possibilitat d'oferir ortopèdies de menor cost però objectivament menys adequades, fins i tot si es tracta del model que habitualment sufraga i utilitza la Seguretat Social en els supòsits de malalties o lesions comuns, desvinculades de la pràctica laboral, ja que el fet que la lesió tingui un origen professional obliga, tal com esmentàvem a l’inici d'aquest article, a garantir aquest accés en un "règim privilegiat" a les millors possibilitats que pugui oferir la tecnologia i la ciència mèdica a l'hora de reparar el dany patit.

A criteri del Tribunal Suprem, la doctrina de la reparació integral de la totalitat del dany i les seves conseqüències emana del contingut del Decret 2766/1967, de 16 de novembre, pel qual es dicten normes sobre prestacions d'assistència sanitària i ordenació dels serveis mèdics en el Règim General de la Seguretat Social. Una normativa que, si bé va ser derogada definitivament i integrada en altres textos legislatius l'any 2012, perviu i remunta el seu origen fins al llunyà 1929, any de ratificació per part de l'Estat espanyol del Conveni de l'OIT número 17 sobre indemnització en cas de accidents de treball. Com podem veure, doncs, en aquest conveni, que segueix desplegant efectes a dia d'avui, s'especifica que les víctimes d'accidents de treball tindran dret "a l'assistència mèdica i a l'assistència quirúrgica i farmacèutica que es consideri necessària a conseqüència dels accidents. L'assistència mèdica anirà a càrrec de l'ocupador, de les institucions d'assegurança contra accidents o de les institucions d'assegurança contra malaltia o invalidesa". Una disposició legal i vigent, perfectament integrada al’acerb legislatiu de l'Estat espanyol i que el tribunal Suprem utilitza a través d'aquesta sentència de la qual ha estat ponent el magistrat Vicente Sempere per posar fre a les pràctiques de les Mútues a l'hora de escatimar el cost de tractaments i prestacions clíniques que podrien contribuir a millorar l'estat de salut i la qualitat de vida de moltes persones que pateixen els efectes d'accidents de treball i malalties d'origen laboral.

Limitar l'absorció de reparacions i indemnitzacions

Aquesta és la segona ocasió en què en el lapse d'uns pocs mesos, el Tribunal Suprem reitera la validesa del principi de reparació integral del dany. En un article publicat a la nostra pàgina web el passat 7 d'agost, ja analitzàvem una sentència prèvia que establia que en cas que el capítol d'indemnitzacions derivades d'un accident de treball inclogués una partida destinada a compensar el dany moral patit, no procedia descomptar d'aquest import les quantitats econòmiques que s’haguessin pogut percebre en concepte de prestacions de la Seguretat Social causades per la situació d'incapacitat temporal o permanent. Raonava el Tribunal Suprem que el fet de de procedir a l'absorció i compensació entre quantitats fixades a títol indemnitzatori atemptaria contra l'obligació legal de compensar en la seva totalitat el dany sofert en les seves diferents dimensions, incloent-hi el dany corporal, l'emergent, el lucre cessant i, per descomptat , el dany moral.

Dues sentències que, des de punts de vista diferents i abordant la qüestió a partir de casuístiques aparentment allunyades, no fan sinó solidificar el principi de reparació integral del dany i retreure a les Mútues col·laboradores seves pràctiques mesquines i d'optimització del benefici econòmic camuflades sota la falsa aparença d'entitats sense ànim de lucre.