Guàrdies i temps de treball

Les guàrdies no presencials computen com a temps de treball? El TJUE es pronuncia

Segons el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, el temps de guàrdia localitzada podrà computar com a «temps de treball» si l'obligació de posar-se a disposició de l'empresa posa en qüestió la possibilitat de «dedicar-se a interessos personals i socials».

El Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat una recent resolució que obre la porta a atorgar la consideració de «temps de treball» a les guàrdies localitzades i, per tant, a l'obligació de retribuir-les. Ara bé, i al contrari del que algunes informacions publicades en diversos mitjans de comunicació i pàgines web ens poden arribar a fer creure, el cert és que la sentència del TJUE no manifesta rotundament aquesta opció, sinó que circumscriu el seu raonament al compliment d'unes determinades circumstàncies, sense fer-ho automàticament extensiu a totes les guàrdies.

Qüestió prejudicial

La resolució del TJUE es dicta en relació al cas concret d'un integrant del cos de bombers voluntaris de la ciutat belga de Nivelles i a instàncies del Tribunal Laboral Superior de Brussel·les, que és qui planteja la qüestió prejudicial a l'Alt Tribunal europeu abans de resoldre la demanda interposada pel treballador en reclamació d'una indemnització per danys i perjudicis pels seus serveis de guàrdia domiciliària. La qüestió adreçada pel tribunal belga demana al TJUE que es pronunciï sobre si aquests períodes de guàrdia domiciliària han de ser considerats, a la llum del contingut de diferents Directives comunitàries, com a temps de treball, segons la definició que el dret comunitari fa d'aquest temps de treball en contraposició als períodes de descans.

 A disposició de l'empresa

La situació sobre la qual la justícia belga planteja els seus dubtes és la d'un treballador obligat per l'empresa a estar a casa seva amb l'obligació de respondre a les convocatòries que pugui rebre i posar-se al servei de l'empresa en el termini màxim de 8 minuts. En aquest sentit, el TJUE recorda que el principal element configurador de la definició que el dret comunitari fa del «temps de treball» és el fet que el treballador resti obligat a trobar-se físicament en el lloc que determini l'empresari i romandre a disposició d'aquest per oferir el seu servei quan així li sigui demanat. restant  sotmès, per tant, a la imposició d'estar localitzats i a immediata o quasi immediata disposició de l'empresari per prestar servei.

Interessos personals i socials

El TJUE ha sentenciat que el temps de guàrdia d'aquest bomber ha de ser considerat jornada laboral a tots els efectes des del moment que l'obligació d'estar a casa i respondre a una petició de servei en el termini màxim de 8 minuts comporta la impossibilitat d'administrar lliurement el seu temps i «dedicar-se als seus interessos personals i socials». Sent així, el TJUE observa que es donen les principals característiques del temps de treball: ubicació determinada per l'empresa i disponibilitat per prestar servei.

Totes les guàrdies són temps de treball?

Si ens atenem al contingut de l'esmentada sentència, i tal i com dèiem a l'inici d'aquest article, no podem afirmar categòricament que el TJUE hagi establert que el temps de guàrdia localitzada o domiciliària ostenti automàticament la consideració de temps de treball. Tot i exhibir l'ambigüitat característica de bones part de les resolucions d'aquest tribunal comunitari, sembla evident que en el cas analitzat, el factor determinant a l'hora de considerar la guàrdia com a temps de treball és el fet que la ubicació del treballador durant aquest guàrdia sigui un espai determinat per l'empresari -el domicili habitual del propi treballador- i l'obligació d'estar en disposició de prestar servei en un termini tan extremadament breu de temps -8 minuts de marge- que impossibilita la realització de la pràctica totalitat d'activitats pròpies del temps d'oci o de lliure disposició. És versemblant que en absència d'aquests dos factors, la doctrina del TJUE no resulti d'aplicació i que, per tant, quedin fora de la plena equiparació com a temps de treball les guàrdies en què una eventual posada a disposició de l'empresari per prestar servei no tingui uns requeriments tan severs en termes d'urgència o les obligacions pel treballador s'esgotin en el mer fet d'estar localitzable.

De moment, però, sabem que en cas de que la guàrdia s'hagi de realitzar en un espai determinat per l'empresa i ens impedeixi «dedicar-nos als nostres interessos personals i socials», tindrem dret a invocar la jurisprudència europea per exigir que es considerin aquests períodes com a temps de treball a efectes de còmput de jornada, distribució de descansos i remuneració.

Les guàrdies no presencials computen com a temps de treball? El TJUE es pronuncia

El Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha dictat una recent resolució que obre la porta a atorgar la consideració de «temps de treball» a les guàrdies localitzades i, per tant, a l'obligació de retribuir-les. Ara bé, i al contrari del que algunes informacions publicades en diversos mitjans de comunicació i pàgines web ens poden arribar a fer creure, el cert és que la sentència del TJUE no manifesta rotundament aquesta opció, sinó que circumscriu el seu raonament al compliment d'unes determinades circumstàncies, sense fer-ho automàticament extensiu a totes les guàrdies.

Qüestió prejudicial

La resolució del TJUE es dicta en relació al cas concret d'un integrant del cos de bombers voluntaris de la ciutat belga de Nivelles i a instàncies del Tribunal Laboral Superior de Brussel·les, que és qui planteja la qüestió prejudicial a l'Alt Tribunal europeu abans de resoldre la demanda interposada pel treballador en reclamació d'una indemnització per danys i perjudicis pels seus serveis de guàrdia domiciliària. La qüestió adreçada pel tribunal belga demana al TJUE que es pronunciï sobre si aquests períodes de guàrdia domiciliària han de ser considerats, a la llum del contingut de diferents Directives comunitàries, com a temps de treball, segons la definició que el dret comunitari fa d'aquest temps de treball en contraposició als períodes de descans.

 A disposició de l'empresa

La situació sobre la qual la justícia belga planteja els seus dubtes és la d'un treballador obligat per l'empresa a estar a casa seva amb l'obligació de respondre a les convocatòries que pugui rebre i posar-se al servei de l'empresa en el termini màxim de 8 minuts. En aquest sentit, el TJUE recorda que el principal element configurador de la definició que el dret comunitari fa del «temps de treball» és el fet que el treballador resti obligat a trobar-se físicament en el lloc que determini l'empresari i romandre a disposició d'aquest per oferir el seu servei quan així li sigui demanat. restant  sotmès, per tant, a la imposició d'estar localitzats i a immediata o quasi immediata disposició de l'empresari per prestar servei.

Interessos personals i socials

El TJUE ha sentenciat que el temps de guàrdia d'aquest bomber ha de ser considerat jornada laboral a tots els efectes des del moment que l'obligació d'estar a casa i respondre a una petició de servei en el termini màxim de 8 minuts comporta la impossibilitat d'administrar lliurement el seu temps i «dedicar-se als seus interessos personals i socials». Sent així, el TJUE observa que es donen les principals característiques del temps de treball: ubicació determinada per l'empresa i disponibilitat per prestar servei.

Totes les guàrdies són temps de treball?

Si ens atenem al contingut de l'esmentada sentència, i tal i com dèiem a l'inici d'aquest article, no podem afirmar categòricament que el TJUE hagi establert que el temps de guàrdia localitzada o domiciliària ostenti automàticament la consideració de temps de treball. Tot i exhibir l'ambigüitat característica de bones part de les resolucions d'aquest tribunal comunitari, sembla evident que en el cas analitzat, el factor determinant a l'hora de considerar la guàrdia com a temps de treball és el fet que la ubicació del treballador durant aquest guàrdia sigui un espai determinat per l'empresari -el domicili habitual del propi treballador- i l'obligació d'estar en disposició de prestar servei en un termini tan extremadament breu de temps -8 minuts de marge- que impossibilita la realització de la pràctica totalitat d'activitats pròpies del temps d'oci o de lliure disposició. És versemblant que en absència d'aquests dos factors, la doctrina del TJUE no resulti d'aplicació i que, per tant, quedin fora de la plena equiparació com a temps de treball les guàrdies en què una eventual posada a disposició de l'empresari per prestar servei no tingui uns requeriments tan severs en termes d'urgència o les obligacions pel treballador s'esgotin en el mer fet d'estar localitzable.

De moment, però, sabem que en cas de que la guàrdia s'hagi de realitzar en un espai determinat per l'empresa i ens impedeixi «dedicar-nos als nostres interessos personals i socials», tindrem dret a invocar la jurisprudència europea per exigir que es considerin aquests períodes com a temps de treball a efectes de còmput de jornada, distribució de descansos i remuneració.