El TSJ de Madrid ha vessat un gerro d’aigua freda sobre les esperances dels qui pensaven que la resposta del TJUE a la seva qüestió prejudicial augurava una sentència que establís la fixesa del personal laboral de les Administracions en situació de temporalitat abusiva. Però no ha estat així
.............................................
Com és sabut, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM) va dictar les esperadíssimes sentències dels tres casos pendents de resolució que van motivar la presentació d’una qüestió prejudicial davant el Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea (TJUE) en què, bàsicament, preguntava quina és la resposta més adequada, atenent al contingut de la legislació europea, per combatre la temporalitat fraudulenta a les Administracions. I el contingut de les sentències de ben segur haurà decebut profundament als qui que esperaven que el TSJM imposés la fixesa dels llocs de treball dels treballadors i treballadores de les administracions públiques en aquesta situació després que el TJUE indiqués que, precisament, la fixesa podia ser una solució suficient i compatible amb la legislació comunitària per reparar l’ús de la temporalitat abusiva.
En el seu moment, en un article publicat a la nostra pàgina web on analitzàvem amb deteniment el contingut de la resposta adreçada pel TJUE al tribunal madrileny, ja vam expressar els nostres dubtes sobre quina podia ser la forma d’encabir la fixesa d’aquests llocs de treball en l’ actual ordenament jurídic. Així, en el nostre escrit reflexionàvem que «al cap i a la fi, l’existència d’una relació laboral amb l’Administració que no estigui subjecta a termini ni derivi d’un procés selectiu compatible amb el principi d’igualtat en l’accés a la funció pública podria ser considerada una anomalia a corregir». Un raonament que no sembla estar massa lluny del que ha exposat el TSJM en considerar que malgrat ser «inadmissible» la situació del treballador analitzada en la seva sentència (amb contracte com a indefinit no fix, per tant temporal, durant més de 20 anys), «ens trobem davant de l'insalvable obstacle que l'accés a aquesta situació de fixesa s'ha de fer necessàriament respectant els principis d'igualtat, mèrit i capacitat recollits als articles 23.2 i 103.3 de la nostra Constitució». Sobre aquesta punt, el TSJM afegeix una valoració addicional quan afirma que «qüestió diferent seria que el treballador que demana aquesta relació laboral fixa hagi participat en el procés de selecció oportú i ho hagi superat aprovant la convocatòria encara que sense obtenir plaça, ja que en aquest cas aquest obstacle desapareixeria i no existiria cap impediment perquè, fins i tot sense haver-hi prestat serveis durant un període de temps tan inusitadament llarg (amb la qual cosa podria servir el de 5, 6 o 7 anys, segons les circumstàncies), obtingués la fixesa pretesa». Per tant, una negativa a la fixesa, tal i com prevèiem, però amb matisos.
Concurs de mèrits i indemnització
En la resolució dels casos analitzats, el TSJM també desestima dues pretensions que li havien estat plantejades alternativament en cas que no es considerés la fixesa: facilitar l’accés a la plaça mitjançant la convocatòria d’un concurs de mèrits i el pagament d’una indemnització equivalent a la d’un acomiadament improcedent com a compensació per la situació de temporalitat abusiva patida per la treballadora, encara que la relació laboral continués i no hagués estat extingida.
Sobre la primera qüestió, el TSJM recorda que «el concurs de mèrits com a sistema selectiu és excepcional i només es pot aplicar en virtut de previsió legislativa», descartant la possibilitat. Respecte la segona, la negativa a abonar una indemnització, convé fer una anàlisi més detallada. El TSJM argumenta la denegació de la indemnització en el fet que la demandant no acredita un perjudici concret. Per fer-ho, invoca el Codi Civil i raona que «l'incompliment de l'obligació no implica ‘per se’ la producció del dany, i la indemnització es genera per aquest i no pas per l'incompliment mateix». I és respecte aquest argument que no podem fer altra cosa que manifestar la nostra discrepància.
Perpetuar de forma injustificada una situació de temporalitat com a conseqüència de l’incompliment per part de les administracions de l’obligació de donar cobertura definitiva a la plaça en el termini màxim establert de tres anys constitueix en sí mateix un perjudici i un greuge per a la persona que pateix aquesta temporalitat abusiva. Per tant, al nostre entendre, no hauria de ser exigible la difícil missió d’acreditar el dany o el perjudici concret més enllà de la durada mateixa de la relació laboral. L’incompliment de les previsions legals per a l’ocupació estable i respectuosa amb els esmentats principis d'igualtat, mèrit i capacitat dels llocs de treball és una forma de procedir mereixedora de sanció, tal i com estableix la legislació comunitària, i els perjudicis causats per la temporalitat requereixen de justa reparació per la via que es consideri més adient per rescabalar les conseqüències indesitjades de la temporalitat fraudulenta. Ara bé, a hores d’ara, la jurisprudència majoritària no coincideix amb la nostra valoració i són molt poques les sentències que s’han pronunciat en aquest sentit, imposant el pagament d’una indemnització per causa de la temporalitat abusiva quan no hi ha hagut extinció de la relació, tal i com succeïa en el cas analitzat pel TSJM.
Una altra cosa és el que pugui succeir quan la relació laboral de la persona amb l’Administració hagi finalitzat. En aquest supòsit, el TJUE ha estat clar a l’hora de valorar que el pagament d’una indemnització de 20 dies de salari per any treballat amb el topall d’una anualitat a les persones que veuen extingida una relació laboral amb l’administració no és una sanció efectiva per combatre la temporalitat atès que el pagament dels 20 dies està previst per a qualsevol treballador o treballadora de l’Administració que perdi el lloc de treball per amortització o cobertura definitiva de la plaça, encara que no existís temporalitat abusiva i s’hagin satisfet els terminis legalment previstos. Per tant, en no fer cap distinció entre el caràcter legítim o abusiu de la temporalitat, el pagament de la indemnització no és suficient per prevenir o sancionar els abusos derivats de la utilització fraudulenta de contractes de durada determinada. I sobre aquesta qüestió ja han estat varis els jutjats, incloent-hi el TSJ d’Andalusia, que han optat per incrementar l’import de la indemnització que correspon al personal de les administracions en veure extingida la relació laboral si la situació immediatament anterior era de temporalitat fraudulenta.
Com veiem, una vegada més, qui esperava que després de la resolució del TJUE i amb la sentència del TSJM es començaria a clarificar més el complex i polèmic assumpte de quina resposta cal donar a l’ús abusiu de la temporalitat per part de les administracions, hauran de seguir esperant. I mentrestant, cada dia seguiran vulnerant-se els drets de les persones que la pateixen.
