Més enllà de les despeses de constitució: el TJUE amplia terminis per reclamar


El TJUE corregeix l’Audiència Provincial de Barcelona i confirma que el període per reclamar les quantitats indegudament abonades com a conseqüència de clàusules abusives de la hipoteca no comença a computar fins el moment que una sentència estableix l’abusivitat de la clàusula

........................................................

«El Tribunal de Justícia de la Unió Europea allarga el termini per reclamar per les despeses de constitució de la hipoteca». Nombrosos mitjans de comunicació han utilitzat aquest titular o d’altres de molt similars per referir-se a la sentència del TJUE del passat 25 de gener de 2024. I és ben cert que aquesta ampliació del termini per reclamar pel pagament de les despeses de constitució és una de les importants conseqüències de la sentència dictada pel tribunal europeu. Però no és pas l’única i ni tan sols la més transcendent. Les conclusions del TJUE són aplicables, efectivament, a la clàusula que imputa al consumidor la totalitat de despeses vinculades a la constitució d’una hipoteca però també, i aquí rau bona part de la importància de la resolució, a qualsevol altra clàusula abusiva que pugui estar present en un contracte de préstec hipotecari, incloent-hi clàusules com la clàusula sòl que poden causar un perjudici econòmic molt més important.

La qüestió cabdal del dies a quo: quan comença el període de prescripció?

El que TJUE ha dit en la seva sentència és, a grans trets, que el termini de 10 anys que assenyala el Codi Civil Català (5 anys segons el Codi Civil Espanyol) per tal que els consumidors puguin exigir la restitució de les quantitats indegudament abonades en concepte de despeses de constitució no comença a computar ni en el moment d’abonar aquestes despeses ni a l’any 2019, quan el Tribunal Suprem va considerar abusiva aquesta pràctica dels bancs.

Ho ha fet en resposta a una qüestió prejudicial elevada per l’Audiència Provincial de Barcelona en relació a tres casos que havia de resoldre el tribunal barceloní referents a reclamacions relacionades amb les despeses de constitució d’hipoteques que havien estat contractades entre 2004 i 2006. En tots tres casos, les demandes dels consumidors afectats es van interposar entre els anys 2017 i 2018, transcorreguts més dels 10 anys esmentats anteriorment. En dos dels casos, els tribunals havien considerat que l’acció de restitució que reclamava que es retornés als clients les quantitats indegudament abonades en concepte de despeses de constitució no estava prescrita i, per tant, corresponia als bancs retornar els diners reclamats. Per contra, una tercera sentència estimava que esgotat el termini de 10 anys, ja no corresponia la devolució. I sobre els recursos interposats contra les tres sentències (en el primer cas, pels bancs, i en el darrer, pel consumidor) havia de pronunciar-se l’Audiència Provincial que, abans de fer-ho, va decidir consultar al TJUE sobre com calia interpretar en aquests casos la legislació nacional per tal de satisfer la normativa europea en matèria de protecció dels consumidors.

Les preguntes plantejades per l’Audiència Provincial al TJUE bàsicament tenien a veure sobre en quin moment calia començar a comptar el període de prescripció de 10 anys del Codi Civil Català, si des del moment d’abonar els imports corresponents a la clàusula (tesi sostinguda per l’Audiència Provincial) o des de 2019, quan el Tribunal Suprem va determinar que era abusiu imposar les despeses en exclusiva al consumidor. La qüestió és lògicament important, doncs si el TJUE sostenia el criteri de l’Audiència, aquestes tres reclamacions i moltes altres relacionades amb hipoteques amb més de 10 anys de vigència ja estarien prescrites i els bancs no haurien de retornar els imports reclamats.

És important també ser conscients que les accions d’abusivitat i restitució són, jurídicament, diferents i independents. Per a denunciar l’abusivitat d’una clàusula incorporada a un contracte de préstec hipotecari no existeix un termini de prescripció i es pot fer en qualsevol moment durant la vigència del préstec. Per contra, i de forma molt polèmica, l’Audiència Provincial mantenia que l’acció de restitució (mitjançant la qual es reclama la devolució de quantitats indegudament abonades) sí està subjecte a la prescripció del Codi Civil. Per tant, a criteri de l’Audiència Provincial era possible que un consumidor hagués perdut el dret a veure retornats els diners pagats de més com a conseqüència d’una clàusula que hagués estat considerada abusiva, tal i com ha sentenciat en nombroses ocasions, especialment en referència clàusules sòl de la hipoteca.

Tenir coneixement dels nostres drets

Sortosament, la resposta del TJUE a les preguntes traslladades per l’Audiència barcelonina han estat favorables als interessos dels consumidors i contrària al criteri que venia exhibint la pròpia Audiència en les seves sentències. Segons el TJUE, el termini de 10 anys (que considera raonable i suficient per reclamar amb garanties) no comença a computar fins que el consumidor és conscient de forma inequívoca que una clàusula és abusiva i els seus drets han estat vulnerats. Un coneixement que, recorda el TJUE, no es pot inferir del fet que el Tribunal Suprem s’hagi pronunciat sobre casos similars, atès que parlem de persones consumidores que no tenen perquè ser professionals del món de les finances o el Dret. I, evidentment, els 10 anys tampoc poden començar a computar quan es van abonar les despeses reclamades, doncs en aquell moment les persones no podien saber que es tractava d’una clàusula abusiva.

Per tant, quan? Doncs el TJUE ha valorat que el moment precís per començar a computar la prescripció de 10 anys per a l’acció de restitució és el moment en què una sentència judicial ha determinat que en el seu cas concret (i no pas de forma genèrica) la clàusula és abusiva.

Gran transcendència

Com dèiem, la importància de la sentència del TJUE va molt més enllà del cas concret de les despeses de constitució de la hipoteca. Durant anys hem criticat amb fermesa la distinció artificiosa que l’Audiència Provincial de Barcelona ha vingut fent entre l’acció d’abusivitat i la de restitució, fins el punt d’impedir que molta gent fos compensada pels perjudicis provocats per clàusules imposades fraudulentament a les seves hipoteques apreciades com a abusives en sentències judicials. Ara, el TJUE estableix un criteri molt més respectuós amb els drets vulnerats dels consumidors de productes financers que haurà d’adoptar l’Audiència Provincial i la resta de tribunals. Serà molt més difícil que continuïn dictant-se sentències on es digui que, efectivament, el contracte inclou clàusules abusives que han causat un perjudici però que ja no estem a temps d’aconseguir la devolució d’uns diners que mai no hauríem d’haver pagat.

........................................................

«El Tribunal de Justícia de la Unió Europea allarga el termini per reclamar per les despeses de constitució de la hipoteca». Nombrosos mitjans de comunicació han utilitzat aquest titular o d’altres de molt similars per referir-se a la sentència del TJUE del passat 25 de gener de 2024. I és ben cert que aquesta ampliació del termini per reclamar pel pagament de les despeses de constitució és una de les importants conseqüències de la sentència dictada pel tribunal europeu. Però no és pas l’única i ni tan sols la més transcendent. Les conclusions del TJUE són aplicables, efectivament, a la clàusula que imputa al consumidor la totalitat de despeses vinculades a la constitució d’una hipoteca però també, i aquí rau bona part de la importància de la resolució, a qualsevol altra clàusula abusiva que pugui estar present en un contracte de préstec hipotecari, incloent-hi clàusules com la clàusula sòl que poden causar un perjudici econòmic molt més important.

La qüestió cabdal del dies a quo: quan comença el període de prescripció?

El que TJUE ha dit en la seva sentència és, a grans trets, que el termini de 10 anys que assenyala el Codi Civil Català (5 anys segons el Codi Civil Espanyol) per tal que els consumidors puguin exigir la restitució de les quantitats indegudament abonades en concepte de despeses de constitució no comença a computar ni en el moment d’abonar aquestes despeses ni a l’any 2019, quan el Tribunal Suprem va considerar abusiva aquesta pràctica dels bancs.

Ho ha fet en resposta a una qüestió prejudicial elevada per l’Audiència Provincial de Barcelona en relació a tres casos que havia de resoldre el tribunal barceloní referents a reclamacions relacionades amb les despeses de constitució d’hipoteques que havien estat contractades entre 2004 i 2006. En tots tres casos, les demandes dels consumidors afectats es van interposar entre els anys 2017 i 2018, transcorreguts més dels 10 anys esmentats anteriorment. En dos dels casos, els tribunals havien considerat que l’acció de restitució que reclamava que es retornés als clients les quantitats indegudament abonades en concepte de despeses de constitució no estava prescrita i, per tant, corresponia als bancs retornar els diners reclamats. Per contra, una tercera sentència estimava que esgotat el termini de 10 anys, ja no corresponia la devolució. I sobre els recursos interposats contra les tres sentències (en el primer cas, pels bancs, i en el darrer, pel consumidor) havia de pronunciar-se l’Audiència Provincial que, abans de fer-ho, va decidir consultar al TJUE sobre com calia interpretar en aquests casos la legislació nacional per tal de satisfer la normativa europea en matèria de protecció dels consumidors.

Les preguntes plantejades per l’Audiència Provincial al TJUE bàsicament tenien a veure sobre en quin moment calia començar a comptar el període de prescripció de 10 anys del Codi Civil Català, si des del moment d’abonar els imports corresponents a la clàusula (tesi sostinguda per l’Audiència Provincial) o des de 2019, quan el Tribunal Suprem va determinar que era abusiu imposar les despeses en exclusiva al consumidor. La qüestió és lògicament important, doncs si el TJUE sostenia el criteri de l’Audiència, aquestes tres reclamacions i moltes altres relacionades amb hipoteques amb més de 10 anys de vigència ja estarien prescrites i els bancs no haurien de retornar els imports reclamats.

És important també ser conscients que les accions d’abusivitat i restitució són, jurídicament, diferents i independents. Per a denunciar l’abusivitat d’una clàusula incorporada a un contracte de préstec hipotecari no existeix un termini de prescripció i es pot fer en qualsevol moment durant la vigència del préstec. Per contra, i de forma molt polèmica, l’Audiència Provincial mantenia que l’acció de restitució (mitjançant la qual es reclama la devolució de quantitats indegudament abonades) sí està subjecte a la prescripció del Codi Civil. Per tant, a criteri de l’Audiència Provincial era possible que un consumidor hagués perdut el dret a veure retornats els diners pagats de més com a conseqüència d’una clàusula que hagués estat considerada abusiva, tal i com ha sentenciat en nombroses ocasions, especialment en referència clàusules sòl de la hipoteca.

Tenir coneixement dels nostres drets

Sortosament, la resposta del TJUE a les preguntes traslladades per l’Audiència barcelonina han estat favorables als interessos dels consumidors i contrària al criteri que venia exhibint la pròpia Audiència en les seves sentències. Segons el TJUE, el termini de 10 anys (que considera raonable i suficient per reclamar amb garanties) no comença a computar fins que el consumidor és conscient de forma inequívoca que una clàusula és abusiva i els seus drets han estat vulnerats. Un coneixement que, recorda el TJUE, no es pot inferir del fet que el Tribunal Suprem s’hagi pronunciat sobre casos similars, atès que parlem de persones consumidores que no tenen perquè ser professionals del món de les finances o el Dret. I, evidentment, els 10 anys tampoc poden començar a computar quan es van abonar les despeses reclamades, doncs en aquell moment les persones no podien saber que es tractava d’una clàusula abusiva.

Per tant, quan? Doncs el TJUE ha valorat que el moment precís per començar a computar la prescripció de 10 anys per a l’acció de restitució és el moment en què una sentència judicial ha determinat que en el seu cas concret (i no pas de forma genèrica) la clàusula és abusiva.

Gran transcendència

Com dèiem, la importància de la sentència del TJUE va molt més enllà del cas concret de les despeses de constitució de la hipoteca. Durant anys hem criticat amb fermesa la distinció artificiosa que l’Audiència Provincial de Barcelona ha vingut fent entre l’acció d’abusivitat i la de restitució, fins el punt d’impedir que molta gent fos compensada pels perjudicis provocats per clàusules imposades fraudulentament a les seves hipoteques apreciades com a abusives en sentències judicials. Ara, el TJUE estableix un criteri molt més respectuós amb els drets vulnerats dels consumidors de productes financers que haurà d’adoptar l’Audiència Provincial i la resta de tribunals. Serà molt més difícil que continuïn dictant-se sentències on es digui que, efectivament, el contracte inclou clàusules abusives que han causat un perjudici però que ja no estem a temps d’aconseguir la devolució d’uns diners que mai no hauríem d’haver pagat.