Deixats enrere els temps més durs de la pandèmia, la commemoració del Primer de Maig de 2022 es torna a constituir en ocasió immillorable per a la mobilització de la classe obrera i demostrar l'adhesió a una convicció sempre vigent: els drets es conquereixen, mai no són donats
.....................................................................
Els resultats de la recent EPA donats a conèixer al llarg d'aquesta setmana tornen a mostrar, per més que s'hagi rebaixat lleugerament el to d’un vermell sagnant d'alguns dels indicadors que assenyalen l'eterna mala salut de les relacions laborals a Espanya, que la precarietat, la temporalitat i la insuficiència dels salaris continuen essent les constants vitals del món del treball.
Aquest primer de maig arriba a pocs mesos de l'agònica convalidació parlamentària de la darrera de les nombroses reformes laborals que venim patint des de fa dècades. La primera que no constitueix una maniobra exclusivament destinada a laminar drets, cert. Però encara amb prou feines un got mig ple que dista molt de ser la conquesta del cel que alguns han vingut prometent una vegada i una altra, de forma reiterada i constant. Al contrari, una reforma que, malgrat néixer al crit de recuperar tot allò perdut, consolida alguns dels aspectes més lesius de les reformes laborals tant del 2010 com del 2012 que, aquestes sí, es van erigir sense embuts com a contundents elements de desequilibri a favor del món empresarial i en detriment dels drets laborals. Després de la reforma del 2022, acomiadar no és més difícil del que ho era ni requereix més esforç argumentatiu, les empreses segueixen podent disposar amb ampli marge d'acció de salaris i condicions laborals, l'administració continua amb les mans lligades a l'hora de incidir sobre els acomiadaments col·lectius i la temporalitat sense causa no se li ha posat el morrió rígid del qual alguns presumeixen. No és, com va dir Lampedusa, que tota hagi canviat per continuar igual. En la majoria d'aspectes, ni tan sols no ha canviat.
Sense negar les consecucions, no és moment de complicitats que es transformen en cadenes de complaença. Ni tampoc és el moment d'amplificar de manera acrítica i servil uns discursos que sovint amaguen el buit darrera de la façana. En aquest Primer de maig en què les mobilitzacions tornen a tenir els carrers com a lloc d'acollida, resulta imprescindible que el sindicalisme reivindiqui la immensitat de tot allò que encara resta per aconseguir. I no tan sols aquest sindicalisme rebel i compromès que mai no ha deixat de fer-ho i de lluitar. És imprescindible que qui mostri el desig i la voluntat de recuperar-se a si mateix com a vector de progrés i ampliació de drets sigui el sindicalisme majoritari. Aquest mateix al qual s'atorguen tantes i tan excessives prerrogatives de representació.
Les pàtries d'un sindicalisme de classe han de ser els carrers i els centres de treball abans que els despatxos on habita un poder que mai no ha fet dels drets de treballadors i treballadores la seva prioritat. El primer de maig hauria de ser una ocasió propícia per demostrar que són totes i no només algunes les organitzacions sindicals que així ho entenen. Perquè en un Estat on són tantes i tantes les persones a qui d'una manera o altra se li nega diàriament la dignitat del treball, la crítica i la constant confrontació de parers és l'única manera de procedir que resulta exigible a l'element sindical, tan evidentment necessari com dolorosament absent en moltes ocasions.
Aquest primer de maig, com cada primer de maig, és moment de recordar a qui necessiti escoltar-ho que els treballadors i les treballadores de l'Estat espanyol no han abandonat l'esperança de fer de la feina un espai d'equitat i la veritable porta d'entrada a unes vides plenes. L'esperança que, algun dia, realment, es conquereixi el cel.
