#25-N: contra totes les violències

Manifest del Col·lectiu Ronda amb motiu de la celebració del Dia Contra La Violència de Gènere

Arribat el 25 de novembre de cada any, la comunitat internacional celebra el Dia contra La Violència de Gènere. No volem, però, que la utilització del terme ‘violència’ en la seva forma singular amagui o desviï l'atenció respecte l’existència d’una situació intolerable i dolorosa de convergència sobre la figura de la dona de múltiples i polimòrfiques violències, en plural.

L'agressió física, la ferida oberta, el cop de puny, els blaus i les cicatrius, la pell adolorida, els ossos esberlats, la por de tornar casa i les ulleres de sol que amaguen els senyals de la brutalitat patida constitueixen, probablement, la materialització més extrema i visible de l'exercici de la violència sobre la dona, juntament amb les xifres d'assassinats que omplen els informatius i fuetegen la nostra consciència com a integrants d'una societat incapaç d'eradicar la alienació salvatge i imposada de la dona respecte la seva pròpia dignitat.

Aquesta realitat resulta tan punyent que resulta fàcil arraconar als marges de la percepció i als racons més polsosos de la consciència la resta d'encarnacions de la violència que, sent menys evidents, esdevenen elements de reclusió, menysteniment i càstig que redueixen de forma inapel·lable la dona a la condició d'ostatge i ciutadana de segona arreu del món.

Són expressions de violència les variades formes de desigualtat econòmica que, en última instància, suposen qüestionar des de l'arrel més profunda i essencial la condició de la dona com a subjecte d'idèntics drets que els homes.

És fruit de la violència que haguem de recordar que a idèntica feina correspon idèntic salari i que constatem any rere any que les pensions de les jubilades equivalen, de mitja, a poc més de la meitat que les pensions dels homes, negant el dret de la dona a una senectut de necessitats bàsiques garantides i el mínim d'autonomia que resulta exigible pel mer fet de respirar i seguir vives.

Hi ha violència en la forma com perviu la precarietat com a constant en l'experiència laboral de la dona i en l'accés al dret al treball. La violència de ser treballadores de segona sacrificades al servei del gran capital i la seva insaciable fam de beneficis ciutadanes de segona; beneficiàries de segona de l’acció protectora de l’Estat que, per contra, transforma la dona en titular i responsable, ara sí de primera, d’aquelles obligacions vers les persones més dèbils sobre les quals ja no té interès en perllongar el seu deure de tutela. La violència del rol de cuidadora imposat; la violència de les xifres que indiquen que el sacrifici de la vida laboral per tenir cura dels més desvalguts és un pes que gairebé sempre carreguen les esquenes de les dones.

És la violència la que ens obliga a recordar coses tan senzilles com que el significat de «no» continua sent «no» en qualsevol circumstància i que el nostre cos no té cap altra amo que la nostra pròpia voluntat i desig.

És violent el discurs cosificador de la dona que emergeix de determinades estructures i discursos que a través dels mitjans de comunicació i l’aparell cultural actuen imposant rols, bastint estereotips, invisibilitzant si convé, simplificant gairebé sempre. Discursos que contenen en sí mateixos una violència simbòlica que desactiva i saboteja el trànsit de la dona vers un veritable empoderament.

Són violents els sostres de vidre.

És violent el tall profund que pretén escindir-nos de la nostra pròpia sexualitat, imposant formes de sentir i gaudir, qüestionant amb esperit de propietari tot allò que aconsegueixi escapar a la tirànica ambició normalitzadora del patriarcat.

La violència de la maternitat que deixa de ser opció, desig i legítima aspiració i es transforma en responsabilitat no compartida i camí solitari.

El rostre de la violència és el de les moltes dones empresonades en les categories d’exclusió social i especial vulnerabilitat com a conseqüència del deficient accés als recursos econòmics i, en canvi, trobar-ne poques instal·lades en els centres de poder i decisió des d’on emanen les directrius de l’ordenament socioeconòmic.

És violència. Atàvica, sistèmica, estructural. Desraó mal dissimulada que transforma el fet de ser dona en condemna.

Són violències i no pas violència. I no podem aspirar a subvertir aquesta situació fiant en exclusiva el nostre futur incert a reformes legislatives per molt que siguin benvingudes si aconsegueixen alleugerir en qualsevol grau el dantesc escenari de degradació quotidiana, subtil o evident, de milions de dones arreu del món. No transformarem el present i posarem fonaments sòlids al futur de la dona si no és implicant-nos tots, a com a persones i integrants de col·lectivitats socials, en l'adquisició i construcció d'una veritable i profunda consciència crítica que ens porti a rebel·lar-nos davant la violència. Davant les violències, sigui quina sigui la seva expressió.

Avui, 25-N, des del Col·lectiu Ronda unim la nostra veu a la del món. Demà, seguirem lluitant per fer d'aquesta situació de confluència de violències el trist record d'un trist passat.

Manifest del Col·lectiu Ronda amb motiu de la celebració del Dia Contra La Violència de Gènere

Autor: Sunghwan Yoon [CC] flickr.com

L'agressió física, la ferida oberta, el cop de puny, els blaus i les cicatrius, la pell adolorida, els ossos esberlats, la por de tornar casa i les ulleres de sol que amaguen els senyals de la brutalitat patida constitueixen, probablement, la materialització més extrema i visible de l'exercici de la violència sobre la dona, juntament amb les xifres d'assassinats que omplen els informatius i fuetegen la nostra consciència com a integrants d'una societat incapaç d'eradicar la alienació salvatge i imposada de la dona respecte la seva pròpia dignitat.

Aquesta realitat resulta tan punyent que resulta fàcil arraconar als marges de la percepció i als racons més polsosos de la consciència la resta d'encarnacions de la violència que, sent menys evidents, esdevenen elements de reclusió, menysteniment i càstig que redueixen de forma inapel·lable la dona a la condició d'ostatge i ciutadana de segona arreu del món.

Són expressions de violència les variades formes de desigualtat econòmica que, en última instància, suposen qüestionar des de l'arrel més profunda i essencial la condició de la dona com a subjecte d'idèntics drets que els homes.

És fruit de la violència que haguem de recordar que a idèntica feina correspon idèntic salari i que constatem any rere any que les pensions de les jubilades equivalen, de mitja, a poc més de la meitat que les pensions dels homes, negant el dret de la dona a una senectut de necessitats bàsiques garantides i el mínim d'autonomia que resulta exigible pel mer fet de respirar i seguir vives.

Hi ha violència en la forma com perviu la precarietat com a constant en l'experiència laboral de la dona i en l'accés al dret al treball. La violència de ser treballadores de segona sacrificades al servei del gran capital i la seva insaciable fam de beneficis ciutadanes de segona; beneficiàries de segona de l’acció protectora de l’Estat que, per contra, transforma la dona en titular i responsable, ara sí de primera, d’aquelles obligacions vers les persones més dèbils sobre les quals ja no té interès en perllongar el seu deure de tutela. La violència del rol de cuidadora imposat; la violència de les xifres que indiquen que el sacrifici de la vida laboral per tenir cura dels més desvalguts és un pes que gairebé sempre carreguen les esquenes de les dones.

És la violència la que ens obliga a recordar coses tan senzilles com que el significat de «no» continua sent «no» en qualsevol circumstància i que el nostre cos no té cap altra amo que la nostra pròpia voluntat i desig.

És violent el discurs cosificador de la dona que emergeix de determinades estructures i discursos que a través dels mitjans de comunicació i l’aparell cultural actuen imposant rols, bastint estereotips, invisibilitzant si convé, simplificant gairebé sempre. Discursos que contenen en sí mateixos una violència simbòlica que desactiva i saboteja el trànsit de la dona vers un veritable empoderament.

Són violents els sostres de vidre.

És violent el tall profund que pretén escindir-nos de la nostra pròpia sexualitat, imposant formes de sentir i gaudir, qüestionant amb esperit de propietari tot allò que aconsegueixi escapar a la tirànica ambició normalitzadora del patriarcat.

La violència de la maternitat que deixa de ser opció, desig i legítima aspiració i es transforma en responsabilitat no compartida i camí solitari.

El rostre de la violència és el de les moltes dones empresonades en les categories d’exclusió social i especial vulnerabilitat com a conseqüència del deficient accés als recursos econòmics i, en canvi, trobar-ne poques instal·lades en els centres de poder i decisió des d’on emanen les directrius de l’ordenament socioeconòmic.

És violència. Atàvica, sistèmica, estructural. Desraó mal dissimulada que transforma el fet de ser dona en condemna.

Són violències i no pas violència. I no podem aspirar a subvertir aquesta situació fiant en exclusiva el nostre futur incert a reformes legislatives per molt que siguin benvingudes si aconsegueixen alleugerir en qualsevol grau el dantesc escenari de degradació quotidiana, subtil o evident, de milions de dones arreu del món. No transformarem el present i posarem fonaments sòlids al futur de la dona si no és implicant-nos tots, a com a persones i integrants de col·lectivitats socials, en l'adquisició i construcció d'una veritable i profunda consciència crítica que ens porti a rebel·lar-nos davant la violència. Davant les violències, sigui quina sigui la seva expressió.

Avui, 25-N, des del Col·lectiu Ronda unim la nostra veu a la del món. Demà, seguirem lluitant per fer d'aquesta situació de confluència de violències el trist record d'un trist passat.