"El monopoli d'aquesta violència qualificada de legítima pertany a l'Estat en la mesura que és la societat, el conjunt de les persones que la integrem, qui ho confereix i atorga [...] Però aquesta cessió està condicionada a la raonable certesa que l'Estat farà sempre un ús proporcionat i limitat, permanentment fiscalitzat per assegurar que el seu exercici es desenvolupa en tot moment d'acord amb la legalitat i respectant escrupolosament els drets inalienables a l'ésser humà i les llibertats polítiques dels ciutadans"
........................................................
Afirmava Max Weber que el concepte d'Estat es podia definir, en bona mesura, com el d'aquella comunitat que, assentada sobre un territori, s'arroga per a si mateixa el monopoli de la violència física legítima, erigint-se en l'única font de dret per a aquesta violència i vetant a la resta d'associacions i individus el seu ús.
Per tant, acceptant la tesi de Weber, hi ha una violència legítima que ho és en la mesura que emana de l'Estat i té el suport i la protecció de la legalitat. Una violència que es converteix en un instrument del propi Estat per assentar-se i reafirmar-se en contraposició a la violència exercida pels qui no són l'Estat, que ha de ser reprimida i castigada.
Sens dubte, seria interessant saber què pensaria Weber del que ha passat als carrers de nombroses ciutats de tot Catalunya en el decurs dels últims dies.
El monopoli d'aquesta violència qualificada de legítima pertany a l'Estat en la mesura que és la societat, el conjunt de les persones que la integrem, qui ho confereix i atorga. I aquesta decisió s'adopta, bàsicament, des del convenciment que el lliure ús de la violència comporta més desavantatges que avantatges. Però aquesta cessió està condicionada a la raonable certesa que l'Estat farà sempre un ús proporcionat i limitat, permanentment fiscalitzat per assegurar que el seu exercici es desenvolupa en tot moment d'acord amb la legalitat i respectant escrupolosament els drets inalienables a l'ésser humà i les llibertats polítiques dels ciutadans. I quan no és així, quan no existeix aquest respecte als drets ni s'està subjecte a les lleis, l'Estat potser segueixi ostentant el monopoli de la violència però ja no des de la legitimitat sinó únicament com a realitat fàctica. És violència perquè es té la força i la impunitat per imposar-la. Res més que això. I és llavors quan es consuma la traïció a l’esperança justificada de que l’Estat sigui capaç de desterrar la violència substituint-la per la força.
Però tots hem vist com la violència ( "les violències" potser fos una expressió més precisa) s'apoderava del lliure exercici de manifestació i crítica de la ciutadania de Catalunya i altres punts de l'Estat on s’ha sortit al carrer per expressar la seva disconformitat amb la sentència del Procés, la solidaritat amb els manifestants catalans o ambdues coses a la vegada. Violència exercida pels manifestants i activada contra elements urbans i les forces policials i, sobretot, violència perpetrada pels integrants d'aquestes forces que tenen per objecte la preservació de l'ordre i la convivència. Violències que, sense necessitat de caure en reduccionismes còmplices ni discursos maniqueus, resulten en tots dos casos reprovables però que no són, això segur, equivalents ni equiparables, com tampoc mereix el mateix grau de retret ni es poden fer analogies simplistes i interessades entre la violència exercida contra els objectes i la que que afecta la integritat física de les persones.
En el transcurs d'uns pocs dies, l'equip jurídic aglutinat al voltant del dispositiu de Som Defensores, del que la nostra cooperativa forma part, ha reportat 122 casos de possibles vulneracions de drets en relació a detencions, identificacions o agressions per part d'integrants de Mossos d'Esquadra i Policia Nacional; s'han produït més de 200 detencions i almenys 28 persones han ingressat a la presó; gairebé 600 persones han requerit d'assistència mèdica com a conseqüència de l'acció repressiva de protestes i manifestacions, de les quals 4 han perdut un ull a causa de l'impacte de les mateixes bales de goma que el Parlament de Catalunya va prohibir que fossin utilitzades als nostres carrers.
A Barcelona hi ha hagut violències, cert, però la balança cau clarament del costat que ocupen les forces i cossos de seguretat de l'Estat, les mateixes que haurien d'estar subjectes amb més fermesa a l'imperi de la llei. I certament no sembla que sigui així. Ningú pot ignorar les imatges que ens han transmès els periodistes situats a primera línia (per cert, entre els principals objectius de la violència policial) i la pròpia ciutadania a través de les xarxes socials. Al 2019, la impunitat és més fàcil d'aconseguir que la invisibilitat. Està destinat al fracàs qualsevol intent de negar que l'ús de la força per part dels cossos policials ha vulnerat d'una manera evident qualsevol protocol destinat a limitar-la a l'estrictament necessari per al restabliment de l'ordre. Lluny d'apaivagar o dissuadir, les accions policials, tenyides de brutalitat en molts casos, han alimentat el foc de les fogueres que prenien per cantonades i carrers; el mateix foc de la ràbia i la indignació dels manifestants, provocant, o si més no contribuint, a desencadenar una espiral de disturbis i conflictes subjecta al perillós principi de l'acció-reacció.
Insistim, les violències són condemnables. Sobre aquesta qüestió és millor evitar sempre les trampes que tendeix la proximitat. Però que totes les violències siguin condemnables no ha de servir d'excusa per fer d'elles fenòmens comparables. La violència que s'exerceix des de la impunitat; la que es pretén legal i legítima i actua imposant el pes de la seva força i capacitat coercitiva, la que substitueix el deure de proporcionalitat i la que compta amb el suport del discurs oficial i, en gran mesura, també del mediàtic, és sempre una violència més execrable i perillosa que qualsevol altra forma de violència possible.
La legitimitat d'un Estat que, com sostenia Weber, tingui en el monopoli de la violència el seu principal puntal és sens dubte fràgil. Especialment quan la ciutadania comença dubtar que aquest Estat faci un ús raonable i limitat d'aquesta capacitat per obrar violentament. I a Catalunya fa ja molt de temps que hi ha raons per dubtar que les forces policials, autonòmiques i estatals, facin l'ús de la força que com a ciutadans esperem que facin. Com hi ha raons per creure que aquest ús il·legal i desmesurat compta amb l'aprovació tàcita o explícita de les autoritats polítiques i que, en tot cas, quedarà completament exempta de càstig o reprovació. Un Estat que menysprea el pacte de mútua i recíproca confiança que l'uneix amb la seva ciutadania ja no és un estat legítim, és una imposició.
Condemnem les violències. Exigim respecte al marc legal vigent i a les limitacions que operen sobre les forces i cossos policials per prevenir l'ús abusiu de la força i impedir la violació dels drets de ciutadania.
