El TS solidifica la subrogació

El TS desactiva la capacitat dels convenis per limitar l'obligació de subrogació

El Tribunal Suprem ha modificat la seva doctrina per adaptar-se al criteri jurisprudencial del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) i enfortir les obligacions de les contractes pel que fa a la subrogació de mà d'obra i l'assumpció de deutes no prescrits procedents de l'anterior concessionària.

L'Alt Tribunal espanyol ha modificat el criteri que fins ara exhibia respecte els termes que regeixen els supòsits de subrogació per adequar-lo a la doctrina que emana del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) des del passat mes de juliol de 2018, arran de la publicació de la sentència coneguda com a cas Somoza.

Simplificant enormement la qüestió, es podria dir que el Suprem considera que a partir d'ara han de ser d'aplicació quasi hegemònica les condicions de subrogació que imposa l'Article 44 de l'Estatut dels Treballadors i, per tant, qualsevol contracta que succeeixi a una altra en la prestació d'un determinat servei haurà d'assumir la totalitat de la plantilla de la seva antecessora, fins i tot en el cas que la nova adjudicació redueixi les tasques encomanades.

Clàusules als convenis per limitar la responsabilitat

La primacia que el TS atorga ara a l'article de l'Estatut suposa un important canvi de rumb respecte la seva doctrina prèvia, on es considerava ajustades a dret les limitacions a la subrogació que, especialment en determinats sectors com ara la seguretat, l'hosteleria o la neteja, s'havien anat introduint a través dels convenis sectorials.

El fonament per a aquestes limitacions tolerades i avalades pel Suprem radicava en la interpretació dels conceptes «entitat econòmica» i « successió empresarial». L'article 44 de l'Estatut dels Treballadors estableix l'obligació de la nova concessionària de subrogar la totalitat de la plantilla quan es dóna una successió d'empresa, i defineix el terme successió com el canvi de titularitat de la pròpia empresa, d'un centre de treball o d'una unitat productiva quan la transmissió afecti a una entitat econòmica que mantingui la seva identitat, entesa aquesta com un conjunt de mitjans organitzats per realitzar una activitat econòmica. En aquest cas, quan hi ha successió d'empreses, la nova concessionària no només participa de l'obligació de subrogar la plantilla de la seva predecessora sinó que també ha d'assumir els deutes que l'antiga empresa mantingués amb els seus treballadors i amb la Seguretat Social o qualsevol altra administració, incloent-hi Hisenda.

Com veiem, el fet de que una contracta succeeixi a una altra i prengui el relleu en la prestació d'un servei o realització d'una activitat no implica automàticament que estiguem davant d'un cas de successió d'empresa on operi l'obligatorietat de subrogar tota la plantilla. Sobre aquesta qüestió, el Tribunal Suprem s'havia pronunciat reiteradament en el sentit que en el cas de les «activitats desmaterialitzades» -és a dir, totes aquelles on la major responsabilitat de la prestació del servei recau sobre les persones i no sobre els mitjans tecnològics- el fet de la nova contracta assumeixi una part significativa o la totalitat de la plantilla de l'anterior contracta no implica en sí mateix l'existència de successió empresarial. Per tant, una porta oberta a que les empreses defugin l'obligació tant de contractar els treballadors i treballadores de la contracta anterior com, especialment, la d'assumir els deutes que poguessin existir.

I és precisament a l'empara d'aquest criteri fermament consolidat com les empreses de serveis han aconseguit introduir tot tipus de mesures en els convenis sectorials d'aplicació destinades, precisament, a limitar i acotar les seves responsabilitats en la successió de contractes. Fins i tot, alguns d'aquests convenis expliciten que les empreses que obtinguin una nova contracta o concessió estaran completament exonerades de qualsevol responsabilitat respecte deutes -laborals o no- procedents de les empreses antecessores.

El Suprem modifica el seu criteri

La preeminència d'aquestes clàusules incorporades als convenis de sectors com ara el de la neteja o el de la seguretat privada destinades a protegir els interessos de les grans empreses de serveis front a una possible assumpció de responsabilitats havia obtingut l'aval del Tribunal Suprem en nombroses ocasions, esdevenint una eficaç formula per defugir les obligacions establertes per l'article 44 de l'Estatut dels Treballadors. Però aquest escenari es va veure substancialment modificat per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea coneguda com a cas Somoza Hermo. Aquesta resolució del TJUE assenyala el criteri que des de la publicació de la sentència també ha fet seu el Tribunal Suprem i que, de forma necessàriament resumida, es podria dir que atorga a les persones treballadores d'una contracta la condició d'entitat econòmica. I cal recordar, tal i com abans explicàvem, que és aquesta afectació sobre una entitat econòmica o conjunt de mitjans organitzat per realitzar una activitat econòmica és el que determina l'existència d'una situació de successió d'empreses i no de mera subrogació.

El gir jurisprudencial significa, doncs, que el Suprem avala que el fet de subrogar la totalitat o una part qualitativa o quantitativament substancial de la plantilla de la contracta anterior -obligació establerta per nombrosos convenis- pot pressuposar l'existència d'una successió empresarial i traslladar solidàriament a la nova contracta o concessionària la totalitat de deutes laborals o amb l'administració de l'anterior adjudicatària que no estiguin prescrits.

Així ho ha decidit recentment resolent un recurs de cassació per a la unificació de doctrina que ratifica una sentència prèvia que obliga l'empresa CLECE – filial de la multinacional ACS- a abonar a una treballadora de la neteja de l'aeroport Virgen del Camino de Lleó els 2900 euros en concepte de salaris endarrerits que reclamava a l'anterior concessionària del servei de neteja. Una quantitat relativament modesta però una sentència d'enorme transcendència per a moltes empreses, especialment les anomenades multiserveis que cada vegada adquireixen més pes específic dins l'economia espanyola com a conseqüència de l'ús abusiu del recurs a la subcontractació i les contractes tant per part del sector privat com de la pròpia administració.

El canvi de criteri per part del Tribunal Suprem ha de ser considerat una bona notícia des del punt de vista dels treballadors i treballadores d'aquestes contractes que obtenen renovades garanties front a possibles incompliments per part de les seves empreses. Suposa un pas, només un, dels molts que encara cal fer per revertir l'ús abusiu de la subcontractació com a instrument de precarització i pauperització del treball.

El TS desactiva la capacitat dels convenis per limitar l'obligació de subrogació

L'Alt Tribunal espanyol ha modificat el criteri que fins ara exhibia respecte els termes que regeixen els supòsits de subrogació per adequar-lo a la doctrina que emana del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) des del passat mes de juliol de 2018, arran de la publicació de la sentència coneguda com a cas Somoza.

Simplificant enormement la qüestió, es podria dir que el Suprem considera que a partir d'ara han de ser d'aplicació quasi hegemònica les condicions de subrogació que imposa l'Article 44 de l'Estatut dels Treballadors i, per tant, qualsevol contracta que succeeixi a una altra en la prestació d'un determinat servei haurà d'assumir la totalitat de la plantilla de la seva antecessora, fins i tot en el cas que la nova adjudicació redueixi les tasques encomanades.

Clàusules als convenis per limitar la responsabilitat

La primacia que el TS atorga ara a l'article de l'Estatut suposa un important canvi de rumb respecte la seva doctrina prèvia, on es considerava ajustades a dret les limitacions a la subrogació que, especialment en determinats sectors com ara la seguretat, l'hosteleria o la neteja, s'havien anat introduint a través dels convenis sectorials.

El fonament per a aquestes limitacions tolerades i avalades pel Suprem radicava en la interpretació dels conceptes «entitat econòmica» i « successió empresarial». L'article 44 de l'Estatut dels Treballadors estableix l'obligació de la nova concessionària de subrogar la totalitat de la plantilla quan es dóna una successió d'empresa, i defineix el terme successió com el canvi de titularitat de la pròpia empresa, d'un centre de treball o d'una unitat productiva quan la transmissió afecti a una entitat econòmica que mantingui la seva identitat, entesa aquesta com un conjunt de mitjans organitzats per realitzar una activitat econòmica. En aquest cas, quan hi ha successió d'empreses, la nova concessionària no només participa de l'obligació de subrogar la plantilla de la seva predecessora sinó que també ha d'assumir els deutes que l'antiga empresa mantingués amb els seus treballadors i amb la Seguretat Social o qualsevol altra administració, incloent-hi Hisenda.

Com veiem, el fet de que una contracta succeeixi a una altra i prengui el relleu en la prestació d'un servei o realització d'una activitat no implica automàticament que estiguem davant d'un cas de successió d'empresa on operi l'obligatorietat de subrogar tota la plantilla. Sobre aquesta qüestió, el Tribunal Suprem s'havia pronunciat reiteradament en el sentit que en el cas de les «activitats desmaterialitzades» -és a dir, totes aquelles on la major responsabilitat de la prestació del servei recau sobre les persones i no sobre els mitjans tecnològics- el fet de la nova contracta assumeixi una part significativa o la totalitat de la plantilla de l'anterior contracta no implica en sí mateix l'existència de successió empresarial. Per tant, una porta oberta a que les empreses defugin l'obligació tant de contractar els treballadors i treballadores de la contracta anterior com, especialment, la d'assumir els deutes que poguessin existir.

I és precisament a l'empara d'aquest criteri fermament consolidat com les empreses de serveis han aconseguit introduir tot tipus de mesures en els convenis sectorials d'aplicació destinades, precisament, a limitar i acotar les seves responsabilitats en la successió de contractes. Fins i tot, alguns d'aquests convenis expliciten que les empreses que obtinguin una nova contracta o concessió estaran completament exonerades de qualsevol responsabilitat respecte deutes -laborals o no- procedents de les empreses antecessores.

El Suprem modifica el seu criteri

La preeminència d'aquestes clàusules incorporades als convenis de sectors com ara el de la neteja o el de la seguretat privada destinades a protegir els interessos de les grans empreses de serveis front a una possible assumpció de responsabilitats havia obtingut l'aval del Tribunal Suprem en nombroses ocasions, esdevenint una eficaç formula per defugir les obligacions establertes per l'article 44 de l'Estatut dels Treballadors. Però aquest escenari es va veure substancialment modificat per la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea coneguda com a cas Somoza Hermo. Aquesta resolució del TJUE assenyala el criteri que des de la publicació de la sentència també ha fet seu el Tribunal Suprem i que, de forma necessàriament resumida, es podria dir que atorga a les persones treballadores d'una contracta la condició d'entitat econòmica. I cal recordar, tal i com abans explicàvem, que és aquesta afectació sobre una entitat econòmica o conjunt de mitjans organitzat per realitzar una activitat econòmica és el que determina l'existència d'una situació de successió d'empreses i no de mera subrogació.

El gir jurisprudencial significa, doncs, que el Suprem avala que el fet de subrogar la totalitat o una part qualitativa o quantitativament substancial de la plantilla de la contracta anterior -obligació establerta per nombrosos convenis- pot pressuposar l'existència d'una successió empresarial i traslladar solidàriament a la nova contracta o concessionària la totalitat de deutes laborals o amb l'administració de l'anterior adjudicatària que no estiguin prescrits.

Així ho ha decidit recentment resolent un recurs de cassació per a la unificació de doctrina que ratifica una sentència prèvia que obliga l'empresa CLECE – filial de la multinacional ACS- a abonar a una treballadora de la neteja de l'aeroport Virgen del Camino de Lleó els 2900 euros en concepte de salaris endarrerits que reclamava a l'anterior concessionària del servei de neteja. Una quantitat relativament modesta però una sentència d'enorme transcendència per a moltes empreses, especialment les anomenades multiserveis que cada vegada adquireixen més pes específic dins l'economia espanyola com a conseqüència de l'ús abusiu del recurs a la subcontractació i les contractes tant per part del sector privat com de la pròpia administració.

El canvi de criteri per part del Tribunal Suprem ha de ser considerat una bona notícia des del punt de vista dels treballadors i treballadores d'aquestes contractes que obtenen renovades garanties front a possibles incompliments per part de les seves empreses. Suposa un pas, només un, dels molts que encara cal fer per revertir l'ús abusiu de la subcontractació com a instrument de precarització i pauperització del treball.