La sentència dictada per la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans on s’avala la legalitat de la pràctica de retornar de forma immediata més enllà de les fronteres nacionals les persones interceptades mentre intenten accedir il·legalment al país vulnera els més elementals principis de respecte al Drets Humans i el Dret Internacional.
Naixem proveïts de drets. Tots i totes naixem proveïts de drets pel mer fer de ser persones. És només després que els perdem, si tenim la mala sort d’haver nascut a aquesta bona part del planeta on els drets inherents a la condició humana són més una quimera que no pas una realitat tangible. I així ens ho ha recordat ara fa uns dies la Gran Sala del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) amb una sentència que, malauradament, mereixerà ser recordada com una passa important i significativa d’Europa en el camí de retornar als dies més foscos de la seva història recent.
El TEDH no aprecia contradiccions entre la legalitat vigent en matèria de protecció als Drets Humans i la pràctica de l’Estat espanyol de retenir i expulsar més enllà de les seves fronteres nacionals les persones capturades mentre intenten accedir a territori europeu de forma il·legal. I això malgrat el dret internacional i la Convenció de Ginebra pels Refugiats estableix amb fermesa i claredat la interdicció d’expulsar una persona sense haver comprovat abans que amb la seva sortida no s’està posant en perill la seva vida, integritat física o drets, incloent-hi el dret que ens assisteix a sol·licitar asil o refugi. Prohibició que es fa extensiva a les expulsions col·lectives de persones migrades en qualsevol circumstància.
Asil, una paraula que prové del grec «asylos» i que es podria traduir com a lloc inviolable on hom no pot ser molestat. Europa no vol ser aquest lloc. La Convenció de Ginebra pels Refugiats es va signar l’any 1951, quan la memòria de la barbàrie potser era prou recent com per voler dotar-se d’un mecanisme que garantís que la Europa dels camps d’extermini i les deportacions massives no deixés mai de ser això: un record. Però el temps afebleix les conviccions. A Europa ja només sembla preocupar-li la inviolabilitat dels murs que la protegeixen i aïllen contra l’arribada dels que somnien a participar de la promesa de prosperitat i futur que representa. La sentència del TEDH és només una de les moltes cares d’un poliedre que també integren els discursos obertament racistes i xenòfobs que han deixat de ser tabú pels partits polítics, els Centres d’Internament d’Estrangers on es priva de llibertat a persones que no han comés cap delicte, els ports tancats a l’arribada de vaixells com l’Open Arms o els camps de refugiats on viuen en condicions infrahumanes les persones que fugen de sagnants conflictes bèl·lics. Un poliedre que vol viure d’esquena als drets i al Dret.
El TEDH realitza un groller sofisma per justificar el seu canvi de criteri respecte les anomenades «devolucions en calent» per part de l’Estat espanyol que el mateix tribunal amb seu a Estrasburg havia condemnat l’any 2017, quan sí apreciava que s’estaven vulnerant els drets de les persones a qui s’expulsava de territori espanyol sense oportunitat de justificar les raons de la seva presència i, per suposat, sense comprovar que no eren abandonades en una situació de desemparament. Comprovació que, cal recordar-ho, l’Estat espanyol ni tan sols realitza quan existeixen indicis que podria tractar-se d’una persona menor d’edat. Considera el TEDH que l’opció d’ingressar a territori europeu de forma irregular, violant fronteres i fora dels camins administratius assenyalats és, precisament, una opció. I qui aposta per aquesta opció, està renunciant als seus drets. Però saltar tanques o arriscar-se a morir nedant a mar obert no és una opció. És l’únic camí que poden intentar prendre les persones per a qui no s’obriran mai les portes dels consolats per tramitar legalment la seva arribada. Una realitat que el TEDH, sens dubte, coneix. Com coneix també que el fet de cometre un il·lícit, trobar-nos en situació administrativa irregular o incórrer en actuacions que puguin merèixer qualsevol tipus de retret, incloent-hi el penal, no significa en absolut que estiguem renunciant a la totalitat dels nostres drets i, encara menys, que se’ns pugui privar d’ells a voluntat. Pretendre justificar aquesta laminació de drets argumentant, com fa la sentència, que és «conseqüència de la pròpia conducta» dels afectats per «no utilitzar els procediments oficials d’entrada» és una de les argumentacions més perverses, perilloses i anti-jurídiques que hagi dictat mai un tribunal comunitari. La condició d’il·legal no allibera els Estats de les obligacions que els competeixen respecte les persones migrades. I entre aquestes obligacions està la d’atorgar totes les garanties procedimentals i avaluar de forma objectiva i individual la situació de cada persona per detectar tots aquells casos en què l’Estat pugui estar obligat -remarquem-ho, obligat- a oferir refugi i protecció davant les circumstàncies del migrant. I no ho diem des d’una perspectiva d’ètica i moral. Ho afirmem categòricament en base a la legalitat vigent i al degut respecte al principi de no devolució que incorpora la Convenció Europea de Refugiats.
La sentència no pot ser una excusa
Més enllà de les perilloses derives que poden emanar de la decisió del TEDH, cal tenir present que ni el contingut de la sentència ni la legislació comunitària o la que pugui derivar de qualsevol altre tractat o pacte internacional es configuren com a sostres insuperables en matèria d’atenció a les persones migrades o refugiades. L’estat espanyol i la resta de països membres de la UE estan obligats a respectar el contingut d’aquest catàleg normatiu però són lliures d’estendre la seva facultat protectora fins allà on ho considerin necessari. O, almenys, fins a aquells límits determinats per normes internes com ara, per exemple, la Constitució espanyola, tantes vegades invocada i, per contra, tan fàcilment ignorada quan convé. Les devolucions en calent o express, segons han estat anomenades, vulneren al nostre entendre l’article 24 de la Constitució que garanteix el dret a la tutela judicial efectiva «en condicions que assegurin l’efectiu dret de defensa». Disposició que s’ignora cada vegada que una persona migrant és obligada a abandonar el territori nacional sense haver tingut ocasió ni tan sols d’exposar mínimament la seva vivència. I és sobre aquest punt, precisament, que en aquests moments es troba deliberant el Tribunal Constitucional (TC) abans de resoldre els diferents recursos d’inconstitucional elevats contra la Llei de Seguretat Ciutadana que és la que dóna empara a aquesta pràctica policial a les fronteres de l’Estat. Cap precepte legal obliga al TC a seguir el criteri del TEDH en el seu viatge de retorn cap a la foscor dels dies tristos d’aquesta Europa desmemoriada.
