8 de març

Dia Internacional de la Dona

El 8 de març de 1857, les treballadores del sector tèxtil a Nova York sortien al carrer per protestar per les seves pèssimes condicions de treball. Més de 150 anys després, la paraula precarietat es continua conjugant en femení.

A l'Estat espanyol, la dona és una treballadora de segona. Una ciutadana de segona que accedeix al món laboral des de la desigualtat i que es veu constantment obligada a carregar amb rèmores i lloses forjades en el menysteniment i el prejudici. Cadenes que impedeixen avançar. Nusos que ennueguen. Núvols que enterboleixen el futur. La condemna de que precarietat sigui, continuï sent, nom de dona.

La pràctica totalitat dels indicadors estadístics de què disposem contribueixen a confeccionar un quadre trist i descolorit de discriminació en l'accés a una ocupació i retribució dignes per a la immensa majoria de dones, constituïdes a la força en mà d'obra barata, víctimes votives de la creixent despreocupació de l'Estat respecte el seu compromís amb la cura i la preservació de la dignitat dels seus ciutadans.

Espanya és el segon país de la UE amb una taxa d'atur femení més elevat, situada en un dolorós 25%, i manté la seva bretxa salarial en un injustificable 19%, per sobre de la mitjana del territori comunitari. Dones sense feina, dones que continuen cobrant menys que els homes realitzant les mateixes tasques.

I Espanya és també l'Estat on són dones les sol·licitants del 94% dels permisos, excedències i reduccions de jornada per tenir cura dels fills i del 85% de les llicències per cuidar altres familiars. El país on les dones desenvolupen el 80% del treball a temps parcial i un 21% afirma fer-ho per compatibilitzar la feina amb les obligacions domèstiques i familiars front a un 2% dels homes que sostenen la mateixa afirmació. La feminització de les cures. L'obligació de reduir l'exposició a l'activitat laboral per esdevenir cuidadores de petits i grans. Cuidadores dels nens sense places a escoles bressol públiques i de la gent gran que potser morirà abans se'ls reconegui que el seu estat físic requeria d'algú que vetllés per ell.

Treball temporal, jornades parcials, la família com a càrrega, la llar com a obligació, salaris menors, sostres de vidre, terres enganxosos, passadissos estrets i paranys a cada passa. De la minsa retribució del treball a la insuficiència de les prestacions socials: el 90% de les llars monoparentals en risc de pobresa estan constituïdes per una dona i el seu fill o filla; només el 17% de les dones en situació de desocupació cobren l'atur. Pobresa també és nom de dona. I una condemna que persegueix durant tota la vida. Arribat el moment d'accedir a la jubilació, el maltractament d'un accés desigual a les oportunitats laborals torna a desplegar els seus efectes més perversos: de les pensions de jubilació contributives, només el 36% corresponen a dones. Això sí, més del 80% de les perceptores de pensions amb un import compreses entre els 350 i els 400 euros van a parar a les mans cansades de les dones.

Pobresa i manca d'oportunitats. Precarietat. Desigualtat. La identitat com a condemna i el gènere com a feixuga determinació socioeconòmica. Aquesta és la realitat. La mateixa que durant un dia mereix portades, discursos florits, actes institucionals i compromisos erms per part dels qui podrien fer i no fan i que es mantindran vigents el temps que trigui a apagar-se el darrer ressò de la darrera paraula.

El 8 de març no hi ha res a celebrar. Però no és moment tampoc de lamentar-se. El 8 de març és un dia de lluita i de renovació del compromís amb la denúncia incansable d'una situació que ens avergonyeix -que ens hauria d'avergonyir- com a societat.

La nostra lluita es desenvolupa diàriament en l'exercici del Dret i el foment de models econòmics i empresarials nascuts sota el signe de l'equitat. Però hi ha fronts a tot arreu. Només cal obrir els ulls i trobar el que ens pertoca. La responsabilitat és de tots i totes.

Dia Internacional de la Dona

A l'Estat espanyol, la dona és una treballadora de segona. Una ciutadana de segona que accedeix al món laboral des de la desigualtat i que es veu constantment obligada a carregar amb rèmores i lloses forjades en el menysteniment i el prejudici. Cadenes que impedeixen avançar. Nusos que ennueguen. Núvols que enterboleixen el futur. La condemna de que precarietat sigui, continuï sent, nom de dona.

La pràctica totalitat dels indicadors estadístics de què disposem contribueixen a confeccionar un quadre trist i descolorit de discriminació en l'accés a una ocupació i retribució dignes per a la immensa majoria de dones, constituïdes a la força en mà d'obra barata, víctimes votives de la creixent despreocupació de l'Estat respecte el seu compromís amb la cura i la preservació de la dignitat dels seus ciutadans.

Espanya és el segon país de la UE amb una taxa d'atur femení més elevat, situada en un dolorós 25%, i manté la seva bretxa salarial en un injustificable 19%, per sobre de la mitjana del territori comunitari. Dones sense feina, dones que continuen cobrant menys que els homes realitzant les mateixes tasques.

I Espanya és també l'Estat on són dones les sol·licitants del 94% dels permisos, excedències i reduccions de jornada per tenir cura dels fills i del 85% de les llicències per cuidar altres familiars. El país on les dones desenvolupen el 80% del treball a temps parcial i un 21% afirma fer-ho per compatibilitzar la feina amb les obligacions domèstiques i familiars front a un 2% dels homes que sostenen la mateixa afirmació. La feminització de les cures. L'obligació de reduir l'exposició a l'activitat laboral per esdevenir cuidadores de petits i grans. Cuidadores dels nens sense places a escoles bressol públiques i de la gent gran que potser morirà abans se'ls reconegui que el seu estat físic requeria d'algú que vetllés per ell.

Treball temporal, jornades parcials, la família com a càrrega, la llar com a obligació, salaris menors, sostres de vidre, terres enganxosos, passadissos estrets i paranys a cada passa. De la minsa retribució del treball a la insuficiència de les prestacions socials: el 90% de les llars monoparentals en risc de pobresa estan constituïdes per una dona i el seu fill o filla; només el 17% de les dones en situació de desocupació cobren l'atur. Pobresa també és nom de dona. I una condemna que persegueix durant tota la vida. Arribat el moment d'accedir a la jubilació, el maltractament d'un accés desigual a les oportunitats laborals torna a desplegar els seus efectes més perversos: de les pensions de jubilació contributives, només el 36% corresponen a dones. Això sí, més del 80% de les perceptores de pensions amb un import compreses entre els 350 i els 400 euros van a parar a les mans cansades de les dones.

Pobresa i manca d'oportunitats. Precarietat. Desigualtat. La identitat com a condemna i el gènere com a feixuga determinació socioeconòmica. Aquesta és la realitat. La mateixa que durant un dia mereix portades, discursos florits, actes institucionals i compromisos erms per part dels qui podrien fer i no fan i que es mantindran vigents el temps que trigui a apagar-se el darrer ressò de la darrera paraula.

El 8 de març no hi ha res a celebrar. Però no és moment tampoc de lamentar-se. El 8 de març és un dia de lluita i de renovació del compromís amb la denúncia incansable d'una situació que ens avergonyeix -que ens hauria d'avergonyir- com a societat.

La nostra lluita es desenvolupa diàriament en l'exercici del Dret i el foment de models econòmics i empresarials nascuts sota el signe de l'equitat. Però hi ha fronts a tot arreu. Només cal obrir els ulls i trobar el que ens pertoca. La responsabilitat és de tots i totes.